Camargue, la desembocadura del Roina.
Aprofitem els 5 dies que corresponen a la setmana santa d’aquest 2012 per visitar la zona natural de la Camarga, situada a mig camí entre Montpeller i Marsella. Es tracta de la zona humida més extensa de França i correspon a la zona de desembocadura històrica del riu Roina, amb multitud d’antics canals i zones humides en abundància.
Sortim el dijous al matí perquè no ens veiem en cor de fer-ho el
dimecres al vespre, fa temps que anem molt cansats i la idea de conduir de nit
ja no és la que més ens atrau, tot i que amb l’Arnau dormint, el viatge sempre
és més relaxat. Parem a dinar a Montpeller i ens acostem a una zona comercial
per estirar una mica les cames, i sense poder evitar-ho acabem carregant durant
totes les vacances amb un enorme sabater!.
Després de berenar, ens arribem fins a la població emmurallada
d’Aigues-Mortes. El casc antic compta amb una muralla que el rodeja
completament i que es conserva molt bé, tot i que ens fa l’efecte que no és pas
massa antiga. Després de la visita, recorren els escassos quilòmetres que ens
separen de Saintes Maries de la Mer, travessen llacunes, camps i arrossars i
arribem al que hem decidit que seria el nostre destí. Hem escollit aquesta
població perquè varem pensar que era la que ens connectava millor amb la
reserva natural de la Camarga, i no ens varem equivocar perquè un cop allí
trobem la concentració d’autocaravanes més gran que mai haguem vist, es compten
per centenars!!!.
Saintes Maries de la Mer és una població eminentment turística, no massa
gran i plena de petits establiments de restauració i botigues de souvenirs. Té
el gran atractiu que disposa d’un parell de quilòmetres de platges verges on
autoritzen l’acampada dels vehicles vivenda. També disposa d’una plaça de braus,
i resulta que existeix una raça de braus autòctona que es dediquen a “torejar”,
però ho fan sense mort. Desgraciadament, ells vinculen molts signes i
tradicions de les “espanyes” per vendre millor la seva tradició.
Passem el divendres quasi tot el dia a l’autocaravana perquè plou, nomes
ens atrevim a sortir una estoneta amb l’Arnau i acabem tornant ben enfangats
degut a una caiguda sense més conseqüències. Al final del dia deixa de ploure i
podem sortir a caminar una miqueta i fer les primeres fotografies als flamencs,
autèntic símbol del parc natural. Recollim desenes de petxines amb l’ajuda de
l’Arnau per mirar de construir un mòbil.
El dissabte aprofitem per fer una sortida amb bicicleta i amb el carro
de l’Arnau, seguim el camí traçat sobre el dic de mar, un cordó de terra que
separa les llacunes salines més costaneres de les menys salines interiors i que
té com a finalitat evitar l’entrada d’aigua marina cap a l’interior durant els
forts temporals. Després d’uns petits contratemps inicials, la roda del carro
es rebenta quatre vegades, podem enfilar el camí cap al far de Gacholle. Un cop
allí fem la primera parada abans de continuar fins al nucli de Salines de
Giraud, que pertany al comú d’Arles. La primera part del camí es fa entre les
llacunes que separa el llarg dic i a partir del far s’endinsa en conreus
alternats d’arròs i altres cereals.
Dinem a les Salines de Giraud, contemplant uns carrers de cases
arrenglerades totes iguals i de marcat estil anglès. Possiblement funcionessin
com una antiga colònia industrial de les salines, ja que aquestes són molt
extenses, però ara semblen més cases de vacances. Després de dinar iniciem la
tornada i notem que el vent que ha bufat lleugerament tot el matí, ara
s’intensifica, i a sobre ens bufa de cara. Això fa de la tornada, un exercici
molt feixuc, i ens anem rellevant el carretó per poder descansar una estona.
Els trenta quilòmetres de tornada ara se’ns fan eterns.
El diumenge decidim moure’ns de lloc i visitar un petit supermercat
d’Arles, a uns trenta quilòmetres de distància. Carreguem la petita nevera de
l’autocaravana amb 100 làctics i 24 litres de llet, la caixera del super pensa
que hem embogit!. El sabor dels làctics a França és totalment diferent dels
d’aquí, és un plaer poder-ne gaudir un parell o tres de setmanes a la nevera de
casa. En sortir enfilem de nou cap a les salines de Giraud, on havíem arribat
el dia abans en bicicleta. Però aquest cop aprofitem per visitar-les bé. Grans
muntanyes de sal encara per processar, esperen el seu torn al costat de les
immenses llacunes artificials on s’evapora l’aigua salobre. Seguint la
carretera, s’arriba a la punta de desembocadura del Roina, on un fort vent fa
que no puguem ni baixar de l’autocaravana.
Després de dinar retornem pel mateix camí i voregem l’estany de Vaccarés
per tal de trobar el punt on passarem la següent nit, a la vora d’un “mas” on
es poden llogar passejades a cavall i presenciar “corridas” de braus en una
petita “arena”. Tot plegat un toc potser massa “espanyol”. Passem la nit en el
pàrquing d’un restaurant tancat, a la vora de la llacuna i veient com una
colònia de flamencs s’alimenta filtrant-ne les seves aigües. 
El dilluns toca passejada matinal amb el carro de l’Arnau, seguint una
pista que voreja les aigües de l’estany de Vaccarés. El camí es dirigeix cap
Saints Maries de la Mer i durant el trajecte es poden apreciar els venerats
braus negres de la camarga francesa. També passa enmig de petits aiguamolls i
amb la precaució de no fer massa fresa podem observar diferents aus lacustres.
Després de dinar prop d’Aigües Mortes, iniciem la tornada cap a casa.