15 d’ag. 2006

KAYAK

En kayak de mar per Menorca


Durant l’agost de 2006, en Dani, en Ricky i jo varem poder realitzar un dels nostres petits somnis, provar de fer la volta a l’illa de Menorca amb kayak de mar. Feia molt temps que en parlàvem i a la fi ens decidirem a provar-ho. Primer contactarem amb una persona que organitza rutes per tal de llogar el material. Posteriorment comprarem els bitllets d’avió i després amb més calma organitzarem el material i la logística.

A mesura que s’acostava el dia jo ja hem posava més neguitós, recordo al final que ens trucàvem diàriament per tal de tenir-ho tot a punt, que si comprem un parell de fuets pel que pugui passar, que si cal portar sabó o no...

En principi volíem començar la ruta a la platja d’Es Grau, al nord de l’illa i donar la volta en sentit horari. La distància a recorre era d’uns 170 km, cosa que significava uns 30 km en els 6 dies que preteníem remar. Calculàvem que necessitaríem unes 6 hores de marxa efectiva per cobrir aquesta distància diària. Per tant això ens deixava temps per agafar-nos-ho una mica amb calma, visitar les nombroses cales i coves i gaudir del temps i el paisatge.

A la fi arriba l’hora de sortir de casa, aquí comença l’aventura. La Laura em porta fins a l’estació per agafar el tren cap a Barcelona. Avui dormirem a casa de la família Martín-Quiñones a l’Hospitalet. Bé, això de dormir va ser un dir, després d’un sopar de base catalana, pa amb tomàquet i embotit, ens trobàvem massa excitats per poder aclucar un ull, a més fotia una calor que fonia les pedres aquella nit!!!

Dilluns 7 d’agost, les 6 del matí. Agafem un taxi en direcció a l’aeroport, en Dani s’asseu al costat del conductor i per trencar el gel li pregunta com l’afecta el carnet per punts en la seva professió. En Ricky i jo no podíem parar de riure, quin animal!.

El vol va ser plàcid, primera visió des de l’aire del nostre objectiu, sembla petita, però quin fart de remar que ens farem. A l’arribar a l’aeroport de Maó veiem que no es podien portar càrregues de gas a l’equipatge, en portàvem dues. Tornem a agafar un taxi per anar en direcció a la platja de Biniancolla, al sud de l’illa. Havíem canviat el punt de partida perquè bufava vent de component nord i al sud ens trobàvem a recer. Feríem la costa sud a l’espera de millores en la climatologia.

Puntualment el nostre contacte a l’illa apareix amb els nostres kayaks, després de parlar una estona amb ell sobre les previsions meteorològiques i el nostre pla per donar la volta a l’illa en sis dies, marxa amb el compromís d’enviar-nos la meteo via sms. Amb tot el material dins dels compartiments estancs de les embarcacions comencen a rema en direcció oest, tot resseguint la costa.
Al sud hi ha un paisatge variat, amb petits penya-segats de roca calcària que es trobem molt rosegats per l’efecte de les onades. Això fa que sovintegin les coves i passatges. L’aigua ofereix un blau turquesa impressionant gràcies a la naturalesa carbonatada de les roques. A més solen ser aigües molt nítides i prop de la costa poc profundes. En determinades ocasions aprofitem per banyar-nos i gaudir de les molts petites cales que trobem pel camí. Realment són molt maques i calia gaudir-ne.

Com que era el mes d’agost, les platges es trobaven a rebentar, tot i que per accedir a algunes cal caminar uns quants quilòmetres. A les platges més grosses que es troben més urbanitzades era fins i tot difícil trobar un forat a la sorra per desembarcar.

La primera nit dormirem a les platges de Son Bou. Tot i que al sud hi feia molt bon temps, al nord el vent no afluixava. Després d’esperar que la gent marxés de les platges, muntarem la tenda i soparem una mica, aquell dia no trigarem a dormir-nos.

