21 de nov. 2010

Viatges

Nova York

Divendres 29 d’octubre
Ens llevem ben d’hora perquè hem quedat a casa en Ramon, a Aiguaviva, per tal que el taxi ens reculli i ens porti fins a l’aeroport del Prat. El nostre vol surt a les 11:20h i tot i anar amb temps suficient, no ens queda massa estona per fer res perquè hi ha força controls.
L’avió de Delta Airlines surt puntual en destí Nova York. Tot i que el vol dura 9 hores, la veritat és que no se’ns fa llarg ja que l’Arnau dorm força estona i nosaltres aprofitem per revisar la guia i acabar-nos d’il·lusionar amb totes les coses que ens esperen durant aquesta propera setmana!

A les 14:20h hora local, arribem a Nova York. Quina emoció! Tot i així, l’aeroport no fa honor a la ciutat: és vell i sense gaire comoditats. Ens costa moltíssim trobar un taxi i, quan finalment el trobem, penes i treballs del taxista per saber on ens ha de portar! Tardem vora una hora des de l’aeroport fins a l’hotel, i és que és divendres a la tarda i hi ha força trànsit a les rodalies de la ciutat. Tal i com ja ens va passar a Vancouver, quedem embadalits mirant-ho tot des de la finestra del taxi…
El nostre hotel (o millor dit, “hostel”) es troba al barri de Brooklyn, en una zona que es podria considerar com una mena de polígon però amb força vida “nocturna”. Hi ha una botiga de queviures que està oberta 24 hores i on a tota hora hi ha força gent.

Quan arribem a l’hotel, la resta de companys ja hi han arribat (el seu vol arribava un pèl abans que el nostre). Aprofitem per desfer maletes, descansar uns minuts, però per tal de combatre el jet lag, ens obliguem a seguir actius com a mínim fins al vespre. Per això, agafem el metro i ens dirigim al pont de Brooklyn per tal de tenir un primer contacte amb la ciutat de nit. Fa força fred i vent. Des del pont es tenen vistes espectaculars de tota la zona de Manhattan i dels gratacels il·luminats. És una primera instantània que mai oblidarem! Travessem el pont i hi fem algunes fotos.
Després, ja cansats, ens n’anem a sopar. Tot i que la intenció és anar a un restaurant que es diu “The River”, ens parem abans en un italià on hi mengem molt i molt bé. L’Arnau ja no aguanta més i s’adorm a mig biberó (altre cop, ha aguantat com un autèntic campió!). Nosaltres, després de sopar, decidir retirar perquè encara ens queda una tirada en metro i estem acusant molt el cansament i el jet lag.

Dissabte 30 d’octubre
Tot i que durant la nit s’ha notat el canvi horari (ens hem despertat moltes vegades i ha costat tornar a agafar el son), podem considerar que portem prou bé el desfasament horari.
Al matí prenem el primer contacte amb la vida de l’hotel. Bàsicament perquè baixem a esmorzar i veiem com funciona tot plegat. L’esmorzar consisteix en tot de coses deixades sobre una taula en els seus gegantins paquets originals, i un autoservei basat en la utilització i neteja del material que cadascú fa servir. Això fa que tot sigui bastant caòtic i amb un grau de netedat si més no sospitós. De totes maneres, hi ha una mica de tot per tant ens considerem satisfets i hi esmorzem. D’altres companys de grup, ja comencen a planificar sortides alternatives per esmorzar!

Al matí, després de comprar la targeta de metro per una setmana, i comprovar que el metro de Nova York és vell, ronyós i sense cap mena d’adaptabilitat pel que fa accessos, ens dirigim a Manhattan, en concret vora la zona del Rockefeller Centre. Després de visitar la famosa plaça amb la pista de gel, on per Nadal hi coloquen l’enorme arbre de Nadal, decidim pujar al “Top of the Rock”, és a dir, a dalt de tot de l’edifici. Des de dalt es tenen vistes espectaculars de la ciutat. Comencem a palpar què és Nova York i la immensitat de tot plegat! Fa bon dia, i és agradable estar a la terrassa i contemplar tot aquest espectacle!
Quan baixem, anem a passejar per la famosa Cinquena Avinguda. Tot i que encara no hem vist la part més “chic”, ja que caminem direcció sud des del Rockefeller Centre, ja ens sembla impressionant la diversitat de botigues de totes les marques possibles, ubicades allí.
Per dinar, i com que fa molt bon dia, decidim comprar alguna cosa en un carretó d’aquests de menjar i asseure’ns en una plaça en un dels entrecreuaments de Brooklyn amb la Sisena Avinguda, i dinar al sol.
A la tarda, passegem per un mercat ubicat prop de la Cinquena Avinguda, on ja comencem a palpar l’ambient de Halloween. Jo fins i tot em faig una foto amb els que semblen els autèntics “Caçafantasmes”. Després ens arribem fins a l’Estació Central, lloc mític i que apareix en moltes pel·lícules, i que realment és un emplaçament extraordinari tant per la seva grandesa com per com està tot cuidat fins l’últim detall malgrat ser un lloc de pas per tanta gent.
Continuem caminant cap al sud fins al final de la Cinquena Avinguda on hi ha el districte de Flatiron, i el seu edifici angular més conegut, el Flatiron. És un edifici en forma de triangle que immediatament et duu a pensar com deuen moblar els interiors! Vist des de davant sembla que no tingui amplada.

Ja cap al vespre, decidim acabar aquest primer dia a la zona mítica de Times Square. Realment impressionant!!! Es tracta de la confluència de dos carrers (Setena Avinguda i Brooklyn) en una mena de plaça en la qual tots els edificis del voltant tenen panells lluminosos. Allí hi ha publicitat de tot tipus i de tota mida! La llum que es desprèn és inquantificable! Sembla ben bé que continuï essent de dia i que no s’hagi fet fosc. Personalment, m’impressiona moltíssim.

Estem força cansats i decidim tornar a l’hotel i menjar alguna cosa a l’habitació. De tornada, trobem molta gent disfressada al metro. Halloween s’aproxima…

Diumenge 31 d’octubre
Al matí, i com que és diumenge, decidim anar fins a Harlem a veure una missa Gospel. La veritat és que crec que és una cosa que s’ha de veure, però no deixa de ser quelcom MOLT turístic i no se sap fins a quin punt original i vertader.
És a dir, no es tracta d’assistir com un fidel més a una missa, sinó que a la missa hi ha 80% de turistes i 20% de feligresos. Fins i tot hi ha animadors que promouen que els feligresos cantin i s’expressin més per tal que els turistes puguin palpar més l’essència de tot plegat (com en un programa de televisió, vaja!). El reverend és una barreja entre Spike-Lee i Jazz (del Príncep de Bel Air), i les coristes de mitjana fan 100 Kg cada una. Això sí, de passió n’hi posen molta, tant cantant com demanant almoïna !
En resum, que val la pena veure-ho, però que ningú s’esperi assistir a una missa “normal” sinó més aviat a un espectacle tipus Broadway.
Ens passegem una estona pel barri de Harlem, i com que no hi ha massa res per veure, decidim dirigir-nos a Central Park perquè fa un dia preciós.

Passem el que queda de matí i part de la tarda passejant per Central Park i palpant tot el que s’hi fa un cap de setmana. Els colors de la tardor són maquíssims (ataronjats, marronosos, groguencs…). Quan ja cau el sol i comença a apretar el fred, ens refugiem en uns Starsbuck a fer un cafè d’aquells que tant ens agraden. L’Arnau aprofita per berenar.
Agafem el metro fins a la zona de Greenwich Village per on hi passa la desfilada de Halloween. Quan sortim del metro comprovem la marabunta de gent que hi ha per allà. Com que som incapaços de trobar-nos amb els altres companys, decidim anar a una zona no tant concorreguda (la veritat, però, és que costa trobar alguna zona amb no massa gent) i esperem que passi la desfilada. Hi ha molta gent disfressada per tot arreu! Tot i així, la desfilada en sí ens decep una mica ja que més que carrosses i comparses, es tracta d’una “parade” en la qual tothom qui vol hi desfila vestit com sigui o com pugui.
Ens trobem una dona a la qual no em resisteixo a fer-li algunes preguntes i és que porta un cartell de suport a l’Obama (dona de vora 60 anys). M’explica tot el que per ella i el seu marit ha representat el president i que per això li dona tot el seu suport i ajuda en el que humilment ella pot, de cares a les eleccions al Senat del proper dimarts.

