31 de jul. 2010

Viatges

Per fi a les Rocky Mountains!

29/07/10
Per fi, de camí cap a les Rockies. Els boscos es tornen espessos a costat i costat de carretera i els turons s’enfilen cada cop més amunt. Parem a dinar prop del riu a pocs quilòmetres de Jasper. En entrar a Alberta cal actualitzar l’hora. I al cap de poc la primera sorpresa, un elk pastant al marge de la carretera. Jasper s’acosta però la primera rebuda és la del Mont Robson, al parc provincial del mateix nom i annex al parc nacional de Jasper. El Robson és el pic més alt de les rocalloses i fa prop de quatre mil metres. És de formació piramidal i segons ens han explicat força difícil de fer-ne el cim que sempre es troba nevat. L’aparcament, el mirador, la botigueta, l’oficina d’informació i sobretot el bar-restaurant, estan a petar de gent. Però la veritat és que no es veu gaire predisposició per realitzar alguna ruta, no s’allunyen de la seva font de glucosa i greixos.
En arribar a Jasper busquem el següent allotjament, la Miette Guest House. Realment un allotjament molt correcte, amb semi dret a cuina i tot. El supermercat és desesperadament car, hi ha productes que doblen el preu dels que ja havíem comprat abans, i això que ja ho trobàvem car. Per contrapartida la benzina és un deu per cent més barata. De bojos!!!


30/07/10

Ens dirigim a Maligne Valley. 44 quilòmetres de preciosa carretera que s’endinsa a una vall sense més sortida i que té dos llacs impressionants, el Maligne Lake i el Medicine Lake. Aquest darrer és estacional degut al drenatge inferior que alimenta a un sistema subterrani immens. Avui decidim fer el Bald Hill Trail que ascendeix pel marge esquerre de la vall i des del qual es poden contemplar unes bones vistes del Maligne Lake. A peu de camí decidim esperar cinc minuts a veure si puja algú més i fer-ho en companyia, ja que així ho recomanen al parc pel tema ossos. Cap problema, nosaltres tres, dos suissos i dos holandesos (com la millor rèplica de la "comunitat de l'anell"). Pujant trobem un antic guarda del parc i la seva parella, biòloga. Ens expliquen un munt de coses, sobre ossos, costums, política....Nosaltres posem el nostre granet de sorra i la Laura explica per tercer cop en un matí la realitat nacional catalana. Potser la Generalitat ens hauria de donar la creu de Sant Jordi!


De baixada parem a fer fotos al Medicine Lake, on trobem una mena d’isard i m'hi puc acostar a tres metres per fotografiar-lo. Continuem baixant i de cop veiem un munt de vehicles aturats a la carretera. No m’ho puc creure, la nostra primera “trobada ossal”!!! Es tracta d’un juvenil d’ós negre, segons ens expliquen, menjant uns fruits vermells al costat de la carretera mentre una dotzena de persones l’immortalitzen amb les seves càmeres.

Continuem baixant i visitem Maligne Canyon, un engorjat espatarrant. Hi ha diversos ponts que el travessen en punts estratègics i té algun punt amb 70 metres de profunditat. Per avui s’ha acabat, estem trinxats.


31/07/10

Avui ens dirigim a la vall del riu Astoria a través de la carretera que puja al pàrquing del Mont Edith Cavell. L’excursió que tenim previst fer es diu Cavell Meadows i té un recorregut d’aproximadament 10 Km amb uns 500 m de desnivell. El camí és molt distret ja que contínuament ofereix vistes espectaculars de les diverses glaceres (Angel Glacier, Ghost Glacier, Mont Edith Glacier) que hi ha per sota del Mont Edith Cavell. Sembla ben bé que les poguem tocar amb les puntes dels dits des dels diversos miradors! De tant en tant, i si es para bé l’orella, es pot sentir algun bloc de gel que cau (veure on ja és més complicat). Arribem fins al punt més alt del camí (2250 m) i com que les vistes són extraordinàries, no hi ha mosquits i fa un molt bon dia, decidim dinar allà mateix. Ens trobem una parella de catalans que també viatgen amb el seu petitó de 7 mesos i passem una estona agradable amb ells compartint experiències de viatges.

Durant la baixada veiem diverses morses i algun esquirol. La part final del recorregut permet arribar fins a la vora del llac de la glacera on hi ha molta gent i també molts imprudents que pretenen arribar fins a zones de glacera on hi ha un perill important de despreniments.

