Sortides

Trobada social al Santuari de Cabrera del Club Esquí Girona

El passat dia 8 de novembre, una trentena de persones vinculades al Club Esquí Girona ens trobem prop de Cantonigros, a la comarca d'Osona, amb l'objectiu de passar el dia caminant i dinar al Santurari de Cabrera. Fa un dia fred, potser el primer més fred de l'hivern que ja s'acosta. Nosaltres pujem pel camí directe perquè portem l'Arnau. Ell porta una mena de mono que no el deixa ni moure's. La resta de gent opta per pujar primer al Pla d'Aiats i carenejar fins a al pla de Cabrera, just abans de pujar les típiques escales.

Al cim hi trobem força gent, fins i tot un grup gros que venia de Gràcia. Ens quedem a dinar a l'hostatgeria, arròs i carn a la brasa, amb el fred que feia va entrar de nassos. Al camí de baixada les meves cames comencen a deixar sentir el pes de l'hereu, em faig una breu idea del que arriben a patir les dones!.

Viatges

VIATGE A ASTÚRIES (I UNA MICA DE CANTÀBRIA I PAÍS BASC)

Aquest octubre, i com que encara teníem alguns dies de vacances, varem decidir fer el primer viatge amb el nostre petitó, l’Arnau. I el destí escollit ha estat Astúries una regió que feia temps que teníem moltes ganes de conèixer i que no ens ha decebut gens ni mica!

El dissabte dia 10, després de carregar l’autocaravana, fem tot el viatge de tirada fins a Laredo, prop de Santander. L’Arnau, com tot un campió, aguanta bé el viatge i només es desperta quan toca menjar. Durant el viatge tenim el primer “incident” i és que ens vola la claraboia de sobre el llit de matrimoni. Per tant, encarem una setmana sense claraboia i en un país on hi plou força sovint... començant, per exemple, per aquella mateixa nit. L’endemà, i després de donar-hi moltes voltes, trobem una solució provisional a l’estil MacGyver, que ens va durar totes les vacances (afortunadament!).

El diumenge ens despertem amb el típic xiri-miri del nord d’Espanya. El temps, però, millora quan entrem a Astúries i fins i tot al migdia fa un sol espaterrant i força caloreta. Ens dediquem a visitar Llanes un poble costaner molt atractiu i amb platges precioses i geològicament amb estructures molt interessants. Hi dinem però ens sentim un pèl estafats... A la tarda anem costejant fins arribar a Ribadesella, un altre poble de la costa i que fa honor a la ria que desemboca en aquest indret. Fem un passeig per tota la zona que voreja la ria i que arriba fins al port. Un indret preciós!

L’endemà ens llevem i el dia es presenta molt emboirat. Deixem Ribadesella i ens dirigim a Covadonga on visitem el santuari i una petita capella curiosament encaixada enmig de les roques. En David aprofita per agafar la bicicleta de carretera i fer els 12 km i 1000 m de desnivell fins a dalts dels llacs. Quan torna, tots tres agafem el bus que ens porta fins als llacs Enol i Ercina. Amb l’Arnau a la motxilla fem una ruta pels llacs i per algunes antigues mines que hi ha a la zona. La boira, però, no ens deixa gaudir plenament del paisatge. A la tarda, ens dirigim cap a Posada de Valdeón, ja a la zona del Parc Nacional de Picos de Europa.

El matí següent tot i que tenim la intenció de fer un tros de la ruta del Cares sortint de Caín, hem de canviar els plans perquè la carretera que va de Posada de Valdeón a Caín està tallada per obres. Realment una pena perquè segons hem llegit el tros més maco de la ruta del Cares és el d’aquesta zona. El dia és esplèndid per tant decidim fer la volta al parc amb l’autocaravana. El paisatge natural és d’una gran bellesa i els colors de tardor brillen com mai! Al migdia arribem a Arenas de Cabrales i a la tarda visitem el Mirador de Camarmeña des d’on es tenen vistes immillorables del Naranjo de Bulnes i del poble de Bulnes (l’únic poble asturià sense accés per carretera; l’accés és mitjançant un telefèric que val 19 euros). Veient que l’Arnau es troba com peix a l’aigua en aquest indret, decidim fer un tros de la ruta del Cares amb ell, començant des del poble de Poncebos. Més o menys fem un terç del camí i podem gaudir dels escarpats cingles i les vistes meravelloses que s’observen des de tot el recorregut. Per primer cop i únic en aquestes vacances, dormim en un càmping a Arenas de Cabrales.

L’endemà decidim tornar a la costa i visitar San Vicente de la Barquera un bonic poble de Cantàbria conegut per ser el poble on va néixer en Bustamante. Però la veritat és que, tot i que la gent hi deu anar i deu ser conegut per això, és un poble amb molt i molt d’encant i amb unes vistes immillorables dels Picos d’Europa. És realment meravellós estar al costat del mar i veure els Picos allà mateix. A la tarda, fem parada a Santillana del Mar, un poblet molt turístic però molt ben restaurat i amb molt d’aire i essència medievals. La propera parada és ja passat Santander, a playa de Berria una platja immensa al costat del penal del Dueso. Ja cap a final de la tarda anem a passejar per Santoña i veiem la posta de sol espectacular.

Ja som dijous i decidim anar tornat per tal que el viatge de tornada no es faci tan llarg. Ens parem a Getaria, ja al País Basc, un poble pesquer amb un port molt maco. A la tarda anem a passejar per Zarautz i anem a prendre un cafetó al bar d’en Karlos Arguiñano. Ens sorprèn que no és un restaurant de molt de luxe sinó més aviat “normalet” i a l’abast de moltes butxaques. A la nit, tornem a Getaria per dormir-hi i, tot i que inicialment ens aparquem al port al costat d’altres autocaravanes, ens hem d’acabar desplaçant un tros perquè els motors dels vaixells de pesca no ens deixen dormir!