Com que això de Halloween està bé però no mata, decidim anar-nos-en a sopar en un restaurant xinès que precisament ens ha recomanat aquesta senyora i el seu marit. I la veritat és que no té desperdici! Mengem molt bé, en molta quantitat i a un preu raonable. Fins i tot l’Arnau no es pot resistir als famosos “noodles”.

Dilluns 1 de novembre
El dilluns al matí, i com que tot i el fred fa un dia radiant, decidim canviar de plans i avui agafar el ferry que passa pel costat de l’Estàtua de la Llibertat. Es tracta d’un ferry que en realitat fa el trajecte des del Downtown fins a Staten Island i que en el seu recorregut passa pel costat de la mítica estàtua. Hi ha altres ferrys específics que s’aturen a la illa on està ubicat aquest icone, però a tot arreu hem llegit que no val tant la pena. I de fet les vistes que tenim són molt bones, tant de la illa de Manhattan com de la pròpia Estàtua de la Llibertat. Personalment, em decep una mica, i és que al costat dels immensos gratacels es veu petita (ben bé que hi ha mites que a vegades cauen a plom!).

Un cop fet el trajecte d’anada i tornada, comencem una ruta a peu pel districte financer o també conegut com a Wall Street. Ens impressionen molt els carrers estretíssims i els edificis faraònics que el formen. Hi ha banderes americanes per tot arreu i un cert frenesí d’homes i dones de negocis que corren pels voltants.
Prop d’allí també hi ha la famosa Zona Zero, amb el que queda de l’antic World Trace Centre, però bàsicament omplert d’obres. No trobem que sigui un lloc ni molt menys especial, almenys tal i com està ara. Més aviat és una enorme zona en obres sense cap essència del que això havia estat i del que ara representa (a excepció d’un mural en record a les víctimes i sobretot als bomberts morts, que està en un racó d’un carrer secundari).
Continuant per aquesta zona bàsicament financera en la qual destaquen un parell d’esglèsies de tipus gòtic enmig de tant edifici (com un bolet aïllat enmig del bosc), arribem al City Hall (ajuntament) un edifici arquitectònicament molt maco. També veiem els palaus de justícia, i altre cop recordem les imatges que en tenim de tantes i tantes pel·lícules en les quals vèiem els advocats fent conferències a peu d’escalinata.
Ja per finalitzar el trajecte, arribem al barri de Chinatown. En qüestió d’un parell de carrers passem de la Nova York més financera, arreglada i ben posada, al caòtic Chinatown. És ben bé com estar a Xina! Tots els rètols estan en xinès i costa trobar gent que no sigui oriental. No ens hi acabem de trobar còmodes ni segurs, i per tant decidim fer una volta per un parell de carrers que ens semblen els més importants i concorreguts, i marxem. Sí que hi ha molta botiga, però els articles que s’hi venen no tenen massa interés per nosaltres! Això sí, de coses rares n’està ple!

Al vespre quedem amb tots els companys per sopar en un restaurant típicament americà del Downtown (amb partit de bèisbol per la televisió inclòs). Per 25 dòlars mengem fins a rebentar: carn, carn i més carn… amb algun acompanyament… i repetint fins que no puguis més!

Dimarts 2 de novembre
Al matí, amb en David i l’Arnau ens n’anem al zoo del Bronx que està considerat un dels més importants d’Estats Units. El trajecte fins al Bronx és llarg i de fet estem a l’espera de com serà el barri. I la sorpresa, quan hi arribem, és que almenys la zona en la qual està el zoo és una zona completament normal i sense cap sensació d’inseguretat. Això sí, tot té un toc de vell i poc cuidat en sintonia amb la major part de la ciutat.
El zoo és realment interessant. No és dels que té més diversitat d’animals, però els que hi ha estan molt ben ambientats en el seu hàbitat natural. No hi ha massa gent, el dia és esplèndid i per tot això gaudim al màxim del matí que se’ns acaba fent curt i tot!
L’Arnau és el que gaudeix més veient els diferents animals. Ell sol gairebé fa tot el parc a peu !

Al migdia agafem el metro per tornar a la zona de Manhattan. L’Arnau dina al mateix metro perquè el veiem molt cansat i abans que s’adormi decidim donar-li el menjar. Quan arribem a la zona de Central Park, cau rodó al cotxet!
Amb en David anem a dinar quelcom ràpid en un restaurant de menjar ràpid i després ena n’anem al Museu d’Història Natural. Intentem recòrrer tantes sales com podem (animals, fòssils, civilitzacions, evolució, plantes, pedres, dinosauris…). Tot és tan impressionant que ben bé caldrien alguns dies per poder recòrrer el museu amb la calma i tranquil·litat que es necessiten. L’Arnau dorm tota la tarda i d’aquesta manera també podem gaudir més de la visita. És un lloc magnífic, tot i que personalment crec que el de Londres està un pèl més ben ambientat.

A les 5, hora en què tenquen el museu, ens trobem amb la resta del grup fora del museu. Avui toca partit de la NBA i per tant ens afanyem a agafar el metro cap a la zona del Madison Square Garden. Però quan hi arribem ens trobem que el partit s’ha anul·lat!!! Es veu que en el darrer partit van caure algunes coses del sostre i per seguretat s’ho estan mirant i intentant arreglar-ho. Quina decepció!
Després d’una estona d’estar pels voltants intentant dilucidar el què ha passat i les alternatives que tenim, amb en David i l’Arnau decidim acabar el dia agafant el ferry que va a Staten Island de nit. Tot i que ja havíem fet el recorregut de dia, de nit és un món completament diferent. Veure Manhattan, el pont de Brooklyn i l’Estàtua de la Llibertat de nit i des del mar no té preu! I a més fa un vespre molt temperat sense ni mica de vent, ideal per estar a coberta.

Estem molt cansats i decidim tornar a l’hotel i menjar alguna cosa a l’habitació.

Dimecres 3 de novembre
Al matí, amb tot el grup, decidim anar a fer una passejada per la zona del Soho, Nolita i Greenwich Village, barris que tots estan ubicats a la zona sud de Manhattan. Mentre que Greenwich Village és una zona més residencial, Soho i Nolita són districtes molt més “pijo-bohemis”. En concret, al Soho, hi abunden les sales d’exposicions i tallers d’art. Acabem el recorregut en una de les zones més comercials on, finalment, trobem botigues de “gangues” on molts dels nostres companys acaben comprant Levi’s a meitat de preu!
En David, l’Arnau i jo acabem de passar el matí voltant per la Cinquena Avinguda i voltants, i dinem en una plaça assolellada prop del Madison Square Garden amb menjar de “carrito”. A la tarda, acabem de fer la Cinquena Avinguda fins arribar a Central Park i després agafem el metro en direcció l’Empire State Building, i és que volem veure la posta de sol des de dalt. I gairebé no la veiem…! I és que quan arribem a l’edifici, vora les 5 de la tarda, hi ha una cua de gent immensa que ha tingut el mateix pensament que nosaltres. Després dels múltiples controls, finalment accedim a dalt l’edifici (no és l’últim nivell, però les vistes són espectaculars; pujar 6 pisos més implica 15$ més) s’està ponent el sol. Les vistes són impressionants!!! Tot i que hi ha força gent, podem contemplar i gaudir de l’espectacle sense cap problema. En David té set de fotos i com un autèntic professional fotografia Manhattan des del nord, sud, est i oest. L’Arnau i jo estem embadalits davant la imatge del capvespre de Manhattan i tots els edificis que de forma progressiva es van il·luminant. Mica en mica, la llum del sol va donant pas a la llum artificial dels milers de focus que composen l’ skyline de Manhattan.

Per acabar el dia, decidim, tot i que és una mica llarg arribar-hi, anar a sopar a la que diuen que és la pizzeria més famosa de Nova York, la pizzeria Grimaldi, que es troba ubicada molt a prop del pont de Brooklyn a la riba del barri de Brooklyn. I les pizzes ni molt menys ens deceben! És un sistema diferent al que estem acostumats. Aquí demanes una base i els ingredients els vas triant tu en funció dels teus gustos. Pots escollir base de 6 o 8 porcions. Nosaltres escollim la de 8 que és del tot suficient per nosaltres dos. Ens la porten en una mena de base alçada i cada un va agafant els trossos que vol al seu plat. I el servei és molt i molt ràpid ja que el forn de llenya que tenen els permet coure les pizzes en 3 minuts!