De tornada a Jasper dediquem una estona a donar un volt pel poble per tal de fer algunes compres.


01/08/10

L’últim dia a Jasper fem l’excursió del Sulphur Skyline. El camí en cotxe fins al pàrquing des d’on se surt és espectacular. De fet, l’hem catalogat com el típic paisatge que esperàvem de les Rockies: una vall molt ampla amb aigua a banda i banda de la carretera en forma de llacs i rius, i les espectaculars muntanyes al fons.

L’excursió en sí es tracta de pujar fins al cim del Mont Sulphur que fa 2050 m, per tant representen uns 9 Km amb un desnivell de 700 m. El camí transcorre en una primera part per un frondós bosc, fins arribar a la part final en la qual hi ha una zona planera amb molt bones vistes, prèvia a la última pujada fins al cim, la qual és un pèl feixuga tot i que curta. Altre cop, i per recomanacions dels diversos cartells que hi ha en aquesta zona del parc, decidim pujar en companyia d’altra gent per tal d’evitar una “trobada ossal”. En aquest cas ens acompanyen una parella de gallegs. Tot i així, el camí és molt concorregut i no creiem que calgui patir pel fet d’anar sols.

Des del cim les vistes, com sempre, són espectaculars. Es veuen molt bé les crestes d’Ashlar Ridge, així com tota la vall del riu Fiddle. També s’albiren valls que semblen molt aïllades i a les quals no s’hi aprecia cap camí d’accés.

Tornant al pàrquing, decidim anar a veure unes sorgències termals que alimenten els banys termals de Miette. De fet, després d’aquesta parada, decidim anar a provar les aigües termals sulfuroses d’aquests banys. En total hi ha 4 piscines, 2 de fredes i 2 de calentes. Els nostres músculs agraeixen el contrast fred-calent de les diferents piscines!

El final del dia el temps canvia i comença a ploure. Ens parem a fer un cafè a Pocahontas i veient que la pluja no para, decidim no fer un sender curt que porta a unes antigues explotacions mineres. Tornem a Jasper ja tard, només amb temps de fer una parada al supermercat. Estem força cansats!

02/8/10

Abandonem Jasper en direcció sud est cap a Lake Louise. Toca fer la Icefields Parkway, autoanomenada “the most beautiful road in the world". I realment és una carretera impressionant, com a mínim els primers cinquanta quilòmetres abans que es tapi el dia i comenci a ploure. De tota forma, abans dels ruixats i en els entremitjos que es donaven, tenim prou temps de veure Athabasca Falls, Sunwapta Falls, Mistaya Canyon i l’espectacular Peyto Lake, d’aigües d’un blau clar intens. Després de dinar fem el cafè a Sunwapta Falls, amb la sorpresa que era la happy hour 2x1 en cafès. Arribem a Lake Louise a mitja tarda i decidim que si l’endemà fa bon dia, repetirem la carretera de les glaceres per poder veure les muntanyes sense núvols.

03/8/10

Ens despertem a l’habitació de l’alberg de Lake Louise que vàrem llogar. Instal·lacions molt correctes i amb cuina hiperample, però saturada de gent cuinant a les hores punta. Com que fa bon dia decidim retrocedir la carretera d’ahir, fins a mig camí de Jasper per visitar l’Athabasca Glacier que pertany al gran camp de gel del Mont Columbia. En un autocar ens acosten fins a la glacera, on amb un transport especial hi ascendim uns centenars de metres. Quedem saturats de japonesos que dóna la casualitat que són força mal educats. Quan volen fer fotos aparta't del seu camí o se’t tiren a sobre. El transport és un gran autocar amb 6 rodes motrius de tipus Big Foot americà. Trenca el cor veure com retrocedeixen totes les glaceres de la zona. En fotografies de fa només cent anys s’hi aprecien els centenars de metres que han perdut.

El camí de tornada el fem a poc a poc contemplant la immensitat del paisatge. Es tracta de la connexió de tres o quatre valls a través de diversos colls. Les valls, encara de profund caràcter glacial en forma de U, es troben serpentejades per rius cabalosos procedents d'incomptables salts d’aigua de valls superiors penjades. Pel camí observem com a mínim una dotzena de glaceres, d’aquí ve el nom de la carretera. Els fons de les valls i les vessants fins allà on és físicament possible es troben reblerts d’un bosc de coníferes atapeïdes. Més de cinquanta pics superiors als 3000 metres envolten tot aquest escenari. Sens dubte, els 230 quilòmetres de carretera es fan curts i provar de veure o fotografia cada racó significaria passar-hi alguna nit.