L’endemà decidim passar tot el dia a Donostia una ciutat que ens fascina i que quantes més vegades la visites, més ganes tens de tornar-hi. Durant el matí anem a passejar pel casc antic i el mercat. A l’hora de dinar, i mentre l’Arnau menja, anem a una taverna a fer uns pinxos bonííííííssims!!! Com saben viure aquesta gent! I després a fer un bon dinar! Sí, sí... en David es menja un “xuletón” de mig quilo i jo una cua de lluç farcida de gambes. Una delícia!!! A la tarda anem a passejar per la part més nova de la ciutat i pel passeig de la platja de la Conxa. Dormim en una zona habilitada per autocaravanes prop de la Universitat.

Ja som dissabte i de tornada ens parem a Pamplona. Visitem el casc antic (els famosos carrers de l’Estafeta i Mercaderes, i la plaça de l’Ajuntament). Fa un dia esplèndid però molt de fred! A la tarda anem tirant i ens quedem a dormir a Lleida. L’endemà diumenge acabem de tornar fins a casa. Han estat uns dies inoblidables pels llocs que hem visitat però sobretot perquè ha estat la primera sortida amb autocaravana amb l’Arnau i cal dir que s’ha portat molt i molt bé! És un sol!!!

BTT

PEDALS DE FOC 2009

Tot i haver-ho parlat prèviament, el moment de deixar l’Arnau (té només un mes) i la Laura, per anar a fer Pedals de Foc, va ser una mica dur. Tot i que em feia il·lusió els sentiments eren contradictoris.

Pedals de foc és una ruta de 220 km i 5500 metres de desnivell aproximats, al voltant del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Tot i que hi ha diverses modalitats de temps per realitzar-la, crec que en 4 dies dóna temps per poder-la gaudir al màxim. L’arribada al punt d’inici, l’hotel Pirena de Viella, va ser tard i només va donar temps a sopar i conèixer els nous companys de viatge: en David, en Marc, la Pineda i l’Ivan, ja que les dues Annes ja les coneixia d’abans.

Després de carregar piles al matí, el transport de la prova ens porta fins a la boca sud del túnel, prop del refugi de Conangles, veritable inici de la ruta. Els primers kilòmetres es realitzen descendint la vall de Barravés, seguint el curs de la Noguera Ribagorçana. S’enllacen trams de pista, corriols i senders poc marcats vora el riu, on els enormes còdols “precalenten la relació cul-seient”.

Al arribar a la població de Vilaller, iniciem el que és el primer coll de la ruta, el de Serreres, per continuar posteriorment descendint cap a Llesp, on cal agafar un tram de la ruta de l’aigua. Aquest tram és força estret, i en algun cas força tècnic, de fet de vegades ho és tant que cal anar a peu! El corriol desemboca a la pista que puja cap a Iran, Irgo i Igüerri. Al arribar a Gotarta trobem el segon allotjament de la ruta, la casa Vilaspasa. D’aquest allotjament en recordo l’era amb servei self-service de begudes fresques i el fet que vaig ser convidat a marxar de l’habitació i dormir al passadís pels meus insofribles ronquets.

El dia següent, la ruta començava de forma suau, fins arribar al poble de Malpàs. Allí començàvem a guanyar alçada per una pista que ens portava als colls de Peranera i Sas, primers punts culminants del dia, per descendir de forma vertiginosa cap al poble de Les Esglésies. Cal dir que tots aquests poblets que travessàvem aquests dos primers dies, no eren més que petits grups de cases mig abandonades. De fet, ens van comentar que alguns d’ells només es trobaven habitats durant els mesos d’estiu. De tant en tant aprofitem per fer parades i reposar forces, ja portem una bona tirada i encara quedava el Coll de l’Oli, potser el més desagradable de tota la ruta.

Després de segellar el control a la casa Batlle, iniciem la pujada que ens portarà al Coll de l’Oli. El inici és pedregós i amb fort pendent, després el segueixen 4 kilòmetres amb algunes rampes remarcables, superem dos petits colls i arribem a la zona on desapareix el camí i cal posar-se la bici a l’espatlla. Superat el coll seguim en descens ja per un corriol estret i en algun punt perillós. Tot i que no són molts kilòmetres, aquest tipus de terreny que et fa pujar i baixar constantment de la bicicleta es fan molt llargs. Al final arribem a la casa Gris d’Oveix, el nostre tercer allotjament.

La mestressa és una gran amfitriona, i té un delit especial en les arts culinàries, encara recordo l’arròs de muntanya i l’entrecot de vedella!!!. Però només arribar calia fer els deures, estiraments i una bona cervesa. Aquest cop hi havia habitacions de sobra i vaig poder dormir tot solet. Sense el perill d’haver d’abandonar l’habitació a mitja nit.

Abans de sopar, varem anar a donar un passeig fins l’ermita de Sant Cristau, des d’on hi havia una vista espectacular sobre la Vall Fosca. També varem poder observar les destrosses d’una pedregada recent, no havia quedat cap teulat sencer.

Al matí següent, la ruta ens porta per la carretera que puja fins a la central de Cabdella. A la població d’Espui travessem el riu i comencem la llarga pujada que ens porta fins al Coll del Triador. Si no recordo malament són 16 kilòmetres de pista. A mitja pujada podem observar l’intent de construcció de l’estació d’esquí de la Vall de Filià, i el seu complex immobiliari mig penjat al poble d’Espui. Durant l’ascens, els paisatges van canviant, del bosc de ribera a l’inici, passant per les pinedes pi roig a mitja alçada, fins als prats i pastures alpines a 2268 metres d’alçada al Coll de la Portella.

En aquest punt, les vistes es tornen infinites, els 11 kilòmetres que separen el coll del Triador i el de la Portella es poden seguir sense perdre en cap moment de vista la pista que els uneix. Estem contents perquè la pujada s’ha fet molt entretinguda i no ens ha castigat en excés. Després d’uns kilòmetres més en planer i una petita sorpresa final (Coll de la Creu de l’Eixol), iniciem la baixada més excitant de tota la pedals de foc. Es tracta d’uns 12 kilòmetres de pista en baixada on pots arribar a superar els 70 km/h. Al final arribada a Espot i parada per dinar.