Tot i portar menjar, durant el dia ens decantàvem per dinar als “chiringuis” de les platges. Alternàvem les paelletes amb les especialitats culinàries a base de peix, de poc va anar que féssim la guia michelin dels chiringuis de Menorca. Ara que fèiem una fila asseguts a taula amb la nostra crosta de ronya i sal i la cara vermella com uns llagostins a la planxa!!!.


El segon dia varem poder gaudir de les boniques cales de Santa Galdana, Macarella, Macarelleta i Turqueta. Són uns paratges impressionants, es troben rodejats de boscos i no s’hi veu quasi cap edificació. La sorra és molt fina i quasi blanca, les aigües d’un blau turquesa molt intens i amb una temperatura molt suau que convidava a fer-hi una remullada. Aprofitàrem per treure el tub i les ulleres per fer una capbussada i quatre fotografies amb la màquina submergible d’en Dani.

Aquella nit dormiren prop de Son Xoriguer. Els sms que arribaven no portaven notícies positives, continuava el fort vent de nord. Varem trobar companyia, tres nois més també remaven al voltant de l’illa. En aquella ocasió no muntarem la tenda, sinó que aprofitarem unes cadires de platja per dormir-hi a sobre.

El matí següent, dimecres 9 d’agost, el cel es troba molt tapat, premonició de com aniria el dia!. Bufa més vent quan un cop recollit el material ens posem en marxa en direcció al cap d’Artrutx. Com més ens acostem al cap, més sacsejat es torna el mar. I al girar el cap ens cau l’ànima als peus, un fort onatge baixa de nord a sud. Tot i que decidim seguir endavant afrontant les onades de dos i tres metres, avancem molt lentament i de tant en tant ens perdem de vista entre dues onades. Molts velers ancorats prop de Ciutadella estan baixant al sud en busca de la protecció a recer dels vents, i molts d’ells ens fan senyals perquè no seguim endavant. En una hora i mitja de remar amb força no hem aconseguit avançar més de cinc cents metres, és desencoratjador. Al final ens rendim a l’evidència i girem cua de nou cap a Son Xoriguer.

Passem aquell dia a la platja una mica abatuts, sense saber que fer, esperant al dia següent per veure si millora el temps. Hem perdut un dia i ja no tindrem temps de completar la volta. Però veiem la previsió del temps, anuncia més dies de vent. Com que no podem fer altra cosa, decidim desfer el camí i aprofitar per gaudir més de l’espectacular paisatge vist fins ara.

La nit de dijous dormim prop de cala Macarella, tenim companyia, una colla de hippys també farà hi farà nit. Un cop marxa tothom, els hippys es treuen tot el que porten i queden tal com deu els va portar al món. Ens sobta que fins aquell moment anaven vestits i ara que feia més fresqueta, en pilota picada!. Nosaltres al nostre rotllo, fregint salsitxes i fent un puré de patates dins la tenda, perquè fora t’acribillaven els mosquits.

El dissabte al migdia tornàvem a ser a Biniancolla per tornar els kayaks al seu propietari. Aprofitant que la Sònia era a l’illa amb unes amigues i tenien un cotxe llogat, visitàrem Maó, Ciutadella, Fornells, i ens banyarem a les platges de Santa Galdana. El dissabte al vespre, la darrera nit a l’illa, també aprofitàrem per anar a la festa major d’Alaior.


18 de jul. 2006

Viatges

Viatge a Àustria (juliol 2006)

L’estiu de l’any 2006 era el primer any que teníem l’autocaravana i varem decidir fer-ne l’estrena grossa viatjant a Àustria. Teníem davant nostre 3 setmanes de vacances que volíem aprofitar per visitar aquest país del qual en teníem tan bones referències.

L’anada la fem per la costa blava francesa, nord d’Itàlia (Alessandria, Brescia) i el primer dia arribem fins a Riva del Garda, al costat del Lago di Garda. La segona tongada de quilòmetres fins al nostre destí la fem via Rovereto, Bolzano, Merano i, a partir d’aquí, ja entrem a la zona tirolesa d’Àustria, i fem el port de muntanya de Timmelsjoch fins arribar a Sölden. Aquí hi establim el primer camp base.