Arribant a la tarda a Lake Louise, decidim visitar el llac que porta el mateix nom. En un extrem hi ha el que anomenen Chateau, que es tracta d’un enorme hotel d’estil indefinible, però que jo el definiré com a rollo Wald Disney. Depenent de la mirada que l’observi, pot trobar l’edifici situat en el llac, com a una exquisitesa paisatgística o com una aberració cerebral. Això sí, hi varem berenar molt bé.

04/8/10

Decidim visitar el veí i proper parc nacional de Yoho. Cal dir que ha estat una sorpresa total. Molt menys conegut i visitat que Jasper i Banff, hi hem trobat molt poca gent, molt menys concorregut i amb moltes menys construccions i serveis.

Al matí hem pujat per la Vall del riu Yoho per veure les Takakkay Falls: 380 metres de caiguda lliure, quasi res. Amb les motxilles a l’esquena, hem seguit caminant per la vall fins les Laughing Falls i dues hores més tard fins les Twin Falls. Aquestes darreres són impressionants. Es tracta de dos torrents d’aigua que conflueixen molt propers i donen com a resultat dos salts d’aigua simètrics. Baixant, ens parem a dinar en una zona d’acampada propera al riu, on l’Arnau ha decidit que el purè se’l mengi un altre i que vol entrepà. Quin remei, toca compartir l’entrepà amb l’hereu.

De tornada, ens desviem cap a Emerald Lake, però abans visitem un pont de roca natural excavat pel riu. El llac és acollonant. Aigües turqueses, com sempre, arbres fins a tocar de l’aigua, parets de roca altíssimes i glaceres penjades quasi sobre els nostres caps. Hi ha un petit restaurant en un extrem on la Laura es desespera amb la cambrera. Aquí el cafè és serveix a gairebé a galledes i és aigualit a matar. Això de la cremeta i les varietats ho deixen pels europeus.

També hi ha un petit embarcador on lloguen canoes i decidim agafar-ne una. Amb la poca estona de què disposem, aconseguim fer la volta al llac sense còrrer gaire. I fins i tot remuntem un petit riu amb la intenció d’agafar aigua clara per eixugar la meva set. L’Arnau al davant de tot marcant el ritme amb el seu da,da,da.

A la tornada passem a comprar quatre coses i ens tornen a atracar al super. I durant l’espera, trobem a en Jaime, un company de feina de la Laura que també s’ha quedat a passar les vacances amb la família.

05/08/10

Últim dia a la zona de Lake Louise i ens decidim a fer el treking del Sentinel Pass, uns 11 km amb 700 m de desnivell. L’excursió comença al costat del meravellós Lake Morraine. Té un aspecte molt semblant al Lake Emerald i fins i tot l’entorn és força igual. Això no treu, però, que tingui el seu encant especial. Segurament és la caminada en què més recomanacions (gairebé diria obligacions) trobem de no anar sols per tot el tema de la presència ossal. Nosaltres, com a bons ciutadans, ens ajuntem a un grup de francesos i dos americans que també han decidit fer aquesta ruta. Amb els francesos ens hi acabem fent força, suposo per la proximitat i perquè en el fons tenim més coses en comú que amb els americans.

El camí puja de forma constant per un bosc tupit, fins arribar a una zona més aèria des de la qual podem començar a palpar el meravellós paisatge que ens espera. Al final d’aquesta mena de plana (que va pujant però molt més tranquil·lament) hi trobem dos llacs que de fet estan al peu del coll del Sentinel Pass. És espectacular! En David, com a bon escipió que sempre és, dedueix el per què del nom i és que les roques amb la seva forma punxeguda són com una mena de sentinelles que marquen el camí. Des de baix del coll el camí sembla molt dur però, tot i que puja força, no ho és tant com un s’espera. A dalt les vistes d’un i altre costat són espectaculars. Fa molt bon dia i decidim dinar a dalt. L’Arnau queda sorprès de la quantitat d’esquirols que volten per allà. I nosaltres hem d’evitar que se li mengin l’entrepà!