El dinar, memorable. En resum i per no donar més detalls, varem acabar omplir una fulla en el llibre de reclamacions de l’establiment. Per llogar-hi cadires. Sort que hi havia una fleca al davant!. A la tarda seguim en direcció a Son, alguns per carretera i altres per la ruta marcada. Parem a Son a segellar i seguim pel camí del Calvari. Per algú aquell camí si que va ser un calvari. La Pineda decideix provar les seves habilitats de “free style” i baixar un marge per la via ràpida. Resultat del campionat individual de “free style”: Guanyadora, la Pineda amb set punts, tots cosits al seu braç esquerre.

Després de negociar amb el cap de manteniment de l’Hotel els Avets, que es veu anava pel món sense pantalons, aconseguim pujar les bicicletes amb furgoneta per tal d’arribar a l’hotel. I sort perquè quedaven 3 kilòmetres de forta pujada i teníem 7 bicicletes a repartir entre 4 (la resta eren a l’hospital).

Nota curiosa: els pastors d’ovelles de la Vall d’Àneu pasturen els seus ramats d’ovelles dalt d’un Renault 21 Chamade. El gos de tura fa de copilot. Com que el pastor deu ser sort, escolta alguna emissora de “radiomuerete” a tot drap. El ramat és dirigit intel·ligentment a cops de clàxon. I les ovelles impedides que no poden caminar, s’acomoden entre els seients posteriors i el maleter, suposo que depenen de l’status social de cada ovella.

El darrer dia toca fer una estona més de carretera en direcció a Isil i Alòs d’Isil, ja dins el parc natural de l’Alt Pirineu. Aviat comença la pista de nou i comencem a enfilar la pujada en direcció a Montgarri, sempre seguint el curs de la Noguera Pallaresa. El paisatge és tremendament bonic i parem multitud de vegades a fer fotos. Potser aquesta és l’etapa més bonica de totes. Parem a fer un mos a Montgarri sense gaire temps per perdre. De seguida enfilem de nou cap al Plan de Beret. El cansament acumulat es comença a notar a les cames, han estat 4 dies amb més de 200 kilòmetres fins ara i més de 5500 metres de desnivell positiu. Acabem la ruta ja de tornada a Viella. Com que la botiga de Pedals de Foc està tancada, aprofitem per netejar les bicicletes i a nosaltres mateixos i també per fer el darrer àpat plegats.

A les 17, recollim els maillots d’obsequi, que per cert són força bonics (Pineda, l’any que ve seran millors) i cap a casa que hi falta gent.

Records a tots i a veure que passa amb el sopar!!!!

Sortides

Tour de France 2009

El passat 9 i 10 de juliol, aprofitàrem la sortida d’una de les etapes del Tour des de Girona, per seguir-lo en el transcurs de les terres catalanes i andorranes. El dijous es va aixecar un dia genial per veure tot el “cotarru” que havia muntat l’organització de la cursa a la ciutat de Girona. Tot i això, l’accés a l’àrea més chic es trobava reservada a personalitats i altres “convidats”. Tot i així podies passejar tranquil·lament enmig de tota la caravana publicitària i veure en primer pla l’arribada dels autocars dels equips ciclistes.

No sé si mitja ciutat feia festa aquell dia, però els carrers eren plens de gent per veure l’espectacle ciclista per excel·lència. Després del ràpid pas dels corredors varem agafar l’autocaravana per dirigir-nos a Arcalís, l’arribada en alt de l’etapa de divendres. Tinguérem dificultats per tal de trobar lloc per passar la nit, perquè els darrers quilòmetres de carretera ja eren plenes a vessar de gent preparada pel dia següent. Després d’un parell de temptatives, varem poder aparcar en un prat habilitat per passar-hi la nit a desenes d’autocaravanes i campers.

El dia següent, vaig aprofitar per davallar la carretera fins al inici de la pujada, a la Cortinada, juntament amb l’Anna i en Toni que havien arribat la nit passada, i fer de nou tota la pujada fins al final d’etapa, a l’aparcament d’Arcalís. La Laura va decidir pujar a peu els darrers vuit quilòmetres. A la tarda l’arribada de la caravana publicitària va precedir l’emocionant final d’etapa, que aquell dia va guanyar el francès Feillu al capdavant d’uns quants escapats. Contador va donar el seu primer cop prop del final d’etapa en deixar enrere el seu “company d’equip” i màxim rival Lance Armstrong.

La mateixa tarda, i després d’esperar prop de dues hores per tal que s’alliberés una mica la carretera de baixada, varem dirigir-nos cap al port d’Envalira, passant pel coll d’Ordino. Per cert, és una bonica carretera per fer una escapada amb la bicicleta. Ja entrada de fosc arribàvem al port i provarem d’aparcar allà on varem poder, ja que tornava a estar ple d’autocaravanes i una boira espessa feia que no veiéssim a més de cinc metres.

Al matí següent, vaig baixar amb la bicicleta fins a Canillo per tal de remuntar de nou fins al port d’Envalira. La Laura va aprofitar per fer una excursioneta matinal prop de Pessons. Aquell mateix matí varen arribar en Dani i la Nancy que s’havien llevat a les cinc per poder arribar a temps a veure passar la cursa. El mateix ritual, la caravana i després els ciclistes. Tot i que portaven molts pocs quilòmetres, el grup venia ja molt trencat i amb forces diferències entre ells. Després de dinar, varem conduir fins a Puigcerdà. Volíem arrasar el supermercat de Bourg Madame de iogurts i altres làctics (mira que en saben els francesos de fer iogurts!). Més tard ens trobarem amb en Ramón i en Norbert que es trobaven a la zona preparant-se pels Carros de Foc.