Dijous 4 de novembre
Tal i com ja havia apuntat la previsió meteorològica, avui plou. Per tant, decidim fer coses que no impliquin massa estar fora, al carrer.

Al matí, amb tota la colla anem a la seu de la ONU. Però ens diuen que els nens menors de 6 anys no poden entrar. Això implica que, durant la visita guiada, l’Arnau i jo ens hem de quedar a fora. Aprofitem per recòrrer la part que sí és visitable (poca) i sobretot les botigues i la llibreria de productes d’arreu del món.
En David em comenta que la visita ha estat molt interessant, i sobretot li ha agradat les coses que s’han anat explicant. Fins i tot han pogut veure una sessió plenària tot i que com que el tema no era molt puntal, no hi havia massa delegats.

Un cop acabada la visita, com que els companys volen anar al MoMA, ens separem. La nostra intenció és anar a veure l’Intrèpid, un museu aeronaval. Abans d’arribar-hi, però, fem una parada a l’Estació Central per tal d’aixoplugar-nos una estona i aprofitar per dinar.
A la tarda, doncs, visitem aquest museu que en realitat és un porta-avions i que es troba ubicat a la part oest de Manhattan. És molt interessant i alhora curiós veure diferents models d’avions que van participar en la Segona Guerra Mundial i durant la Guerra Freda. Podem visitar, també, el Concorde per dins i un submarí. Realment una experiència diferent al que havíem vist fins ara! I a més a més, el temps sembla que ha pactat una treva i durant les visites exteriors para de ploure.

Sortint d’aquí, ens dirigim cap a la zona de Times Square i Broadway, on aprofitem per acabar de visitar la zona dels teatres i també per entrar a una jogueteria per tal que l’Arnau pugui jugar una estona (aquí les jugueteries són immenses i molt ben caracteritzades!).

Sopem en una mena de pub americà situat al Downtown, on s’hi menja força bé i on l’ambient és molt tranquil. Ah, i hi fan futbol europeu!

Divendres 5 de novembre
Avui, de fet, és l’últim dia “sencer” a Nova York. Fa més bon dia però continua fent molt de fred. Al matí decidim anar a Central Park per tal d’acabar de fer el recorregut que ens va quedar pendent. Hi ha molt d’ambient de Marató, i és que l’arribada és en aquest mític lloc de la ciutat. Tan de bo ens poguéssim quedar a veure-la… o fins i tot a córrer-la!
Central Park té uns colors de tardor que són indescriptibles. És un lloc on no et cansaries mai de passejar-hi. Sembla mentida com enmig d’una ciutat que va a mil revolucions per minut, hi puguis trobar un indret on es respira tanta pau i tanta natura! Tothom hi té el seu lloc: els qui corren, els qui passegen, els qui s’asseuen a contemplar el paisatge en un banc, els que s’estiren a la gespa, els qui juguen...

Fem algunes compres a la zona de Columbus Circle (un llibre que és una autèntica ganga però que pesa com un mort!).

Al migdia ens dirigim a la zona portuària de l’est de Manhattan, Seaport, on hi ha tot un complexe força nou amb molts començos i botigues. Al port també s’hi poden veure vaixells més o menys antics però tots ells impressionants. També es veu molt bé l’heliport i tot el tràfic d’helicòpters que hi ha. Dinem en un restaurant take-away xinès i després acabem de passejar per la zona, sempre intentant perseguir els coloms que ronden per allà (bé, de fet és l’Arnau qui els intenta perseguir! Nosaltres l’anem seguint a ell!).
Des d’aquest punt, agafem un ferry fins a la zona de Brooklyn que recorre tota la riba est de Manhattan. Les vistes des de l’aigua són genials! Val molt i molt la pena i a més el ferry és molt còmode i sorprenentment barat. Una molt bona alternativa al metro.

I arriba el punt culminant de les vacances. Com que hem aconseguit entrades a la reventa (no donaré més detalls), ens n’anem a veure un partit de la NBA!!! Els NY Knicks juguen contra els Washington Wizards a les 19:00h, al mític Madison Square Garden. Aquest cop sí, no s’ha anul·lat res, i tot està a punt per tal que poguem gaudir d’aquest espectacle! Quina emoció!!!
I la veritat, és que ens ho passem molt i molt bé (tots tres)! Un partit de la NBA és una autèntica festa. El bàsquet és una cosa més. Hi ha gent actuant, DJ’s posant música, cheerleaders, concursos, etc. L’èxtasi ens arriba en el moment en què pels altaveus sona Empire State of Mind de l’Alicia Keys. El partit és vibrant, i hi ha tantes coses al nostre entorn per mirar que a vegades perdem el fil del bàsquet i tot. L’Arnau no para de ballar totes les cançons que sonen, i queda sorprès quan veu la gent animar el seu equip amb passió. Al final, els Knicks guanyen per 21 punts.
Una experiència inoblidable i única que segur que recordarem sempre més com una de les millors coses de Nova York.

En sortir, estem tan cansats i ja comença a ser tard, que per això decidim comprar alguna cosa per menjar en un dels molts carritos que hi ha pel voltant, i sopem a l’habitació de l’hotel abans de caure fregits! Ha estat un dia molt intens, la cirereta al pastís magnífic d’aquestes vacances.

Dissabte 6 de novembre
Últim dia a Nova York... els darrers dies sempre són tristos. Per una banda fa pena que s’acabin les vacances, però per l’altra el fet de tenir aquest sentiment implica que ens ho hem passat d’allò més bé. I altre cop, ha estat així!

Al matí ens acomiadem dels companys que agafen el vol tres hores més tard que nosaltres i que per tant se’n van a Manhattan a passar el dia. Nosaltres no tenim tant de temps, per tant decidim anar a passejar per Prospect Park, el parc més famós de Brooklyn i considerat, en moltes guies, equivalent al Central Park. I sí, les guies tenen raó, és un lloc que val molt la pena visitar.

Prop d’aquest indret, hi ha el Tom’s restaurant, un lloc que hem trobat que és molt típic i realment ho és. Avui és dissabte, i com ja veníem avisats, hi ha molta cua de gent esperant per entrar. Però el més sorprenent és que per fer més portable l’espera, l’amo del local surt a fora per tal d’oferir als que esperen cafè, bolleria, bacon, etc. Ben bé que si agafes de tot del que ofereix, quan t’asseus a taula ja estàs tip! És un senyor que és molt amable i que curiosament a nosaltres en particular ens dóna molta conversa, ens ofereix moltes coses (fins i tot ens dóna 1 dòlar per l’educació del nostre fill!), i ens explica que va conèixer el rei mentre esquiava a Aspen. Tot un personatge (nosaltres deduïm que és el fill del famós Tom, ja que el local data dels anys 30). Els cambrers molts són hispans i el que suposem que és el fill d’en Tom té molta pinta a mafiós italià! El lloc és molt conegut per la quantitat de menjar bo que s’hi pot degustar i els preus raonables. Nosaltres hi fem el brunch i quedem molt satisfets! De postres (bé, nosaltres no tenim la intenció de fer-ne) el senyor fill d’en Tom ens regala un batut de xocolata. Tot i que ja estem molt tips, no li fem un lleig i ens el prenem. No és gaire bo, pel nostre gust, ja que sembla que té gas, amb xocolata, i llet...

I res, que després d’això ja només ens queda temps per tornar a l’hotel, recollir les maletes i anar cap a l’aeroport. El taxista que ens porta és un porto-riqueny amb qui parlem de moltes coses durant tot el trajecte.

El viatge de tornada fins a Amsterdam està ple de turbulències per una pertorbació que hi a al mig de l’Atlàntic. Tot i així, l’Arnau dorm totes les 7 hores fins a Amsterdam, i les següents 2 hores fins a Barcelona. Tot un campió!

El viatge s’ha acabat. Han estat uns dies inoblidables per moltes coses: per la ciutat, per l’estil de vida que s’hi viu, per tantes coses que hem vist, pels companys amb els que hem anat, per tot el que hem rigut, i sobretot perquè altre cop hem estat tots tres junts fent allò que més ens agrada, viatjar sense descans!

12 d’oct. 2010

Sortides

VISITA A LA MINA DE SAL DE CARDONA
En aquest pont passat per aigua, hem decidit agafar l’autocaravana per fer una petita sortida i visitar la mina de sal de Cardona.