L’endemà el dediquem a fer una excursió fins als refugis de Stallwiesalm i Keblealin, amb un desnivell aproximat de 800 m. El temps no acompanya gaire, per tant no allarguem massa l’excursió i, de fet, a l’hora de dinar ja som a l’autocaravana. Això sí… a la tarda, i com sempre ens passa quan iniciem un viatge amb autocaravana, fem una senyora migdiada de 2 hores ben bones! En llevar-nos, veiem que el temps ha millorat i decidim agafar les bicis i anar a fer una ruta d’un parell d’hores fins al Museu dels Minerals tot passant per Bodenegg i tornant a Sölden. En total, una bona marxa d’uns 750 m de desnivell.

Com que Sölden, tot i ser un poblet típic del Tirol, no ens acaba de convèncer massa, decidim canviar de zona, i en concret ens dirigim a Vent. Allí, gafem el telefèric que ens deixa a 2356 m, i des d’allí pugem fins al Breslemer Hüte (2884 m). Des d’aquest punt intentem fer el cim del Wildspitz però el camí és molt dur i desistim. Enlloc d’això pugem l’Urkundkolm (3134 m).

Des de Vent, ens n'anem en direcció Innsbruck en un dia molt plujós. A Innsbruck aparquem l’autocaravana en un carrer dels afores, i per anar fins al centre optem per la bicicleta. Visitem el centre històric, dinem en un kebab i també trobem, per pura casualitat, autèntiques “gangues” pel que fa souvenirs. Realment quedem meravellats d’aquesta bonica ciutat.

Des d’Innsbruck ens dirigim al Parc Nacional de Berchtesgaden, a la regió de Baviera, en territori alemany. Aparquem en un càmping vora el llac Königsee (el rei dels llacs) i a la tarda agafem un vaixell que ens duu a fer una ruta per aquest idílic indret. Al final del recorregut hi ha l’opció de baixar i anar caminant fins a visitar un altre llac, l’Obersee, al final del qual hi ha una cascada d’uns 300 m. De tornada, també ens deixen baixar a St. Barthölome on hi ha una peculiar església i llocs en els quals, a plena tarda, et serveixen truites de riu a la brasa.

Des del càmping es pot veure una muntanya al capdamunt de la qual hi ha unes instal·lacions que havien estat el lloc d’estiueig d’Adolf Hitler i que actualment, si es vol, es poden visitar. Nosaltres ens limitem a fer-hi un cop d’ull amb els binocles.

La següent parada a la nostra ruta austríaca és Salzburg, la mítica ciutat coneguda sobretot per un gran personatge… Mozart. I és que vagis on vagis de Salzburg, Mozart hi és present. Realment és una ciutat molt ben cuidada, amb molt d’encant, però pel nostre gust no tan captivadora com Innsbruck (sobre gustos no hi ha res escrit!). Un cop vista la ciutat, ens dirigim cap als Llacs de Mondsee i després al d’Attersee. L’endemà visitem el llac de Traunsee i en aquest punt fem una excursió en bicicleta fins al llac Laundsee (600 m de desnivell) durant la qual passem per boscos molt tupits i amb molta màgia.
Una mica més enllà d’aquesta zona, es troba la població de Hallstatt. És un poble que apareix en moltes fotografies idíl·liques d’Àustria quan es fan campanyes publicitàries de tota mena. Allí, hi visitem unes mines de sal molt interessants. També aprofitem per, des d’aquest punt, agafar un funicular que ens porta fins al peu de dues coves ben interessants: la Mahmut (la més gran d’Europa) i la Cova de Gel (declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO). Val molt i molt la pena visitar-les!