El diumenge ens dirigirem cap a l’embassament de Les Bulloses, base natural per ascendir al Carlit i punt d’inici de nombroses excursions. El recorregut que realitzarem fou a través dels estanys naturals que hi ha a la zona que són producte de l’antiga activitat glacial. Per cert, en aquestes dates cal accedir a la zona amb servei públic ja que el trànsit de vehicles privats es troba prohibit.

Kayak

En Kayak de Llafranc a la platja de Castell

Es tracta d’un trajecte de prop de 14 kilòmetres entre l’anada i la tornada que passa per un dels millors racons de la Costa Brava (segons el meu modest criteri, és clar). Sortint des del baixador de Llafranc, cal travessar el port i després la zona d’amarament esportiu. Es travessa el petit sortint rocós que separa aquesta zona i Calella de Palafrugell, separant-se una mica de les roques per evitar ser atrapat per alguna canya de pescar. L’aigua es troba molt neta i força tranquil·la, com a mínim fins que comencen a passar embarcacions d’esbarjo.

Al passar per davant de Calella, veig la grada que han muntat a la platja del Portbó, i és que avui es el dia de les havaneres. Tot i que encara falten hores, a la vora de la platja hi ha desenes de barques fondejades esperant l’esdeveniment.

La platja del Golfet és la més apartada del nucli de Calella i potser la més bonica. Al sud-est d’aquesta cala existeix una zona entre illots que fa les delícies dels que volen passar el dia sobre una barca fondejats arran de costa. En aquest punt he de vigilar per no “atropellar” a ningú, ja que l’snorkeling (o l’observació submarina amb ulleres i tub) és molt comú.

Just després de passar el Cap Roig i la Cala del Crit, em fico pel petit pont de roca per accedir a l’anomenada Banyera de la Russa, en honor a l’antiga propietària del castell de Cap Roig. Continuo el camí costejant entre roques i illots, ara ja a Cap de Planes he de fer un petit esforç per superar-lo ja que les aigües poc profundes porten força corrent. Darrera aquest cap, s’estenen les platges de Cala Estreta, una d’elles de tradició nudista.
Després d’un parell de cales més i d’una zona molt escarpada, arribo a la petita badia creada a la platja de Castell. Se’ns dubte una de les platges més grans que han arribat verges als nostres dies a tota la Costa Brava. Allà aprofito per fer una parada i un merescut bany, ja que la calor apreta de valent.

Sortides

Cap de setmana a Cotlliure

El passat divendres dia 26 de juny, sortia a les 19h des de Girona amb el grup Dones BTT en direcció a Sant Antoni de Calonge, en la ja mítica nocturna a Sant Antoni. Passat Llagostera, la llum natural ja començava a minvar, i el grup va començar a encendre llums i frontals. Mentre nosaltres avançavem cap a la costa, una tempesta remullava Girona. No ens va enganxar per minuts!.

Al arribar a la platja de Sant Antoni de Calonge ja era negra nit, i ens va sorprendre el castell de focs artificials que esclataven sobre la badia de Palamós, en motiu de la fi de la festa major de Palamós. La Laura m’esperava amb l’autocaravana vora la platja per anar-nos a ventilar un bon sopar en un italià.

Al matí següent varem conduir fins a Cotlliure, on a les afores del poble hi ha un pàrquing per autocaravanes i altres vehicles. Pagant 10 euros tens dret a 24 hores de pernoctació amb tots els serveis i un servei de bus gratuït fins al centre del municipi (molt apreciat degut al fort desnivell).

Cotlliure és un bonic poble que dona la impressió de viure ancorat al passat. Només cal travessar la frontera per veure com la fam urbanística no ho ha espatllat tot. Les platges ben cuidades, les fortaleses i esglésies arran d’aigua, un petit port esportiu, els carrerons farcits de botiguetes del centre i una estètica general molt cuidada fan d’aquest poble un indret molt pintoresc. Suposo que el que crida més l’atenció és justament l’absència de grans urbanitzacions que destrossin el paisatge.

Sortides

Racons del Berguedà

Aprofitant que volia participar a la Nargona 2009, la cursa de BTT que es celebrà a Coll de Nargó, varem passar el cap de setmana amb l’autocaravana pel Berguedà. El dissabte després d’una visita llampec a Berga, ens dirigirem a veure el pantà de La Baells, ple a vessar amb el desgel d’aquest any. Per estirar una mica les cames ens arribarem al petit nucli del Castell de l’Areny, que crec que pertany al municipi de Vilada. A partir d’aquí seguirem a peu per un GR en direcció a l’ermita de Sant Romà de la Clusa. El camí de seguida s’enfila, ja que cal superar la vessant sud d’una petita carena que guanya verticalitat. Al seu cim trobem les runes d’un antic baixador de fusta.

Un cop a l’altra banda, un suau descens ens porta al fons d’una petita però ampla vall. El verd envaeix el paisatge, i unes crestes de roca calcària s’alcen enmig del bosc. Aquí les capes de roca sedimentària han estat profundament plegades pels esforços de compressió tectònica i aquestes crestes són el testimoni d’aquests moviments i d’una erosió diferencial.

Sant Romà de la Clusa i la casa pairal propera, avui reconvertida en refugi d’excursionistes, té centenars d’anys d’història. Segons ens va comentar la guarda, el seu origen es remunta a èpoques feudals. Actualment hi ha una pista que hi puja des de Vilada i que arriba fins a la Pobla de l’Illet. Aquesta pot ser una interessant excursió per fer amb BTT.

Al matí següent, després d’una calorosa nit, s’iniciava la cursa BTT de Coll de Nargó. 42 Km de recorregut per l’entorn del municipi on es podien observar racons molt interessants i amb baixades de vèrtig.

Sortides

És Roma Pou!

6 de Maig de 2009, 22:40h, Rambla Xavier Cugat, en un bar qualsevol, Iniesta marca un dels gols més apoteòsics de la història del Barça!!!. L’eufòria és enorme, pujo a la taula del bar endut per no se què, potser la bogeria, Baixo per abraçar la Laura i m’enduc un cop fort al genoll amb el canto de la taula, però avui no fa mal. Dies abans del partit la Laura li demana a un company de feina que ens deixi els carnets dels seus pares per entrar al sorteig.