Tot baixant, podem comprovar des d’una certa alçada que el color del llac no és ben bé igual que al matí, i és que ara té un to més blavós mentre que al matí tirava més a verd turquesa. Realment és un espectacle visual difícil de descriure. I meravellats per l’entorn, en arribar a baix decidim tornar a llogar una canoa i fer la volta al llac. Altre cop, igual que al Lake Emerald, l’experiència és fantàstica!

Al vespre arribem a Banff, una ciutat molt i molt diferent a Jasper. Hi ha molts comerços, molts hotels, molts restaurants, molta gent... molt de tot. Tot i així, encara conserva un encant especial.

06/08/10

El dia no acompanya massa ja que hi ha força núvols i de tant en tant va plovent. És per això, i pel fet que estem força cansats del dia anterior, que decidim fer cosetes curtes.

Al matí visitem el Johnson Canyon que de fet és un recorregut de 4 km d’anada i tornada que discorre per unes passarel·les al costat del Johnson Creek, i durant el qual es poden anar veient diferents salts d’aigua i passos encanyonats, fins al final arribar a la cascada final d’uns 30 m d’alçada. És un recorregut maco però molt concorregut, massa pel nostre gust. Durant el trajecte de tornada en cotxe ens parem tres vegades per presència d’”elks” i “mule deers”.

A la tarda anem a veure el Lake Minnewanka que vol dir “llac dels esperits”. En realitat és un llac que s’utilitza com a embassament i que és l’únic de Canadà en el qual es pot navegar amb embarcació de motor. Al costat d’aquest immens llac n’hi ha uns altres dos de més petits amb molt d’encant (Johnson Lake i Two Jack Lake). Durant el recorregut veiem de força a prop unes cabres anomenades “big horn sheep” suposem que per la seva prominent cornamenta.

De tornada anem a passejar i a fer les últimes compres (i també cafès!) a Banff. Ens comença a envair la nostàlgia de pensar que tot això s’està acabant...

07/08/10

Avui sí... ja és l’últim dia a les Rockies... Val més no pensar-hi gaire perquè ens fa molta pena deixar aquest lloc tan meravellós. Segurament podríem dedicar el dia abans de la tornada a descansar, a passejar tranquil·lament per Banff... però com ja tothom pot imaginar no ho hem fet (no faríem honor al nostre etern sentiment i nom d’aquest blog!).

Decidim fer la última excursió i per això en triem una de força mítica i recomanada com és el Healty Pass. Es tracta d’un recorregut lineal de 18,5 km d’anada i tornada amb un desnivell de 700 m. El camí passa en un primer tram a través d’un bosc força tupit (com ja comença a ser típic) fins arribar a una zona més elevada plena de camps plens de flors de tot tipus de colors. L’espectacle de les flors i de les muntanyes que es veuen des d’aquest indret és excepcional. L’últim quilòmetre i mig fins arribar al coll ens ofereix vistes espectaculars de cims, glaceres i llacs. El dia està mig ennuvolat i fa una mica de “rasquilla”, per tant decidim parar només un moment a estirar les cames (bàsicament les de l’Arnau que com un campió ha aguantat totes les excursions que hem fet) i a parlar amb tres canadencs molt agradables.

La baixada la fem força a pinyó per risc de tempesta i perquè ens estimem més poder dinar a baix ja que tot el tram de bosc està força farcit de mosquits. La conseqüència és que rebentem els cronòmetres i fem l’anada i tornada en 4 hores i mitja quan a totes les guies indiquen un temps aproximat de 5-6 hores.

Després de dinar decidim passar per Banff a fer un últim volt i sobretot a fer un últim cafè a l’Starsbuck. Passegem pels carrers sense ganes de tornar al cotxe, parant-nos a qualsevol lloc per fer temps... i és que no volem marxar de les Rocalloses!!! Però ho hem de fer, i tots tres amb molta nostàlgia agafem el nostre Ford Explorer i fem camí cap a Calgary, el nostre últim destí.

Com a rematada final decidim fer un bon sopar i optem per una bona amanida (amb el gran desconegut a Canadà oli d'oliva) i pasta italiana cuinada amb una deliciosa salsa de salmó o de bolets amb pollastre. Després de tants de dies de precarietat alimentària, aquest sopar se'ns posa d'allò més bé! No tenim temps per res més. Veiem el downtown de Calgary des del cotxe i ja de fosc.

