Esport

Trailwalker 2012: 100km Olot-St. Feliu de Guíxols

Fa mesos que ens estem preparant per aquest gran repte, i avui és el gran dia. Ahir vam pujar a Olot a dormir a casa la mare, per així no haver de matinar tant el dissabte. I com a previ de la cita tan important, en David va fer una de les seves especialitats: la pizza del divendres! Segur que això em donarà molta energia per afrontar el dia de demà!

Tot i que la cursa comença a mig matí, i no cal que ens llevem d’hora, els nervis fan que una mica abans de les 7 del matí ja estigui dempeus i a punt d’esmorzar. En David també s’aixeca i parlem una estona. Al cap de poc, l’Arnau es desperta i juntament amb la meva mare ja estem tots a punt. L’Arnau i la mare em preparen l’entrepà mentre jo repasso tot el material que m’he d’endur. Tot està llest. A les 9 agafem el cotxe i ens n’anem cap a l’antiga estació, punt de trobada de tota la gent.

Un cop allà, i tot i que encara falta més d’una hora i mitja per la sortida, veig que hi ha molta gent. Gent de tot arreu, homes i dones, joves i grans, tothom molt il·lusionat i amb amplis somriures als llavis. Un cop tot l’equip d’Hipra Llebres ens reunim, anem a recollir els dorsals (tot plegat una mica caòtic) i el material que l’organització ens dóna. Després, tots els equips d’Hipra ens reunim davant l’estand per fer-nos una foto. Tots estem molt il·lusionats i amb ganes de viure aquesta experiència. Un cop feta la foto, ens n’anem cap a fora perquè comença l’acte institucional. M’acomiado de l’Arnau, en David i la mare perquè ells ja no poden accedir a la zona de corredors. Un petonàs ben fort a tots!

Durant uns tres quarts d’hora es fa la cerimònia institucional durant la qual Hipra rep el premi a l’empresa que ha aportat més equips (8 en total). Tots estem molt nerviosos i inquiets. Volem que la cursa comenci ja! Últims preparatius, últimes paraules d’ànim i abraçades entre els companys i, finalment, a les 11 en punt es dóna el tret de sortida. Un moment molt emocionant! Tothom ens aplaudeix i una mena d’helicòpter ens sobrevola (suposem que per gravar la sortida). Comença l’aventura!

Els primers quilòmetres els fem sense ni adonar-nos-en, suposo que per l’excitació que ens envaeix. Passem per les Preses i en una hora i poc ja estem a St. Esteve d’en Bas. Primera parada per treure’ns sorreta de les bambes i no gaire res més. Continua el camí. Ens sentim molt bé i molt animats. Anem rebent notícies de la resta d’equips Hipra. Ens diuen que hi ha els primers lesionats però de moment tothom continua. Sense ni adonar-nos-en arribem al punt més alt del trajecte, el coll d’en Bas. A partir d’allà comença una baixada força evident i decidim córrer una estona. Ens va molt bé perquè ens permet fer canvi muscular i desestressar algunes parts de les cames.

L’arribada a St. Feliu de Pallerols és molt maca. Centenars de persones acampades vora el bici carril, amb taules de càmping, autocaravanes... i tothom entregadíssim a la cursa. Fem una bona passejada pel poble acompanyats de la família d’en Jordi (l’Anna, la Martina, la Bruna i l’Adrià). El camí a partir d’aquí és dels més macos (per no dir el que més) de tot el recorregut. Passem per zones molt arbrades, d’altres de molt encanyonades, però tot amb sensació d’estar immersos en la natura garrotxina. Anem alternant el caminar amb el córrer, prioritzant el córrer ja que és en aquesta franja on ho podrem fer (més endavant la topografia ja no ens ho permetrà).