Col·locant estratègicament les entrades en el sorteig intento assegurar al màxim les meves possibilitats d’èxit. Malgrat tot i gràcies a la meva mandra innata, col·loco un dels carnets massa tard, i va i em toca.

Després de patir una mica pel tema del canvi de nom i lligar el viatge puc començar a gaudir del xup-xup que fa tot, hi ha molta eufòria. El viatge cap a Roma amb alguns membres de la penya de Girona és una mica rebuscat, Girona-Bergamo-Milà-Roma-Venecia-Treviso-Girona. L’hotel, tot un espectacle, només entrar a l’habitació cacera de papallones nocturnes i altres petites bèsties, l’aire condicionat totalment decoratiu, el televisor en blanc i negre i la mampara del bany subjectada amb cinta aïllant. Acollonant. La pols era tan intensa que un asmàtic hauria durat 3 mil·lèsimes de segon en caure fulminat. No m’estranyaria que el brot de grip porcina hagués començat aquí!. Però l’hotel era el de menys, l’ambient era al carrer.

Tot i que se suposava que l’afició contraria era majoria, no donava aquesta sensació el dimecres passejant per la ciutat eterna. Les zones habilitades per la Uefa es trobaven atestades de gent i després de visita Fontana di Trevi, el Col·liseum i plaça Navonna ens dirigírem al Trastevere, a un restaurant recomanat.

Després de dinar, la gent comença a estar nerviosa, ja queda menys, un petit descans a l’hotel i enfilem cap al camp. L’organització té el tema ben muntat, des d’una estació de metro organitza autocars llançadora d’aficionats cap a la zona de l’estadi que els pertoca. En grups de diversos autocars i escoltats per la policia, travessem la ciutat en direcció a la zones exteriors de l’Olimpic. Els autocars fan putrum-putrum perquè la gent no para de cantar i saltar, a fora els romans saluden i animen l’afició del Barça. Al voltant del camp l’ambient ja és espectacular, no hi ha cap ànima sense la samarreta de l’equip, i es respira un gran ambient catalanista, senyeres i estelades onegen al vent mentre sona l’Empordà i una pancarta assenyala que “avui cap equip espanyol jugarà a Roma”. No podia faltar tampoc en aquesta gran carpa exterior el Viva la Vida de Cold Play.

És hora d’entrar i es formen forces cues per culpa del maleït xip d’identificació. Al final ja som dins el recinte, ens acomiadem i ens desitgem sort amb els companys fins d’aquí a dues hores. Pujo els graons cap al meu seient, el cor batega fort. Hi ha una gran cridòria, penso que potser deuen sortir els jugadors a escalfar, però no, aquest és el nivell basal de decibels durant tot el partit. L’ambient s’encomana i de seguida ja soc de peus al seient fent voleiar l’estelada que porto, és impressionant. Em quedo bocabadat mirant la corba sud, si els jugadors ho havien de donar tot al camp, els aficionats ja feia estona que ho donaven tot a la grada.

Comença el partit, cal dir que amb la feina que tens a animar el futbol a la gespa passa a un segon pla. Al principi es pateix una mica, però de cop i volta comença la catarsi, gol d’Eto’o. Crec que m’abraço al paio que tinc a la dreta, després pujo a la cadira, passo a estrènyer els braços del noi del darrere i xoco les mans amb el de davant. Estic cridant però me n’adono que ja no em surt la veu, no he dosificat i ja estic mig afònic!. Els meus companys que es trobaven més amunt em diuen que el formigó de la grada tremolava. La gent, embogida pel gol no para de cantar i saltar durant tot el partit, per mi em podrien haver tret el seient, perquè tampoc el vaig utilitzar gaire.

La resta del partit va seguir la mateixa tònica que mitja hora abans de començar-lo, una enorme festa. Al final celebració i retrobada amb els companys. El millor, el record d’haver pogut estar a Roma en un moment que es repeteix poques vegades a la vida. I l’agraïment a l’Eloi (el company de feina de la Laura) per l’entrada, i sobretot a la Laura per la paciència i comprensió que va tenir, perquè jo sé que ella hagués matat per estar allà.

Espelologia

Espeleo a la cova de Fullà-Canaletes

El passat dia 1 de maig, l’Equip d’Espeleologia de Palafrugell i uns companys de Tarragona varem entrar a explorar el compleix de galeries de Fullà-Canaletes. L’accés a les galeries no visitables turísticament es realitza de forma molt restringida i amb permís previ explícit per a grups reduïts de fins a 10 persones.

Guarnits amb la indumentària típica dels espeleòlegs calia travessar primer el recorregut de passarel·les fins arribar a la sala d’Angkor. Un cop allí saltarem la barana de protecció i realitzarem un breu descens per una corda que ens portava al fons de la galeria dels tres guardians (nom que rep la sala per la presència de tres grans estalagmites que en custodien el pas. Aquesta galeria connecta amb una major anomenada gran galeria (de prop de 3 km de recorregut).

Ara ens trobem en el sector de galeries inferiors del sistema, per tant en les excavades de forma més recent. El sistema consta de dos subsistemes principals (galeries superiors i inferiors) i un seguit de enllaços entre ells de transició. De moment existeixen topografiats més de 26 km de galeries, però a poc a poc es descobreixen nous passos cap a parts desconegudes de la cova i possibles enllaços amb altres sistemes propers.

Una mica més endavant tombem cap a la galeria inferior de Canaletes, en un primer tram hi trobem poques concrecions calcàries degut a la forta activitat fluvial que mantenia aquest tram. Existeix una forta presència de sediments fluvials i petits enderrocs aquí i allà. Arribada a la sala del Lleó, on la galeria es bifurca, apareixen de sobte forces formes constructives, amb un sostre curull d’estalactites i banderes a les parets laterals. Des d’aquest punt, perdem més de mitja hora per localitzar el pas cap a la galeria blanca. En aquest punt la sala del Lleó, fortament concrecionada, amaga un petit pas entre colades difícil de localitzar que ens fa perdre els nervis gairebé.