I res, a dormir que demà ens espera un dia llarg (bàsicament sense nit pel canvi horari de la tornada). Només ens queda dir que ha estat una gran experiència, un gran viatge, tres setmanes inoblidables en un entorn que mai oblidarem.

28 de jul. 2010

Viatges

Inside Passage


Sense cap mena de dubte, el viatge en ferri per excel·lència. El recorregut des del port de Port Hardy, al nord de l’illa de Vancouver, fins a Prince Rupert, a tocar de les costes d’Alaska (USA), es realitza sobre un comodíssim ferri anomenat Northerm Expedition que només fa un any que funciona en substitució del Queen of the North. El vaixell té comodíssims camarots, recomanables si viatges amb infants com és el nostre cas, ja que l’estada és d’unes quinze hores.


Després d’un primer tram a mar obert, on et pots recordar de l’esmorzar, el ferri s’endinsa per Canals interiors del Fitz Hugh avançant en direcció nord est en direcció a Namu. Namu, Bella Bella i Butedale, que es troben més endavant, són antics nuclis de pescadors que ara més aviat han esdevingut indrets de pesca esportiva selecta. La resta són inacabables quilòmetres de costa recoberts de l’impressionant i frondós bosc plujós canadenc, el rainforest.

Els canals de l’Inside passage no s’assemblen als fiords noruecs sinó que són més aviat com grans valls comunicades en forma de xarxa i inundades pel mar. L’amplada dels canals varia entre els 500 metres el més estret i fins a 2 o 3 quilòmetres el més ample. Les vores ocupades pel tupit bosc s’eleven de forma pronunciada fins els 400 o 500 metres en la majoria del trajecte.


La bellesa salvatge del paisatge és increïble, centenars de quilòmetres quadrats de boscos verges que creixen fins els límits dels canals i que inunden fins més enllà del que es pugui arribar a veure. També, i amb paciència, hem pogut arribar a veure balenes. Al matí han fet dues tímides aparicions i a la tarda hem pogut veure nítidament una orca que pujava a la superfície a respirar. Dofins, foques i lleons marins també hi són representats, però no hem tingut la sort de poder veure’n cap.

24 de jul. 2010

Viatges

Primers dies al Canadà

17/07/10

El primer dia de viatge sembla el dia que no s’acaba mai. Ens aixequem a les 4 de la matinada per agafar el primer vol de connexió cap a Londres, a l’aeroport de Heathrow. De temps no ens en sobra perquè hem de passar nous controls policials. Obliguen a la Laura a provar els potitos de l’Arnau i es comencen a generar sospites quan la Laura vol provar el de carn en comptes del de verdures; la policia insisteix en que provem el de verdures ja que temen que sigui el potito verdura bomba!!!

El viatge transoceànic va de perles, passem sobre Islàndia i Groenlàndia. La costa est de Groenlàndia ens sorprèn molt perquè és força muntanyosa i les seves glaceres aboquen milers de trossos de gel al mar, on sembla que hi pasturin un exèrcit d’ovelles. Però el més important és l’acte de clemència descomunal de l’Arnau que es passa més de quatre hores dormint!!

A l’arribar a Canadà, passem primer per les inhabitades terres del nord, on sembla que hi ha més aigua que terra. Després travessem les Rocky Mountains, espectaculars vistes d’aquests paratges naturals. Em sorprèn el fet que hi ha moltíssimes valls on no s’hi veu ni un trist camí ni una trista edificació. Encara falten dies per visitar-les però ja en tenim ganes.

Finalment, a les 12h hora local (les 21h pel nostre rellotge biològic) aterrem a l’aeroport de Vancouver. No es pot considerar un gran aeroport però sí molt pintoresc i en el qual s’ha cuidat fins l’últim detall. Comencem a veure i palpar de què va tot el control policial i com se les gasten els policies canadencs.

Per sort les maletes ens han seguit, i també el cotxet!

Agafem un taxi conduït per un hindú que ens porta fins a l’hotel. Passem per tot d’urbanitzacions on hi podem veure les típiques cases i barris americans. L’hotel segurament és el més espectacular en què mai hem estat. És un edifici de 23 plantes situat just davant de la badia. Des de l’habitació de la planta 22 tenim espectaculars vistes de la ciutat, la badia i de les muntanyes. Realment és per asseure’t al sofà i quedar-te hores davant del vidre contemplant el meravellós espectacle que ens ofereix aquest escenari.