Realment és una visita espectacular, ja que només existeixen explotacions de sals similars a Bulgària i Colòmbia. Es tracta d’una capa de sals dipositada fa 40 milions d’anys, provinent d’un braç de mar càlid i poc profund que s’obria en direcció a l’actual cantàbric. El plegament i compressió d’aquests terrenys produïts per la fase orogènica pirenaica, en propicià l’acumulació d’aquests materials en forma de diapir de prop de 2 km de gruix.

Dins de l’explotació que s’inicià a cel obert fa uns dos cents anys, el recurs més buscat eren les sals potàssiques. Que s’utilitzen per a processos químics farmacèutics i per adobs inorgànics. La mina arribà a una profunditat de 800 metres, on les condicions ambientals es feren massa dures per continuar-ne l’explotació.

La visita es realitza per unes galeries de prospecció i ventilació arran del nivell superficial. Es poden veure les capes dels diversos sediments superposats i encorbats fins a posicionar-se verticalment. La infiltració de l’aigua de pluja provoca la dissolució de les sals i la seva deposició a nivells inferiors i sovint dins de les galeries excavades. Tot i l’abandonament de les activitats subterrànies, a l’exterior s’està realitzant un reaprofitament del munt de runam, on abunda la sal comú.

També cal destacar-ne la sala de maquinària que servia per elevar els ascensors del castellet del pou principal, on es conserva la bobina que enrotllava el cable.

27 de set. 2010

Sortides

DUATLÓ DE NÚRIA (26/09/10)

El dissabte al matí preparem les coses i marxem amb l’autocaravana cap a Queralbs. Arribem a mig matí i aprofitem per anar a fer un volt pel poble. De moment no s’hi veu gaire moviment més que uns quants turistes de cap de setmana. Dinem i a la tarda en David, com a bon escipió i mànager (autoproclamat), se’n va a fer el coll de Fontalba per tal d’explicar-me com és el trajecte i en quant de temps es pot fer. Mentrestant, l’Arnau i jo berenem i després ens arribem fins a l’alberg de la Farga on, a les 6, comença l’entrega de dorsals. En David arriba vora les 6 i m’anima molt ja que em diu que la pista, tot i que llarga, es pot fer bé i a una velocitat raonable que em permeti en menys de dues hores ser a dalt del coll. Gràcies pels ànims ninu!
Recullo el dorsal 527 i tot el “merchandising” associat. Ara sí que començo a palpar l’ambient de duatló. I haig de dir que per una persona novella en aquest camp com jo, m’espanta una mica... i és que veig que hi ha gent preparadíssima i amb moltes ganes de competir. Però bé, jo vinc a fer el meu repte personal, el que fa tant de temps que tinc ganes de fer: una duatló. I el meu repte és poder superar el primer control del Puigmal abans del tancament (3 hores i mitja) i, si es pot, acabar la cursa dins el temps màxim establert per l’organització (6 hores).
En el briefing ens expliquen com serà el recorregut i quines coses cal que tinguem en compte. Ja falta poc!!!

La nit és freda i bufa el vent de tramuntana. Al matí em llevo ben d’hora per esmorzar una mica i, per esperar, me’n torno al llit perquè fa un fred que pela.
En David m’ajuda a preparar el material; què faria sense ell! Quan me’n vaig, l’Arnau encara no s’ha despertat.

Vaig a la sortida a la plaça de Queralbs. Fa força fred i el dia és claríssim. Sembla que el vent ha minvat força. Tot esperant el tret de sortida penso que no sembla que siguem vora 600 persones. També em sento un pèl rara enmig de tanta gent professional. Però em sento bé d’haver-me decidit a provar-ho. Comença l’aventura!


- Primer tram: collada de Fontalba (12 Km i vora 900 m de desnivell). La pista, tal i com m’havia dit en David, es fa bé. No hi ha grans rampes i es pot agafar una bona velocitat de pujada. La bicicleta d’en David és una canya, molt més lleugera que la meva. Tot i així hi ha l’inconvenient del seient que em fa veure una mica les estrelles en els últims 5 Km de pista. La vista és espectacular, però tot i així els últims quilòmetres es fan durs. Arribo al coll al cap d’1 hora i 37 minuts. Vaig bé!
- Segon tram: ascensió al Puigmal (5 Km i vora 900 m de desnivell). La transició és duríssima. Mai havia sentit els músculs de les cames cremar tant. Sembla ben bé que el quadríceps estigui a punt de sortir de lloc. Veig a molta gent fent estiraments i algun amb rampes importants que fins i tot necessita atenció mèdica. Les rampes són duríssimes i només hi ha un parell de mini planers que permeten recuperar les cames ni que sigui durant un parell o tres de minuts. L’ascensió és dura però molt maca. Trigo 1 hora i 25 minuts en arribar al cim del Puigmal. Per tant, el meu primer repte aconseguit!!! He arribat al primer control abans de les 3 hores i mitja (en concret a les 3 hores i pocs minuts). Estic contenta, molt contenta. Tant, que demano a un noi del control que em faci una foto a la creu del Puigmal. Fa un fred que pela i força vent. Menjo una mica i començo la baixada. No cal perdre temps perquè encara queda molt de recorregut.
- Tercer tram: baixada fins a Núria (4 Km i vora 900 m de desnivell). La baixada és molt més dura que la pujada, tant física com psicològicament. Se’m fa llarg arribar fins a Núria. Potser és perquè ja crema tot o potser perquè aquest camí ja me’l conec i no és tan impressionant com el que he fet fins ara. Quan arribo al pla de Núria em noto cansada, però tot i així intento còrrer una mica per tal de guanyar alguns minuts ja que el meu segon repte és acabar la duatló en menys de 6 hores. De lluny veig el control i també veig la meva mare i l’Arnau. Quina alegria! Gairebé que em poso a plorar només de veure que la mare, en David i l’Arnau m’estan esperant i em van donant ànims! Només d’arribar a ells (he baixat en 1 hora), m’abraço al meu petitó! En David i la mare em donen tants ànims (que macos que són!!!). Menjo una mica i marxo amb les forces renovades (bé, és un dir, perquè les cames estan com estan...). Realment ells tres són el motor de la meva vida!
- Quart tram: Núria – Fontalba (5 Km i un puja i baixa amb vora 300 m de desnivell). No sé si perquè acabo de veure la meva família o perquè el camí ni puja ni baixa fort, però aquest tram és el que faig més bé. Em sento bé i intento anar a pas ràpid. Em sorprenc a mi mateixa veient que sóc capaç d’avançar a altres participants. Les vistes són excepcionals i fins i tot faig alguna foto. Arribo a Fontalba al cap d’1 hora i 10 minuts d’haver sortit de Núria. Queden unes 20 bicicletes al control. Això ja s’està acabant! Amb alguns companys compartim experiències de la duatló i ens desitgem una bona baixada.
- Cinquè tram: Fontalba – Queralbs (12 Km de baixada i vora 900 metres de desnivell). La baixada, tot i que pot semblar que no és res, per mi és dura ja que la pista és molt punyetera. Té molta pedreta petita i gravilla i has d’anar molt en compte quan prems els frens. A més a més, em trobo algun accidentat, ambulàncies i fins i tot l’helicòpter de rescat. Tot i així, intento deixar-me anar una mica per tal d’intentar, si es pot, completar la duatló en menys de 6 hores. I finalment ho aconsegueixo! Pels pèls, però ho aconsegueixo! Tardo 35 min en fer la baixada i per tant creuo la línia de meta a les 5 hores i 55 minuts.

Arribo a la Farga i ja gairebé tothom és allà. Estic tan contenta d’haver-ho acabat! I estic tan cansada i em fan tan de mal les cames!!!

He aconseguit dur a terme un dels meus reptes, i això em fa sentir molt i molt bé. Però em sembla que tardaré força temps a fer una cosa com aquesta! Gràcies als amics que han estat pendents d’aquest repte, i sobretot gràcies als meus motors personals: mare, David i Arnau!

31 de jul. 2010

Viatges

Per fi a les Rocky Mountains!