Un cop superat, sobre davant nostre una gran galeria anomenada de les Aragonites, és el nostre objectiu. Aquesta galeria de prop de 1,5 km de recorregut es troba plena de cristalls allargats que creixen radialment com un eriçó de mar, les aragonites, i en molts punts el paisatge és sincerament captivador.

Després de més de 7 hores voltant galeries, arrossegar-se per estretors, descendir per caos de blocs i admirar escenaris increïbles, s’acostava l’hora d’anar sortint. Fou divertit veure la cara que posaven els turistes que es trobaven en les passarel·les de la part condicionada de la cova, quan un grup d’espeleòlegs bruts i enfangats s’enfilaven des d’un punt profund de les galeries fins a les baranes de protecció. Alguns de nosaltres encara portàvem el llum de carbur encès quan sortíem per l’entrada principal i ens aturarem a xerrar una mica amb el propietari de la cova, el senyor Edmond Delonca. També varem visitar en J.Lluís Perez a casa seva. Aquest senyor és tota una eminència en el món subterrani d'aquestes terres i descobridor de diversos avencs i coves, com la que porta el seu nom, l'Avenc d'en Perez. A casa seva varem poder adquirir una bonica monografia sobre la cova de Fullà-Canaletes amb tota la seva topografia detallada i centenars de fotografies captades durant anys de investigació.

Com a punt i final, després d’una agraïda dutxa, en el meu cas a l’autocaravana, ens mereixíem una bona pizza francesa (sona estrany, però era prou bona!). I sobretot poder-li explicar a la Laura, que es va haver de quedar a fora perquè la panxa ja comença a ser considerable, totes les meravelles interiors.

.

Viatges

Viatge a les Illes Canàries (Tenerife i Lanzarote).

El dissabte 4 d’abril, primer dia de vacances de Setmana Santa, ens llevem ben d’hora i la Pepita i en Blas ens porten a l’aeroport del Prat on a les 10:20h del matí hem d’agafar un avió que ens porta fins a Tenerife. Amb el canvi d’hora hi sortim guanyant i per tant a les 12:20h ja estem llogant el cotxe (un Getz d’un color or-marró bastant desafortunat). El primer que fem és anar a dinar a Puerto de la Cruz i per primer cop ja provem el fabulós peix d’aquesta zona (“camarones” per picar, i com a plat principal calamars i “chocos” a la planxa). Passem la tarda passejant pel poble, buscant l’hotel i dormint ja que la suma de viatge i “desestrés vacacional” fan que estiguem molt cansats. Per arrodonir el dia, veiem el partit del Barça (Valladolid 0 – Barça 1).

L’endemà decidim fer la ruta del nord-oest de l’illa. En primer lloc ens dirigim a Icod de los Vinos per veure-hi el Drago Milenario i les moltes altres plantes que el rodegen. Comencem a intuir que una passejada per qualsevol racó del nord de l’illa significa la immersió en un jardí botànic ple d’espècies vegetals totalment desconegudes per nosaltres. Seguidament ens dirigim en direcció Garachico, Buenavista i Faro de Teno. El camí per arribar al far és espectacular i de vèrtig. La vista un cop allí és meravellosa i a més el dia també hi acompanya força. Tant que fins i tot aconseguim veure el perfil de la Gomera! També des d’aquí s’aprecien els penya-segats dels Gigantes, proper destí al qual ens dirigim. El camí que ens hi duu està ple de paratges preciosos, de pujades i baixades fortíssimes, i d’una verdor que a vegades ens fa oblidar que estem tan aprop del mar. Al poble dels Gigantes decidim apuntar-nos a un creuer amb un veler estil pirata que, segons anuncien, et porten a veure dofins i balenes, així com tota la costa dels Gigantes i la bahia de Masca. Evidentment veiem dofins (molt juganers i gens espantadissos), no veiem balenes (ens fa la sensació que un cop han cobert el cupo dels dofins ja no es molesten en buscar balenes), mengem paella (no sabem massa bé de quina qualitat…), resseguim la costa, i també hi ha l’opció de banyar-se a la bahia de Masca (tot i que el fet que hi hagi molt de “fanfarró” suelto pel vaixell fa que finalment ens en desdim). En resum, decidim quedar-nos amb la part bona del trajecte (paisatges i dofins) i deixar de banda la part “guiri-cutre”. Per acabar el dia anem a Playa de las Américas que, tot i no tenir cap encant ja que s’ha convertit en un macro Lloret, té unes platges prou bones per banyar-s’hi.

El segon dia de ruta per l’illa decidim dedicar-lo a la part nord-est. Al matí, però, abans de començar, en David té l’escipionada més bona de totes les vacances i és anar a Santa Cruz de Tenerife al matí a demanar el permís per l’endemà pujar al Teide (i dic escipionada perquè si hi haguéssim anat a la tarda tal i com teníem previst haguéssim trobat les oficines tancades i ens haguéssim quedat amb un pam de nas!). Aprofitem per fer un volt i un cafetó per la capital de l’illa. Tot seguit, i com que tenim moltes ganes de banyar-nos ens dirigim a la Playa de las Teresitas. La primera intenció és quedar-nos-hi però més amunt trobem una cala anomenada la Playa de las Gaviotas que ens convenç més. L’aigua és molt freda però tot i així ens hi banyem perquè el sol pica de valent i fa molta calor. Dinem a la Cofradia de Pescadores al costat de les Teresitas i cal dir que mengem com reis: “cherne”, “vieja” i “chocos”.
A la tarda travessem el Monte de las Mercedes on, degut a la boira, hi fa força fred. Arribem a Punta Hidalgo i anem a caminar vora el mar per una mena de camí de ronda. En David s’aventura per una platja pedregosa fins a unes roques amb un interés geològic molt evident.
Tornem a Puerto de la Cruz on, com cada dia a aquesta hora, no hi fa gens de bon temps (molta boira, altrament anomenada “panza de burro” o “calima”).