Intentem des de bon principi adequar-nos a l’hora local per tal de vèncer el jet lag. Ens dutxem, anem a passejar, a comprar quatre queviures al supermercat i després a sopar (en un restaurant on hi ha més cambrers que clients!). Quan tornem, a tots tres, especialment a l’Arnau, ens cauen les parpelles però fem l’esforç d’aguantar una mica més. Finalment, a les 20:30h hora local (05:30h hora nostra) l’Arnau se’n va a dormir. Nosaltres esperem una hora més, el que significa que hem estat més de 24 hores desperts. Però estem contents perquè sembla que li tenim el peu al coll a això del canvi horari.

Segurament ha estat el dia més llarg de les nostres vides! I pel nostre petitó un dia important i en el qual ha demostrat que tot i ser petit és un campió del qual n’hem d’aprendre molt!!!


18/07/10

Al llevar-nos hem decidit fer l’esmorzar al buffet de l’hotel i posteriorment en veure el compte, hem decidit que no ho tornaríem a fer (68 dòlars). Avui tocava fer una visita fins a les afores de Vancouver, concretament el Capilano Suspension Bridge i després a Grousse Mountain. Per arribar a aquesta zona cal agafar un transbordador que creua la Badia en direcció nord, allà un autocar de línea t’acosta a aquests indrets, travessant un barri de casetes típiques.

El primer indret, Capilano, tal com diu el seu nom es tracta d’un pont penjat sobre un engorjat i situat enmig d’un d’aquests boscos magnífics amb arbres de centenars d’anys. A part també hi ha un circuit de passarel·les penjades entre els arbres, art indígena, edificacions típiques i fins i tot un petit grup que cantava cançons semblants a les de les pel·lícules del far west.

Grouse Mountain és una estació d’esquí amb “certes activitats” a l’estiu. Bàsicament el bitllet del telecabina inclou també un show, i visites a un tancat d’ossos grislys i un espectable amb aus rapinyaires. La resta s’ha de pagar tot. Tot i així és interessant la visita per les magnífiques vistes al sud sobre la ciutat de Vancouver. Tot i que el centre comercial i econòmic de la ciutat és relativament petit, els barris de casetes residencials es perden fins on arriba la vista gairebé. Però a Canadà, el segon país més extens del món, l’espai no és un problema. Mirant al nord, immensitat de boscos inalterats.

De tornada descobrim que hi ha un bus gratuït que ens pot tornar fins a la porta de l’hotel. De fet avui només hem pagat el primer bitllet del transbordador, ja que al veure que ningú te’l demana ni s’ha de validar en cap màquina hem pensat que això del transport públic és un xollo.


19/07/10

Aquest matí amb l’Arnau hem decidit visitar el magnífic i immens Stanley Park i el seu Aquàrium. El parc és immens ja que té més de 400 hectàrees i prové d’una zona boscosa autòctona molt ben conservada i readaptada a parc públic. Existeixen molts corriols que el travessen per totes bandes, però hi ha un camí pavimentat a tot el voltant que es troba a vessar de gent caminant, en bici o fins i tot amb patins. L’aquàrium tot i no ser exageradament gran té moltíssims hàbitats de tot el món representats. Però crec que el que li dóna més importància és la recreació d’hàbitats marins propers de la costa del Pacífic.

Al vespre quan retrobem la Laura que arriba del congrés decidim anar a sopar. Tot i que et donen la carta i allà es troba especificat de què consta cada plat, seria més útil que posessin una fotografia del que suposa que has demanat, perquè la sorpresa es troba assegurada.


20/07/10

Visita a Yaletown, més ciutat, sense història. Al vespre tornem a sopar en una hamburgueseria, la varietat culinària és petita, l’àpat més elaborat són els natxos amb mil salses i formatges.

21/07/10

Últim dia de congrés. En David i l’Arnau passen el dia voltant per Vancouver. Entre d’altres coses han de sortir gairebé corrents de Chinatown... i és que d’atractiu poc i de perillositat molta!

Pel que fa el congrés, només tenim sessió de xerrades fins després de dinar. A la tarda aprofitem per anar tots tres a comprar quatre coses que ens falten pel viatge i també a fer un últim volt pel Downtown.