29/07/10
Per fi, de camí cap a les Rockies. Els boscos es tornen espessos a costat i costat de carretera i els turons s’enfilen cada cop més amunt. Parem a dinar prop del riu a pocs quilòmetres de Jasper. En entrar a Alberta cal actualitzar l’hora. I al cap de poc la primera sorpresa, un elk pastant al marge de la carretera. Jasper s’acosta però la primera rebuda és la del Mont Robson, al parc provincial del mateix nom i annex al parc nacional de Jasper. El Robson és el pic més alt de les rocalloses i fa prop de quatre mil metres. És de formació piramidal i segons ens han explicat força difícil de fer-ne el cim que sempre es troba nevat. L’aparcament, el mirador, la botigueta, l’oficina d’informació i sobretot el bar-restaurant, estan a petar de gent. Però la veritat és que no es veu gaire predisposició per realitzar alguna ruta, no s’allunyen de la seva font de glucosa i greixos.
En arribar a Jasper busquem el següent allotjament, la Miette Guest House. Realment un allotjament molt correcte, amb semi dret a cuina i tot. El supermercat és desesperadament car, hi ha productes que doblen el preu dels que ja havíem comprat abans, i això que ja ho trobàvem car. Per contrapartida la benzina és un deu per cent més barata. De bojos!!!


30/07/10

Ens dirigim a Maligne Valley. 44 quilòmetres de preciosa carretera que s’endinsa a una vall sense més sortida i que té dos llacs impressionants, el Maligne Lake i el Medicine Lake. Aquest darrer és estacional degut al drenatge inferior que alimenta a un sistema subterrani immens. Avui decidim fer el Bald Hill Trail que ascendeix pel marge esquerre de la vall i des del qual es poden contemplar unes bones vistes del Maligne Lake. A peu de camí decidim esperar cinc minuts a veure si puja algú més i fer-ho en companyia, ja que així ho recomanen al parc pel tema ossos. Cap problema, nosaltres tres, dos suissos i dos holandesos (com la millor rèplica de la "comunitat de l'anell"). Pujant trobem un antic guarda del parc i la seva parella, biòloga. Ens expliquen un munt de coses, sobre ossos, costums, política....Nosaltres posem el nostre granet de sorra i la Laura explica per tercer cop en un matí la realitat nacional catalana. Potser la Generalitat ens hauria de donar la creu de Sant Jordi!


De baixada parem a fer fotos al Medicine Lake, on trobem una mena d’isard i m'hi puc acostar a tres metres per fotografiar-lo. Continuem baixant i de cop veiem un munt de vehicles aturats a la carretera. No m’ho puc creure, la nostra primera “trobada ossal”!!! Es tracta d’un juvenil d’ós negre, segons ens expliquen, menjant uns fruits vermells al costat de la carretera mentre una dotzena de persones l’immortalitzen amb les seves càmeres.

Continuem baixant i visitem Maligne Canyon, un engorjat espatarrant. Hi ha diversos ponts que el travessen en punts estratègics i té algun punt amb 70 metres de profunditat. Per avui s’ha acabat, estem trinxats.


31/07/10

Avui ens dirigim a la vall del riu Astoria a través de la carretera que puja al pàrquing del Mont Edith Cavell. L’excursió que tenim previst fer es diu Cavell Meadows i té un recorregut d’aproximadament 10 Km amb uns 500 m de desnivell. El camí és molt distret ja que contínuament ofereix vistes espectaculars de les diverses glaceres (Angel Glacier, Ghost Glacier, Mont Edith Glacier) que hi ha per sota del Mont Edith Cavell. Sembla ben bé que les poguem tocar amb les puntes dels dits des dels diversos miradors! De tant en tant, i si es para bé l’orella, es pot sentir algun bloc de gel que cau (veure on ja és més complicat). Arribem fins al punt més alt del camí (2250 m) i com que les vistes són extraordinàries, no hi ha mosquits i fa un molt bon dia, decidim dinar allà mateix. Ens trobem una parella de catalans que també viatgen amb el seu petitó de 7 mesos i passem una estona agradable amb ells compartint experiències de viatges.

Durant la baixada veiem diverses morses i algun esquirol. La part final del recorregut permet arribar fins a la vora del llac de la glacera on hi ha molta gent i també molts imprudents que pretenen arribar fins a zones de glacera on hi ha un perill important de despreniments.

De tornada a Jasper dediquem una estona a donar un volt pel poble per tal de fer algunes compres.


01/08/10

L’últim dia a Jasper fem l’excursió del Sulphur Skyline. El camí en cotxe fins al pàrquing des d’on se surt és espectacular. De fet, l’hem catalogat com el típic paisatge que esperàvem de les Rockies: una vall molt ampla amb aigua a banda i banda de la carretera en forma de llacs i rius, i les espectaculars muntanyes al fons.

L’excursió en sí es tracta de pujar fins al cim del Mont Sulphur que fa 2050 m, per tant representen uns 9 Km amb un desnivell de 700 m. El camí transcorre en una primera part per un frondós bosc, fins arribar a la part final en la qual hi ha una zona planera amb molt bones vistes, prèvia a la última pujada fins al cim, la qual és un pèl feixuga tot i que curta. Altre cop, i per recomanacions dels diversos cartells que hi ha en aquesta zona del parc, decidim pujar en companyia d’altra gent per tal d’evitar una “trobada ossal”. En aquest cas ens acompanyen una parella de gallegs. Tot i així, el camí és molt concorregut i no creiem que calgui patir pel fet d’anar sols.

Des del cim les vistes, com sempre, són espectaculars. Es veuen molt bé les crestes d’Ashlar Ridge, així com tota la vall del riu Fiddle. També s’albiren valls que semblen molt aïllades i a les quals no s’hi aprecia cap camí d’accés.

Tornant al pàrquing, decidim anar a veure unes sorgències termals que alimenten els banys termals de Miette. De fet, després d’aquesta parada, decidim anar a provar les aigües termals sulfuroses d’aquests banys. En total hi ha 4 piscines, 2 de fredes i 2 de calentes. Els nostres músculs agraeixen el contrast fred-calent de les diferents piscines!

El final del dia el temps canvia i comença a ploure. Ens parem a fer un cafè a Pocahontas i veient que la pluja no para, decidim no fer un sender curt que porta a unes antigues explotacions mineres. Tornem a Jasper ja tard, només amb temps de fer una parada al supermercat. Estem força cansats!

02/8/10

Abandonem Jasper en direcció sud est cap a Lake Louise. Toca fer la Icefields Parkway, autoanomenada “the most beautiful road in the world". I realment és una carretera impressionant, com a mínim els primers cinquanta quilòmetres abans que es tapi el dia i comenci a ploure. De tota forma, abans dels ruixats i en els entremitjos que es donaven, tenim prou temps de veure Athabasca Falls, Sunwapta Falls, Mistaya Canyon i l’espectacular Peyto Lake, d’aigües d’un blau clar intens. Després de dinar fem el cafè a Sunwapta Falls, amb la sorpresa que era la happy hour 2x1 en cafès. Arribem a Lake Louise a mitja tarda i decidim que si l’endemà fa bon dia, repetirem la carretera de les glaceres per poder veure les muntanyes sense núvols.

03/8/10

Ens despertem a l’habitació de l’alberg de Lake Louise que vàrem llogar. Instal·lacions molt correctes i amb cuina hiperample, però saturada de gent cuinant a les hores punta. Com que fa bon dia decidim retrocedir la carretera d’ahir, fins a mig camí de Jasper per visitar l’Athabasca Glacier que pertany al gran camp de gel del Mont Columbia. En un autocar ens acosten fins a la glacera, on amb un transport especial hi ascendim uns centenars de metres. Quedem saturats de japonesos que dóna la casualitat que són força mal educats. Quan volen fer fotos aparta't del seu camí o se’t tiren a sobre. El transport és un gran autocar amb 6 rodes motrius de tipus Big Foot americà. Trenca el cor veure com retrocedeixen totes les glaceres de la zona. En fotografies de fa només cent anys s’hi aprecien els centenars de metres que han perdut.

El camí de tornada el fem a poc a poc contemplant la immensitat del paisatge. Es tracta de la connexió de tres o quatre valls a través de diversos colls. Les valls, encara de profund caràcter glacial en forma de U, es troben serpentejades per rius cabalosos procedents d'incomptables salts d’aigua de valls superiors penjades. Pel camí observem com a mínim una dotzena de glaceres, d’aquí ve el nom de la carretera. Els fons de les valls i les vessants fins allà on és físicament possible es troben reblerts d’un bosc de coníferes atapeïdes. Més de cinquanta pics superiors als 3000 metres envolten tot aquest escenari. Sens dubte, els 230 quilòmetres de carretera es fan curts i provar de veure o fotografia cada racó significaria passar-hi alguna nit.