L’últim dia a Tenerife el dediquem al Parc Nacional del Teide. Ens llevem ben d’hora perquè tenim permís per pujar al cim del volcà entre 9 i 11 del matí. Arribem al telefèric a les 9 i l’agafem per tal d’ascendir fins a 3500 m. El que queda de camí fins al cim del Teide el fem a peu. Cal dir que és un camí molt ben acondicionat, apte per tot aquell que suporti el canvi d’alçada tan brusc que es fa (passem de llevar-nos a 0 m a estar, en menys de 2h, a 3500 m!). Fa força fred, sobretot quan arribem a dalt de tot, 3700 m (no ben bé segons l’altímetre d’en David… ens han enganyat???). Just abans d’arribar a dalt, sentim una olor que reconeixem com a familiar i que ens evoca al “Blue Lagoon” i Islàndia en general: vapors de sofre que emet el volcà! La vista des del cim no és molt bona ja que hi ha força “calima”.
A les 11h ja estem a baix i iniciem la ruta pel Parc Nacional. Anem a veure les Cañadas del Teide i fem una caminada amb desnivell important inclòs pels Roques García. Passem pel Parque Natural de la Corona Forestal i ens dirigim al sud, en concret a El Medano on hi dinem però no ens hi quedem perquè el vent és huracanat. Truquem a l’hotel per demanar si el temps del nord de l’illa és millor i, tot i que ens diuen que sí, quan hi arribem la “calima-vientre de burro” ja comença a emergir! Passem el que queda de tarda passejant i fent un toc per Puerto de la Cruz.

L’endemà toca canviar d’illa. Sense proposar-nos-ho, aconseguim avançar el vol que ens duu fins a Lanzarote i per tant hi arribem una mitja hora abans del que era previst. L’avió amb el qual volem és petit i és d’hèlices.
L’arribada a Lanzarote és esperançadora ja que, tot i el vent, sembla que el temps és millor que a Tenerife. I, per segona vegada en els nostres viatges, ens passa que el cotxe que havíem reservat (un Corsa) no està disponible i per tant ens en donen un de categoria superior (un Tigra descapotable… sí, sí, molt de cotxe però gens còmode!). Anem a fer el “check in” a l’apart-hotel i ràpidament ens anem a Playa Blanca, al sud de l’illa, a banyar-nos en una platja de sorra blanca. Després fem un volt pel poble que, tot i ser turístic, manté els límits urbanístics a ratlla (un tret general a tota l’illa).
Al vespre sopem aviat perquè volem anar a veure el partit del Barça amb el Bayern de Munich. Ens ho passem molt bé en un bar anglès, ple de gent del Barça i amb alguns alemanys (uns del Bayern i uns altres anti Bayern)! Però sobretot ens ho passem bé perquè el Barça es reforça com a candidat al títol europeu golejant 4-0 al Bayern!!!

El primer dia de ruta per Lanzarote el dediquem a la part nord de l’Illa. La primera parada és Arrieta, un poble petit pequer amb molt d’encant. Seguim per la carretera i parem a la Cueva de los Verdes, un tub de lava format per l’erupció del volcà de Corona. Continuem fins a Orzola i pel camí trobem una zona de sorra blanca enmig de totes les roques de lava, i una petita cala on, tot i el vent fred, hi ha gent que s’hi banya.
Des d’Orzola anem fins al Mirador del Río (no paguem per accedir-hi ja que des dels voltants es poden apreciar igualment les meravelloses i espectaculars vistes de l’illa de La Graciosa i las Salinas del Río). Continuem fins a Haría, el poble de les mil palmeres, i tornem a Arrieta a dinar ja que abans hi havíem ullat un restaurant on, per un preu irrisori, es pot menjar peix per llepar-t’hi els dits. De fet, sucumbim a una sopa de peix, unes gambes a l’ajillo i una parrillada de peix en David i sardines a la planxa jo. Deliciós!
A la tarda anem fins a Playa Famara però no ens hi quedem perquè fa molt de vent. Tornem a Costa Teguise i anem a passar una estona a la platja.

El segon dia de ruta hem de canviar els plans inicialment pensats per culpa del temps. I és que al matí veiem fins i tot ploure! És per això que decidim anar al sud en primer lloc i esperar que el temps millori. El que tenen de bo les Canàries és que no cal esperar gaire perquè això passi i, d’aquesta manera, a les 11h ja estem a la Playa de Papagayo amb un sol radiant i banyant-nos a les fredes aigües d’aquest paradisíac indret. Això sí, cal trobar un bon refugi ja que el vent fa que la sorra finíssima quedi incrustrada a la pell com el pa ratllat ho fa en una croqueta!
Dinem a Yaiza i a la tarda anem a fer la visita al Parc Nacional del Timanfaya. El recorregut cal fer-lo en un autobús i no es permet que la gent baixi i es passegi per les roques. La visita també inclou la demostració de la temperatura a la qual està la terra (crema de matolls i expulsió d’aigua posats a no massa profunditat, i cocció de carn mitjançant aquestes elevades temperatures degut a la proximitat d’una càmera secundària de magma).
Sortint del Parc Nacional resseguim la costa i visitem la platja d’El Golfo amb la famosa llacuna de color verd (i la paret de l’antic cònus volcànic que segons en David és molt més interessant que la platja i llacuna en sí). Seguint per la carretera arribem a Los Hervideros i las Salinas de Janubio. També parem en una platja del costat de les salines que està plena de pedres que contenen un mineral anomenat olivina. Tornant a Costa Teguise passem per la Geria on s’observa un paisatge extraordinari ple de forats dins dels quals hi ha plantades vinyes (construcció que serveix per resguardar del vent i concentrar la poca aigua que pugui caure en forma de pluja o calitja).