La ruta continua en direcció Thumersbach, on fem una ruta en bicicleta pels voltants del poble i del llac, i el Parc Natural de Hohentauer. Com que està classificat com a parc natural, l’accés és de pagament i, teòricament, no s’hi pot pernoctar dins. El camí ens meravella! Anem trobant diversos miradors al llarg del recorregut des dels quals es poden contemplar vistes espectaculars. Finalment, arribem a la glacera del Pastersee (altrament coneguda com a Franz Joseph Hohe). És ja la tarda i decidim baixar a passejar pel gel i les escletxes i a prendre mides del camí que l’endemà ens ha de dur fins al principal repte del viatge: el Globglockner (3798 m). Tot i que no està permès, passem la nit sense fer massa fressa al pàrquing de la glacera. Ningú ens diu res.

L’endemà al matí ens llevem a les 04.30h. A les 05.20h comencem a enfilar cap al cim. El temps s'aguanta fins al refugi però a partir d’allà trobem moltíssima boira i fins i tot neu, fet que dificulta molt els darrers metres fins a dalt. De fet, només en David arriba a aproximar-se gairebé al cim, jo em quedo uns metres enrera perquè la boira és realment molt espessa i avançar per aquella zona és molt i molt perillós. Tot i així, per nosaltres és com si haguéssim fet el cim, per l’esforç i la proximitat a la qual arribem. Altre cop, tots dos som allà dalt, gaudint del nostre repte i contents per viure’l plegats! La baixada és més agradable ja que el temps, mica en mica, ha anat millorant. I en arribar, el que més recomforta: una bona dutxa a l’autocaravana, i un bon dinar (que ja ens ho mereixem!).

A partir d’aquí, i acabada la ruta per Àustria, decidim passar a Itàlia. Ens dirigim fins a Lienz i des d’allí creuem la frontera amb Itàlia i conduim fins al llac d’Iseo i Marone. Des d’aquí, i després de provar els saborosos gelats italians, ens varem dirigim cap a Bergamo, Lecco (visita al llac), Bellagio (aquí sucumbim al plaer de les pizzes), Como (tot i que en teníim molt bones referències, ho trobem un pèl massa massificat), i finalment Torí i la frontera amb França, a la zona propera als Écrins.

En realitat no ens havíem plantejat aturar-nos a la zona dels Écrins, però ja se sap que en un bon viatge la improvització també hi té cabuda i en aquest cas no va ser menys. I de fet, sort d’haver-nos-hi parat!

Aparquem l’autocaravana al pàrquing des del qual es comença l’ascenció fins a la Dome de Neige, prop d’Ailefroide, i hi passem la nit. I quina nit ! Plou de forma intensa durant hores i hores, i fins i tot sentim caure pedres de les muntanyes que voregen el pàrquing. Realment passem por per la inseguretat que això representa. Per sort, no va passar res.

L’endemà al matí, a les 6 concretament, comencem a caminar. Passem pel refugi del Glacier Blanche, el refugi dels Écrins, travessem tota la glacera Blanca, i finalment arribem fins al coll dels Écrins, a 3370 m. No pugem al cim de la Dome de Neige perquè ja és un pèl tard, la neu no està en condicions i el camí no és gens senzill (hi ha força esquerdes). Tot i així, una ascensció fins al coll que ha estat molt gratificant pel meravellós dia que fa i per les espectaculars vistes que hi ha des de la glacera. Com a curiositat, dir que varem veure uns excursionistes que s’havien accidentat amb els grampons i als quals va venir a recollir un helicòpter just al mig de la glacera.
De baixada trobem moltes marmotes i totes elles molt manses i molt predisposades a fer-se fotos amb qualsevol turista que els ofereixi quelcom a canvi (de menjar, és clar… no s’hi val qualsevol tonteria!). En total hem estat caminant unes 10 hores i el desnivell acumulat ha estat de 1670 m.

A partir d’aquí ja iniciem la tornada cap a casa després de 3 setmanes de ruta per Àustria però també fent petites incursions a Itàlia, Alemanya i França. Aquest és un viatge que tant en David com jo recordem de forma molt especial pel fet de ser el primer amb autocaravana. I és que vàrem descobrir que la inversió que havíem fet valia molt la pena i que aquell tipus de vida ens agradava molt i superava de lluny les expectatives que ens n’havíem fet.