Al vespre jo me’n vaig al sopar de gala del congrés i deixo a l’Arnau i en David a l’hotel (en David menjant un frondós plat de “teriyaki” i un immens bol de fruita). El banquet és espectacular i ens meravellem de les actuacions del Circ du Soleil i de la magnífica organització de tot. Tornem a l’hotel vora mitjanit i ens acomiadem dels que ja marxen demà.


22/07/10

Comencen les vacances de debó!

Al matí, després d’acomiadar-nos d’alguns companys, agafem el taxi que ens duu a l’aeroport on recollim el cotxe. Com ja és habitual en nosaltres, ens acaben donant un cotxe de categoria superior al que havíem reservat: un Ford Explorer immens!!! El “problema” és que té el canvi automàtic i de tant en tant fem alguna frenada amb el peu esquerre...

Ens dirigim a Tsawwassen a agafar el ferri que ens duu, en unes 2 hores, fins a Nanaimo. El trajecte és molt maco tot i que la temperatura és un pèl fresca a coberta.

Arribats a Nanaimo vora les 3 de la tarda, ens dirigim cap a Tofino. Durant el camí ens parem a Cathedral Grove un indret on s’han habilitat uns senders enmig d’un bosc plujós (“rainforest”) amb arbres immensos i molt antics. Espectacular.

Arribem a Nanaimo i al vespre quedem per sopar amb la Marta i en Jordi que també han vingut a passar un parell de dies per aquesta zona. A mig sopar sortim a la terrassa del restaurant per contemplar la posta de sol i algunes foques que neden tranquil·les per la badia. Realment un paisatge per no oblidar!

El motel on ens allotjem, Dolphin Motel, és típic americà i està regentat per una oriental que cataloguem com una mica sonada... i és que no para de repetir sempre el mateix i cridar i riure!



23/07/10

Al matí ens llevem d’hora i amb la Marta i en Jordi decidim anar a fer algunes caminades pels senders marcats del Parc Nacional del Pacific Rim. N’hi ha molts de descrits i n’escollim uns quants per tal de fer-nos una idea i veure el major nombre de paisatges diferents.

Comencem per una volta circular prop d’Ucluelet que passa vora el mar. Ens meravella tot el que veiem: platges desertes plenes d’algues desconegudes per nosaltres, paratges rocosos, boscos molt frondosos a tocar del mar, aus de diferents tipus per tot arreu... ens anem parant a tot arreu perquè tot ens sembla espectacularment preciós!

Fem algun sender més, no tan espectacular però també maco de veure, i al migdia dinem en una platja de Florencia Bay plena de surfistes. L’Arnau s’ho passa molt bé jugant a la sorra i quedant arrebossat com una croqueta! En Jordi fa un intent de banyar-se al Pacífic però desisteix quan posa el peu a l’aigua i nota la fredor de l’aigua (i la temperatura exterior que tampoc acompanya massa: 21-23ºC).

A la tarda anem a caminar per un sender a través d’un “rainforest” espectacular com els que ja havíem vist. Semblava com si en qualsevol moment hagués de sortir un dinosaure dels de Jurassic Park! Ens passegem també, per un altre sender que ens és més familiar i és que és una pineda (hàbitat al qual estem més acostumats). Per ells això és molt diferent i és que estan acostumats a molts cedres i altres tipus d’arbres que no acostumem a trobar a les nostres contrades. En tots aquests camins ens alerten que hi ha la possibilitat de trobar-nos amb un jaguar...

Ja per acabar, ens anem a asseure una estona vora el mar a la badia de Grice. Sembla ben bé com si estiguéssim en un llac immens, però en realitat és el mar. És un indret molt tranquil, molt adequat per fer-hi excursions en kaiac o canoa.

Al vespre anem a sopar a una “pizzeria” i ens acomiadem de la Marta i en Jordi que l’endemà volen anar a veure balenes i ja tornar cap al continent per agafar l’avió diumenge.


24/07/10

Dia de transició. Avui toca fer quilòmetres i és que hem d’anar des de Tofino fins a Port Hardy que està al nord de l’illa. Uns 450 Km aproximadament que anem fent tranquil·lament.

Al migdia, i veient que això dels “potitos” no acaba de convèncer a l’Arnau, ens parem ens uns grans magatzems i comprem una olla elèctrica i un triturador.