Arribant a la tarda a Lake Louise, decidim visitar el llac que porta el mateix nom. En un extrem hi ha el que anomenen Chateau, que es tracta d’un enorme hotel d’estil indefinible, però que jo el definiré com a rollo Wald Disney. Depenent de la mirada que l’observi, pot trobar l’edifici situat en el llac, com a una exquisitesa paisatgística o com una aberració cerebral. Això sí, hi varem berenar molt bé.

04/8/10

Decidim visitar el veí i proper parc nacional de Yoho. Cal dir que ha estat una sorpresa total. Molt menys conegut i visitat que Jasper i Banff, hi hem trobat molt poca gent, molt menys concorregut i amb moltes menys construccions i serveis.

Al matí hem pujat per la Vall del riu Yoho per veure les Takakkay Falls: 380 metres de caiguda lliure, quasi res. Amb les motxilles a l’esquena, hem seguit caminant per la vall fins les Laughing Falls i dues hores més tard fins les Twin Falls. Aquestes darreres són impressionants. Es tracta de dos torrents d’aigua que conflueixen molt propers i donen com a resultat dos salts d’aigua simètrics. Baixant, ens parem a dinar en una zona d’acampada propera al riu, on l’Arnau ha decidit que el purè se’l mengi un altre i que vol entrepà. Quin remei, toca compartir l’entrepà amb l’hereu.

De tornada, ens desviem cap a Emerald Lake, però abans visitem un pont de roca natural excavat pel riu. El llac és acollonant. Aigües turqueses, com sempre, arbres fins a tocar de l’aigua, parets de roca altíssimes i glaceres penjades quasi sobre els nostres caps. Hi ha un petit restaurant en un extrem on la Laura es desespera amb la cambrera. Aquí el cafè és serveix a gairebé a galledes i és aigualit a matar. Això de la cremeta i les varietats ho deixen pels europeus.

També hi ha un petit embarcador on lloguen canoes i decidim agafar-ne una. Amb la poca estona de què disposem, aconseguim fer la volta al llac sense còrrer gaire. I fins i tot remuntem un petit riu amb la intenció d’agafar aigua clara per eixugar la meva set. L’Arnau al davant de tot marcant el ritme amb el seu da,da,da.

A la tornada passem a comprar quatre coses i ens tornen a atracar al super. I durant l’espera, trobem a en Jaime, un company de feina de la Laura que també s’ha quedat a passar les vacances amb la família.

05/08/10

Últim dia a la zona de Lake Louise i ens decidim a fer el treking del Sentinel Pass, uns 11 km amb 700 m de desnivell. L’excursió comença al costat del meravellós Lake Morraine. Té un aspecte molt semblant al Lake Emerald i fins i tot l’entorn és força igual. Això no treu, però, que tingui el seu encant especial. Segurament és la caminada en què més recomanacions (gairebé diria obligacions) trobem de no anar sols per tot el tema de la presència ossal. Nosaltres, com a bons ciutadans, ens ajuntem a un grup de francesos i dos americans que també han decidit fer aquesta ruta. Amb els francesos ens hi acabem fent força, suposo per la proximitat i perquè en el fons tenim més coses en comú que amb els americans.

El camí puja de forma constant per un bosc tupit, fins arribar a una zona més aèria des de la qual podem començar a palpar el meravellós paisatge que ens espera. Al final d’aquesta mena de plana (que va pujant però molt més tranquil·lament) hi trobem dos llacs que de fet estan al peu del coll del Sentinel Pass. És espectacular! En David, com a bon escipió que sempre és, dedueix el per què del nom i és que les roques amb la seva forma punxeguda són com una mena de sentinelles que marquen el camí. Des de baix del coll el camí sembla molt dur però, tot i que puja força, no ho és tant com un s’espera. A dalt les vistes d’un i altre costat són espectaculars. Fa molt bon dia i decidim dinar a dalt. L’Arnau queda sorprès de la quantitat d’esquirols que volten per allà. I nosaltres hem d’evitar que se li mengin l’entrepà!

Tot baixant, podem comprovar des d’una certa alçada que el color del llac no és ben bé igual que al matí, i és que ara té un to més blavós mentre que al matí tirava més a verd turquesa. Realment és un espectacle visual difícil de descriure. I meravellats per l’entorn, en arribar a baix decidim tornar a llogar una canoa i fer la volta al llac. Altre cop, igual que al Lake Emerald, l’experiència és fantàstica!

Al vespre arribem a Banff, una ciutat molt i molt diferent a Jasper. Hi ha molts comerços, molts hotels, molts restaurants, molta gent... molt de tot. Tot i així, encara conserva un encant especial.

06/08/10

El dia no acompanya massa ja que hi ha força núvols i de tant en tant va plovent. És per això, i pel fet que estem força cansats del dia anterior, que decidim fer cosetes curtes.

Al matí visitem el Johnson Canyon que de fet és un recorregut de 4 km d’anada i tornada que discorre per unes passarel·les al costat del Johnson Creek, i durant el qual es poden anar veient diferents salts d’aigua i passos encanyonats, fins al final arribar a la cascada final d’uns 30 m d’alçada. És un recorregut maco però molt concorregut, massa pel nostre gust. Durant el trajecte de tornada en cotxe ens parem tres vegades per presència d’”elks” i “mule deers”.

A la tarda anem a veure el Lake Minnewanka que vol dir “llac dels esperits”. En realitat és un llac que s’utilitza com a embassament i que és l’únic de Canadà en el qual es pot navegar amb embarcació de motor. Al costat d’aquest immens llac n’hi ha uns altres dos de més petits amb molt d’encant (Johnson Lake i Two Jack Lake). Durant el recorregut veiem de força a prop unes cabres anomenades “big horn sheep” suposem que per la seva prominent cornamenta.

De tornada anem a passejar i a fer les últimes compres (i també cafès!) a Banff. Ens comença a envair la nostàlgia de pensar que tot això s’està acabant...

07/08/10

Avui sí... ja és l’últim dia a les Rockies... Val més no pensar-hi gaire perquè ens fa molta pena deixar aquest lloc tan meravellós. Segurament podríem dedicar el dia abans de la tornada a descansar, a passejar tranquil·lament per Banff... però com ja tothom pot imaginar no ho hem fet (no faríem honor al nostre etern sentiment i nom d’aquest blog!).

Decidim fer la última excursió i per això en triem una de força mítica i recomanada com és el Healty Pass. Es tracta d’un recorregut lineal de 18,5 km d’anada i tornada amb un desnivell de 700 m. El camí passa en un primer tram a través d’un bosc força tupit (com ja comença a ser típic) fins arribar a una zona més elevada plena de camps plens de flors de tot tipus de colors. L’espectacle de les flors i de les muntanyes que es veuen des d’aquest indret és excepcional. L’últim quilòmetre i mig fins arribar al coll ens ofereix vistes espectaculars de cims, glaceres i llacs. El dia està mig ennuvolat i fa una mica de “rasquilla”, per tant decidim parar només un moment a estirar les cames (bàsicament les de l’Arnau que com un campió ha aguantat totes les excursions que hem fet) i a parlar amb tres canadencs molt agradables.

La baixada la fem força a pinyó per risc de tempesta i perquè ens estimem més poder dinar a baix ja que tot el tram de bosc està força farcit de mosquits. La conseqüència és que rebentem els cronòmetres i fem l’anada i tornada en 4 hores i mitja quan a totes les guies indiquen un temps aproximat de 5-6 hores.

Després de dinar decidim passar per Banff a fer un últim volt i sobretot a fer un últim cafè a l’Starsbuck. Passegem pels carrers sense ganes de tornar al cotxe, parant-nos a qualsevol lloc per fer temps... i és que no volem marxar de les Rocalloses!!! Però ho hem de fer, i tots tres amb molta nostàlgia agafem el nostre Ford Explorer i fem camí cap a Calgary, el nostre últim destí.

Com a rematada final decidim fer un bon sopar i optem per una bona amanida (amb el gran desconegut a Canadà oli d'oliva) i pasta italiana cuinada amb una deliciosa salsa de salmó o de bolets amb pollastre. Després de tants de dies de precarietat alimentària, aquest sopar se'ns posa d'allò més bé! No tenim temps per res més. Veiem el downtown de Calgary des del cotxe i ja de fosc.

I res, a dormir que demà ens espera un dia llarg (bàsicament sense nit pel canvi horari de la tornada). Només ens queda dir que ha estat una gran experiència, un gran viatge, tres setmanes inoblidables en un entorn que mai oblidarem.