L’últim dia, bé matí, a l’illa el dediquem a visitar Puerto del Carmen. Hi passegem fins ben bé mig matí. A partir d’aquí, tot són vols (Lanzarote-Madrid i Madrid-Barcelona) i esperes.

En resum, un viatge que ens ha permès conèixer unes illes amb molts contrastos i que, especialment a Lanzarote, ens ha recordat aquells paisatges que tan ens van entusiasmar a Islàndia. I també ens ha permès, tot i que no sempre, gaudir de sol i platja i almenys poder fer el primer bany de la temporada mentre mig Catalunya es pelava de fred!

Esquí de muntanya

La Tossa Plana de Lles

A les 7 del matí sortia de casa en direcció a Puigcerdà. L’objectiu del dia era la Tossa Plana de Lles prop de l’estació d’esquí nòrdic de Lles, a la Cerdanya. Com que després de les nevades del cap de setmana passat, el risc d’allau era una mica elevat, el gran mestre Toni i la seva petita deixeble Anna varen convenir de fer una coseta més senzilleta. De fet, a mi, ja m’anava bé perquè no estic gaire en forma, però de tota forma ja em varen fer suar!!!.

A dos quarts d’onze del matí, després d’encastar el cotxe sobre la neu per falta d’aparcament, començarem a foquejar per les pistes d’esquí nòrdic de l’estació de Llès, després varem seguir pel mig del bosc seguint una traça de raquetes molt marcada. A la fi trobem les primeres pales de neu que la gent puja per la directa sense marcar diagonals, decidim fer-ne alguna per fer-la menys dura. La Tossa és d’aquells cims que sembla que ja hi ets, però sempre queda una mica més. Al cim, grans vistes gràcies al gran dia que feia, s’arriba a veure l’Aneto.

La baixada va ser poc agraïda en la seva primera part, ja que la neu es trobava molt encrostada i era difícil controlar els girs (com a mínim per a mí). En la baixada em dedicava a buscar clapes més gelades i la neu trepitjada per les raquetes per poder anar girant aquí i allà. Però la tècnica a vegades falla i llavors acabava amb neu fins a dins dels calçotets. El que fa la pràctica, en Toni i l’Anna cap problema i jo fent el que podia.

La segona part de la baixada, per mig del bosc va ser molt més divertida i així ens varem poder refer de les males sensacions de la primera part. Al final, entrepà en un bar prop de la carretera i cap a la propera.

Sortides

Cap de setmana a Santander

Aprofitant el partit del Barça al Sardinero, varem tenir l'excusa per fer una escapadeta a Santander. Va tocar llevar-se d'hora i a dos quarts de sis ja ens trobavem a l'autopista en direcció a Lleida. Tot i l'hora, la inestimable companyia dels cules banyolins, tots ells una mica sords, va fer que el trajecte no es fes molt pesat. A les deu del matí de dissabte va començar el festival gastronòmic del cap de setmana a Calahorra, esmorzar contundent a base de pa amb tomàquet i embotits banyolins. A les dues, sense temps per haver paït, provem les delicadesses d'un menu força mariner ja prop de Santander.

A mitja tard arribem a l'hotel, dutxar-se, descansar una mica i tornem-hi que no ha estat res. Un llarg passeig ens porta fins al centre de la ciutat. Tot i que el dia no acompanya gens, trobem una ciutat fantàstica, realment aquí tenen molta pasta!! De fet vàrem passar per davant de casa d'en Botín, el del Santander. Després de passejar amunt i avall durant hores, anem a prendre unes cerveses mentre mirem futbol en un bar. Allà ens aconsellen un bon restaurant per sopar. I havia de ser bo, amb el que pretenien cobrar!!! Varem entrar al del costat que era una cosa més assequible. De segón va predominar el "chuleton" que va donar força batalla.

Al matí següent, visita al far d'un cap proper i passeig per les platges, realment són extraordinàries. Abans de dinar, canya i "rabas". Després de dinar, ja fem cap al camp del Sardinero, sort que és tot cobert perquè plou. Gran ambient de futbol, una afició fantàstica la del Racing que canta l'himne a capela!. Per nosaltres que ens trobem atrinxerats en un raconet, el partit comença fluix. Empitjora, però al final gràcies al mestre, catarsi col·lectiva i esclat d'eufòria.

El viatge de tornada "durillu". Entre cop de cap i cop de cap paradetes per anar a canviar el suc a les olives. I a les sis del matí cap al llit els més afortunats. Els poc afortunats dutxeta i a treballar.

Esquí de muntanya

Sortida al Nou Creus

Avui m'he apuntat amb uns companys de Palafrugell per anar a fer una sortideta (aixó era el que creia jo) per la zona de Vallter. Hem quedat a les 9 del matí per començar a pujar en direcció al Coll de la Marrana, després hem baixat pel darrera en direcció al coll de Tirapits i a l'arribar-hi hem enfilat de nou cap al cim de Nou Creus.

Un cop érem a dalt, i per sorpresa meva, m'han dit que pretenien arribar a Nuria i tornar. Com que per mi ja en tenia prou, i em semblava excesivament llarg el trajecte, he decidit deixar-ho aquí i tornar pel camí pel qual havia vingut. M'ha fet il·lusió poder "estrenar" la pala que baixa del coll de Tirapits en direcció al coll de la Marrana! He fet les primeres traces de baixada des que va nevar per darrera vegada.

Aprofitant el bon temps que feia, a l'estació si ha acostat moltíssima gent per gaudir de la muntanya. Mirés on mirés, hi veia gent pujant aquí i allà, al Balandrau, al Grà de Fajol, en direcció Tirapits, al Pic de la Dona, i evidentment al Bastiments, en processó de setmana santa. No sé si serà perquè els dos darrers anys la neu ha fet una mica llufa, però tinc la sensació que cada cop hi ha més gent practicant esquí de muntanya i raquetes.