El camí fins a Port Hardy és molt maco per la frondositat i verdor dels boscos que anem travessant. En un moment arribem a veure el Mont Washington, el més alt de l’illa, i que es troba força ple de neu. A mesura que ens acostem al nostre destí, cada cop hi ha menys terreny habitat i menys cotxes circulant.

Arribem a Port Hardy a mitja tarda i aprofitem per anar a comprar per sopar i anar a donar un volt vora la platja. No té massa res el poble en sí, però tot i així li trobem cert encant.

L’allotjament és una mena d’alberg, força senzill, però que pel fet de disposar de cuina ens permet fer un sopar com els de casa.


25/07/10

Inside Passage. Al vespre arribem tard al Black Rooster i coïncidim amb altra gent que ha estat al ferry. Com que és tard, no veiem gaire res, però l’allotjament és molt correcte.


26/07/10

Sortim de Prince Rupert després d’anar a fer quatre compres, entre elles l’esmorzar. Avui toca fer quilòmetres però ens ho agafem amb calma. Per la carretera hi ha molts cartells que avisen de la presència de camions carregats amb troncs, i és que l’explotació forestal és intensa. De totes formes ho fan amb molt de compte, ja que realitzen clapes al bosc i deixen la resta. A través dels petits pobles que travessem, cada cop notem més l’estil de vida americà. Els poblets són curiosos perquè la poca gent que hi viu, ho fa de forma molt dispersa en casetes de fusta amb molt de jardí. Els nuclis dels pobles els formen els centres comercials i els carrers s’ordenen per números i no per noms. Ah, i aquí tothom té un pick-up, cosa que em fa preguntar... que hi porten al darrera?

Fem parada al Lakelse Lake desviant-nos una mica del nostre trajecte. Es tracta d’una petita àrea protegida on ets pots anar a banyar en un petit llac (com a mínim el doble del de Banyoles). A la tarda seguim en direcció Smithers, però fem parada a New Hazelton on hi ha un pont viari penjant de 76 metres d’alçada.

Arribant a Smithers, de seguida localitzem la Guesthouse on ens allotjarem les dues següents nits. La porten una parella d’austríacs exiliats al Canadà. Es venen el negoci perquè se’n volen anar a viure a Victoria, a l’illa de Vancouver i ens plantegem comprar-los la casa. Jejeje! El motiu del canvi és la durada i intensitat de l’hivern que, com ja ens havien informat abans, aquí dura sis llargs mesos.

Abans d’anar a sopar decidim anar a fer un volt per un parc urbà proper al riu. L’austríac ens diu que no patim que els ossos només hi són de nit i si et senten surten corrents. Nosaltres el tema “ossal” no l’acabem de veure clar, però aquí la gent ho té molt assumit i de fet ho viuen freqüentment.


27/07/10

Avui dediquem a fer una excursió pel parc provincial de Babine’s Mountain. Ens han recomanat el Silver King Basin Trail, i realment és preciós. El camí puja durant 9 quilòmetres enmig d’un espès bosc de pins fins que a dalt de tot surt a un espai molt més obert on es poden observar les muntanyes tancant-se en forma de circ digne dels millors paisatges alpins. Arribem fins a una cabana de fusta que serveix de refugi no guardat. Cal dipositar 5 dòlars i omplir una butlleta si et quedes a passar-hi la nit. Realment són una societat amb uns valors diferents als nostres, això allà no funcionaria.

Tot i trobar gent pel camí, esperàvem que cap de les nostres trobades fos negre i es trobés a quatre potes, ja que em sembla que ens costarà això que propaguen a tots els prospectes de consells davant la trobada “ossal”. Acabem el dia rebentats i decidim sopar i anar a dormir d’hora. Però l’Arnau no hi està d’acord i ens dóna batalla.

28/07/10

Després d’abandonar la població d’Smithers, fem el trajecte cap a la industrial Prince George. Pel camí, sovintegen les granges arran de carretera, encara que no sabem exactament que hi crien. També ens trobem amb molts camions de troncs, i és que la industria principal de Prince George és la de la transformació de la fusta.

El motel és d’un mal gust increïble, té una gran zona interior amb plantes tropicals i un parell de mini-piscines carregades de clor fins al capdamunt. Devien voler imitar un resort de baix cost. En fi, donem una volta buscant una àrea comercial per comprar sopar i veient els preus decidim anar a comprar menjar xino. No trobem res i al final comprem un pollastre a l’ast.