28 de jul. 2010

Viatges

Inside Passage


Sense cap mena de dubte, el viatge en ferri per excel·lència. El recorregut des del port de Port Hardy, al nord de l’illa de Vancouver, fins a Prince Rupert, a tocar de les costes d’Alaska (USA), es realitza sobre un comodíssim ferri anomenat Northerm Expedition que només fa un any que funciona en substitució del Queen of the North. El vaixell té comodíssims camarots, recomanables si viatges amb infants com és el nostre cas, ja que l’estada és d’unes quinze hores.


Després d’un primer tram a mar obert, on et pots recordar de l’esmorzar, el ferri s’endinsa per Canals interiors del Fitz Hugh avançant en direcció nord est en direcció a Namu. Namu, Bella Bella i Butedale, que es troben més endavant, són antics nuclis de pescadors que ara més aviat han esdevingut indrets de pesca esportiva selecta. La resta són inacabables quilòmetres de costa recoberts de l’impressionant i frondós bosc plujós canadenc, el rainforest.

Els canals de l’Inside passage no s’assemblen als fiords noruecs sinó que són més aviat com grans valls comunicades en forma de xarxa i inundades pel mar. L’amplada dels canals varia entre els 500 metres el més estret i fins a 2 o 3 quilòmetres el més ample. Les vores ocupades pel tupit bosc s’eleven de forma pronunciada fins els 400 o 500 metres en la majoria del trajecte.


La bellesa salvatge del paisatge és increïble, centenars de quilòmetres quadrats de boscos verges que creixen fins els límits dels canals i que inunden fins més enllà del que es pugui arribar a veure. També, i amb paciència, hem pogut arribar a veure balenes. Al matí han fet dues tímides aparicions i a la tarda hem pogut veure nítidament una orca que pujava a la superfície a respirar. Dofins, foques i lleons marins també hi són representats, però no hem tingut la sort de poder veure’n cap.

24 de jul. 2010

Viatges

Primers dies al Canadà

17/07/10

El primer dia de viatge sembla el dia que no s’acaba mai. Ens aixequem a les 4 de la matinada per agafar el primer vol de connexió cap a Londres, a l’aeroport de Heathrow. De temps no ens en sobra perquè hem de passar nous controls policials. Obliguen a la Laura a provar els potitos de l’Arnau i es comencen a generar sospites quan la Laura vol provar el de carn en comptes del de verdures; la policia insisteix en que provem el de verdures ja que temen que sigui el potito verdura bomba!!!

El viatge transoceànic va de perles, passem sobre Islàndia i Groenlàndia. La costa est de Groenlàndia ens sorprèn molt perquè és força muntanyosa i les seves glaceres aboquen milers de trossos de gel al mar, on sembla que hi pasturin un exèrcit d’ovelles. Però el més important és l’acte de clemència descomunal de l’Arnau que es passa més de quatre hores dormint!!

A l’arribar a Canadà, passem primer per les inhabitades terres del nord, on sembla que hi ha més aigua que terra. Després travessem les Rocky Mountains, espectaculars vistes d’aquests paratges naturals. Em sorprèn el fet que hi ha moltíssimes valls on no s’hi veu ni un trist camí ni una trista edificació. Encara falten dies per visitar-les però ja en tenim ganes.

Finalment, a les 12h hora local (les 21h pel nostre rellotge biològic) aterrem a l’aeroport de Vancouver. No es pot considerar un gran aeroport però sí molt pintoresc i en el qual s’ha cuidat fins l’últim detall. Comencem a veure i palpar de què va tot el control policial i com se les gasten els policies canadencs.

Per sort les maletes ens han seguit, i també el cotxet!

Agafem un taxi conduït per un hindú que ens porta fins a l’hotel. Passem per tot d’urbanitzacions on hi podem veure les típiques cases i barris americans. L’hotel segurament és el més espectacular en què mai hem estat. És un edifici de 23 plantes situat just davant de la badia. Des de l’habitació de la planta 22 tenim espectaculars vistes de la ciutat, la badia i de les muntanyes. Realment és per asseure’t al sofà i quedar-te hores davant del vidre contemplant el meravellós espectacle que ens ofereix aquest escenari.

Intentem des de bon principi adequar-nos a l’hora local per tal de vèncer el jet lag. Ens dutxem, anem a passejar, a comprar quatre queviures al supermercat i després a sopar (en un restaurant on hi ha més cambrers que clients!). Quan tornem, a tots tres, especialment a l’Arnau, ens cauen les parpelles però fem l’esforç d’aguantar una mica més. Finalment, a les 20:30h hora local (05:30h hora nostra) l’Arnau se’n va a dormir. Nosaltres esperem una hora més, el que significa que hem estat més de 24 hores desperts. Però estem contents perquè sembla que li tenim el peu al coll a això del canvi horari.

Segurament ha estat el dia més llarg de les nostres vides! I pel nostre petitó un dia important i en el qual ha demostrat que tot i ser petit és un campió del qual n’hem d’aprendre molt!!!


18/07/10

Al llevar-nos hem decidit fer l’esmorzar al buffet de l’hotel i posteriorment en veure el compte, hem decidit que no ho tornaríem a fer (68 dòlars). Avui tocava fer una visita fins a les afores de Vancouver, concretament el Capilano Suspension Bridge i després a Grousse Mountain. Per arribar a aquesta zona cal agafar un transbordador que creua la Badia en direcció nord, allà un autocar de línea t’acosta a aquests indrets, travessant un barri de casetes típiques.

El primer indret, Capilano, tal com diu el seu nom es tracta d’un pont penjat sobre un engorjat i situat enmig d’un d’aquests boscos magnífics amb arbres de centenars d’anys. A part també hi ha un circuit de passarel·les penjades entre els arbres, art indígena, edificacions típiques i fins i tot un petit grup que cantava cançons semblants a les de les pel·lícules del far west.

Grouse Mountain és una estació d’esquí amb “certes activitats” a l’estiu. Bàsicament el bitllet del telecabina inclou també un show, i visites a un tancat d’ossos grislys i un espectable amb aus rapinyaires. La resta s’ha de pagar tot. Tot i així és interessant la visita per les magnífiques vistes al sud sobre la ciutat de Vancouver. Tot i que el centre comercial i econòmic de la ciutat és relativament petit, els barris de casetes residencials es perden fins on arriba la vista gairebé. Però a Canadà, el segon país més extens del món, l’espai no és un problema. Mirant al nord, immensitat de boscos inalterats.

De tornada descobrim que hi ha un bus gratuït que ens pot tornar fins a la porta de l’hotel. De fet avui només hem pagat el primer bitllet del transbordador, ja que al veure que ningú te’l demana ni s’ha de validar en cap màquina hem pensat que això del transport públic és un xollo.


19/07/10

Aquest matí amb l’Arnau hem decidit visitar el magnífic i immens Stanley Park i el seu Aquàrium. El parc és immens ja que té més de 400 hectàrees i prové d’una zona boscosa autòctona molt ben conservada i readaptada a parc públic. Existeixen molts corriols que el travessen per totes bandes, però hi ha un camí pavimentat a tot el voltant que es troba a vessar de gent caminant, en bici o fins i tot amb patins. L’aquàrium tot i no ser exageradament gran té moltíssims hàbitats de tot el món representats. Però crec que el que li dóna més importància és la recreació d’hàbitats marins propers de la costa del Pacífic.

Al vespre quan retrobem la Laura que arriba del congrés decidim anar a sopar. Tot i que et donen la carta i allà es troba especificat de què consta cada plat, seria més útil que posessin una fotografia del que suposa que has demanat, perquè la sorpresa es troba assegurada.


20/07/10

Visita a Yaletown, més ciutat, sense història. Al vespre tornem a sopar en una hamburgueseria, la varietat culinària és petita, l’àpat més elaborat són els natxos amb mil salses i formatges.

21/07/10

Últim dia de congrés. En David i l’Arnau passen el dia voltant per Vancouver. Entre d’altres coses han de sortir gairebé corrents de Chinatown... i és que d’atractiu poc i de perillositat molta!

Pel que fa el congrés, només tenim sessió de xerrades fins després de dinar. A la tarda aprofitem per anar tots tres a comprar quatre coses que ens falten pel viatge i també a fer un últim volt pel Downtown.

Al vespre jo me’n vaig al sopar de gala del congrés i deixo a l’Arnau i en David a l’hotel (en David menjant un frondós plat de “teriyaki” i un immens bol de fruita). El banquet és espectacular i ens meravellem de les actuacions del Circ du Soleil i de la magnífica organització de tot. Tornem a l’hotel vora mitjanit i ens acomiadem dels que ja marxen demà.


22/07/10

Comencen les vacances de debó!

Al matí, després d’acomiadar-nos d’alguns companys, agafem el taxi que ens duu a l’aeroport on recollim el cotxe. Com ja és habitual en nosaltres, ens acaben donant un cotxe de categoria superior al que havíem reservat: un Ford Explorer immens!!! El “problema” és que té el canvi automàtic i de tant en tant fem alguna frenada amb el peu esquerre...

Ens dirigim a Tsawwassen a agafar el ferri que ens duu, en unes 2 hores, fins a Nanaimo. El trajecte és molt maco tot i que la temperatura és un pèl fresca a coberta.

Arribats a Nanaimo vora les 3 de la tarda, ens dirigim cap a Tofino. Durant el camí ens parem a Cathedral Grove un indret on s’han habilitat uns senders enmig d’un bosc plujós (“rainforest”) amb arbres immensos i molt antics. Espectacular.

Arribem a Nanaimo i al vespre quedem per sopar amb la Marta i en Jordi que també han vingut a passar un parell de dies per aquesta zona. A mig sopar sortim a la terrassa del restaurant per contemplar la posta de sol i algunes foques que neden tranquil·les per la badia. Realment un paisatge per no oblidar!

El motel on ens allotjem, Dolphin Motel, és típic americà i està regentat per una oriental que cataloguem com una mica sonada... i és que no para de repetir sempre el mateix i cridar i riure!



23/07/10

Al matí ens llevem d’hora i amb la Marta i en Jordi decidim anar a fer algunes caminades pels senders marcats del Parc Nacional del Pacific Rim. N’hi ha molts de descrits i n’escollim uns quants per tal de fer-nos una idea i veure el major nombre de paisatges diferents.

Comencem per una volta circular prop d’Ucluelet que passa vora el mar. Ens meravella tot el que veiem: platges desertes plenes d’algues desconegudes per nosaltres, paratges rocosos, boscos molt frondosos a tocar del mar, aus de diferents tipus per tot arreu... ens anem parant a tot arreu perquè tot ens sembla espectacularment preciós!

Fem algun sender més, no tan espectacular però també maco de veure, i al migdia dinem en una platja de Florencia Bay plena de surfistes. L’Arnau s’ho passa molt bé jugant a la sorra i quedant arrebossat com una croqueta! En Jordi fa un intent de banyar-se al Pacífic però desisteix quan posa el peu a l’aigua i nota la fredor de l’aigua (i la temperatura exterior que tampoc acompanya massa: 21-23ºC).

A la tarda anem a caminar per un sender a través d’un “rainforest” espectacular com els que ja havíem vist. Semblava com si en qualsevol moment hagués de sortir un dinosaure dels de Jurassic Park! Ens passegem també, per un altre sender que ens és més familiar i és que és una pineda (hàbitat al qual estem més acostumats). Per ells això és molt diferent i és que estan acostumats a molts cedres i altres tipus d’arbres que no acostumem a trobar a les nostres contrades. En tots aquests camins ens alerten que hi ha la possibilitat de trobar-nos amb un jaguar...

Ja per acabar, ens anem a asseure una estona vora el mar a la badia de Grice. Sembla ben bé com si estiguéssim en un llac immens, però en realitat és el mar. És un indret molt tranquil, molt adequat per fer-hi excursions en kaiac o canoa.

Al vespre anem a sopar a una “pizzeria” i ens acomiadem de la Marta i en Jordi que l’endemà volen anar a veure balenes i ja tornar cap al continent per agafar l’avió diumenge.


24/07/10

Dia de transició. Avui toca fer quilòmetres i és que hem d’anar des de Tofino fins a Port Hardy que està al nord de l’illa. Uns 450 Km aproximadament que anem fent tranquil·lament.

Al migdia, i veient que això dels “potitos” no acaba de convèncer a l’Arnau, ens parem ens uns grans magatzems i comprem una olla elèctrica i un triturador.

El camí fins a Port Hardy és molt maco per la frondositat i verdor dels boscos que anem travessant. En un moment arribem a veure el Mont Washington, el més alt de l’illa, i que es troba força ple de neu. A mesura que ens acostem al nostre destí, cada cop hi ha menys terreny habitat i menys cotxes circulant.

Arribem a Port Hardy a mitja tarda i aprofitem per anar a comprar per sopar i anar a donar un volt vora la platja. No té massa res el poble en sí, però tot i així li trobem cert encant.

L’allotjament és una mena d’alberg, força senzill, però que pel fet de disposar de cuina ens permet fer un sopar com els de casa.


25/07/10

Inside Passage. Al vespre arribem tard al Black Rooster i coïncidim amb altra gent que ha estat al ferry. Com que és tard, no veiem gaire res, però l’allotjament és molt correcte.


26/07/10

Sortim de Prince Rupert després d’anar a fer quatre compres, entre elles l’esmorzar. Avui toca fer quilòmetres però ens ho agafem amb calma. Per la carretera hi ha molts cartells que avisen de la presència de camions carregats amb troncs, i és que l’explotació forestal és intensa. De totes formes ho fan amb molt de compte, ja que realitzen clapes al bosc i deixen la resta. A través dels petits pobles que travessem, cada cop notem més l’estil de vida americà. Els poblets són curiosos perquè la poca gent que hi viu, ho fa de forma molt dispersa en casetes de fusta amb molt de jardí. Els nuclis dels pobles els formen els centres comercials i els carrers s’ordenen per números i no per noms. Ah, i aquí tothom té un pick-up, cosa que em fa preguntar... que hi porten al darrera?

Fem parada al Lakelse Lake desviant-nos una mica del nostre trajecte. Es tracta d’una petita àrea protegida on ets pots anar a banyar en un petit llac (com a mínim el doble del de Banyoles). A la tarda seguim en direcció Smithers, però fem parada a New Hazelton on hi ha un pont viari penjant de 76 metres d’alçada.

Arribant a Smithers, de seguida localitzem la Guesthouse on ens allotjarem les dues següents nits. La porten una parella d’austríacs exiliats al Canadà. Es venen el negoci perquè se’n volen anar a viure a Victoria, a l’illa de Vancouver i ens plantegem comprar-los la casa. Jejeje! El motiu del canvi és la durada i intensitat de l’hivern que, com ja ens havien informat abans, aquí dura sis llargs mesos.

Abans d’anar a sopar decidim anar a fer un volt per un parc urbà proper al riu. L’austríac ens diu que no patim que els ossos només hi són de nit i si et senten surten corrents. Nosaltres el tema “ossal” no l’acabem de veure clar, però aquí la gent ho té molt assumit i de fet ho viuen freqüentment.


27/07/10

Avui dediquem a fer una excursió pel parc provincial de Babine’s Mountain. Ens han recomanat el Silver King Basin Trail, i realment és preciós. El camí puja durant 9 quilòmetres enmig d’un espès bosc de pins fins que a dalt de tot surt a un espai molt més obert on es poden observar les muntanyes tancant-se en forma de circ digne dels millors paisatges alpins. Arribem fins a una cabana de fusta que serveix de refugi no guardat. Cal dipositar 5 dòlars i omplir una butlleta si et quedes a passar-hi la nit. Realment són una societat amb uns valors diferents als nostres, això allà no funcionaria.

Tot i trobar gent pel camí, esperàvem que cap de les nostres trobades fos negre i es trobés a quatre potes, ja que em sembla que ens costarà això que propaguen a tots els prospectes de consells davant la trobada “ossal”. Acabem el dia rebentats i decidim sopar i anar a dormir d’hora. Però l’Arnau no hi està d’acord i ens dóna batalla.

28/07/10

Després d’abandonar la població d’Smithers, fem el trajecte cap a la industrial Prince George. Pel camí, sovintegen les granges arran de carretera, encara que no sabem exactament que hi crien. També ens trobem amb molts camions de troncs, i és que la industria principal de Prince George és la de la transformació de la fusta.

El motel és d’un mal gust increïble, té una gran zona interior amb plantes tropicals i un parell de mini-piscines carregades de clor fins al capdamunt. Devien voler imitar un resort de baix cost. En fi, donem una volta buscant una àrea comercial per comprar sopar i veient els preus decidim anar a comprar menjar xino. No trobem res i al final comprem un pollastre a l’ast.