Sembla mentida però ja som a Amer i en el temps que ens havíem proposat. Són vora dos quarts de quatre i tenim molta gana. Allí ens espera el nostre equip de suport, l’Anna i l’Amanda, i també en David. Quina il·lusió trobar-lo allà esperant-me! Menjo en un tres i no res l’entrepà que m’han fet la mare i l’Arnau que, no sé si és per això o no però, és boníssim! Després de dinar toca mimar els peus. En el meu cas començo a sentir la presència d’alguna butllofa. De moment no fa mal, per tant m’hi poso un “compeed” i em canvio de mitjons. També decideixo canviar de bambes per unes que tenen una mica més de taló, lloc on precisament he començat a sentir butllofa.

Sense massa temps per res, m’acomiado d’en David i continuem el trajecte. Ens sentim bé després d’haver menjat i això es nota. Els ànims els tenim força amunt i a més el dia ens està acompanyant molt, fins i tot fa calor. Passem per la Cellera de Ter i em fa molta il·lusió trobar-me la Montse, la meva tècnic de laboratori, amb la seva família. Ens fem una forta abraçada. Sembla mentida com petites coses com aquestes et donen tanta embranzida.

En Jordi comença a notar-se el genoll i en alguns moments em fa patir perquè penso que estem forçant massa. La Rosa i en Carlos van molt bé i jo de moment també. Quedem amb les noies de suport a Anglès i també amb l’Anna Carreras, la nostra llebre que una setmana abans es va fracturar el peroné i per tant va haver d’abandonar. En arribar a Anglès, un grup de gent amb uns gegants ens fa una mena de passadís. Aprofitem aquest moment per desplegar els cartells que formen la frase “Anna ets una llebre!”. I tant que sí! Ella és una llebre més encara que no hagi pogut participar a la cursa. Ens abracem tots i l’Anna es posa a plorar de l’emoció. Quin moment més maco! Ens parem un moment de res a menjar una mica i sobretot a beure, i continuem el camí.

A partir d’aquí el paisatge ja canvia i no és tan atractiu com fins ara. Comença la recta infinita d’Anglès i després la de Vilanna i després la de Bescanó. Des que hem sortit d’Amer que coincidim amb poca gent. Quan trobem algun altre grup és d’agrair perquè et permet intercanviar algunes paraules amb ells i tenir nous temes de conversa. A més a més, la gent en general és molt oberta i amb moltes ganes de parlar (es nota que és una cursa solidària no competitiva!). A Bescanó trobem l’Anna i l’Amanda i porten Reflex per en Jordi que ara sí se sent bastant del genoll.

Estem a mig camí i la tarda comença a caure. Fem les Deveses de Salt trotant amb la Rosa, mentre en Carlos i en Jordi es queden una mica més enrere. A mi em comencen a molestar més els peus. Suposo que hi ha aparegut alguna butllofa més. La veritat és que em sento millor trotant que caminant, suposo perquè puc anar a un ritme que segueixo millor.

Per fi arribem a Girona, i ja hem superat l’equador. Tot i així, recordo les paraules de l’antic entrenador de la Rosa “la cursa real comença a Girona”... serà veritat?

Arribem tots quatre junts a Fontajau, corrent, just quan comença a amagar-se el sol. Són tres quarts de nou. Ens sentim molt bé per haver arribat, per haver-ho fet en el temps que prevèiem, i perquè estem afamats! L’Anna i l’Amanda ens esperen amb el sopar preparat: amanida de pasta i macedònia. Hi ha molta gent esperant, però pocs corredors. Mengem amb moltes ganes i aprofitem també per fer-nos cures de peu i canviar-nos de roba per afrontar la nit. Quan em trec els mitjons veig que dues de les butllofes, les dels talons, s’han fet força grosses. Me les tapo amb “compeeds” i em torno a canviar de mitjons.

En Miquel Desoi ens informa de l’estat dels altres equips. Els Hipra Bous van força endavant i just darrera nostre estan a punt d’arribar l’equip de CEYC. La resta d’equips estan a punt d’arribar a Bescanó, i algun altre ja hi és. Tothom continua però hi ha gent que comença a estar tocada. Ens anima molt i ho agraïm.

Quan estem tots preparats, decidim continuar caminant. I és aquí on per primer cop començo a notar que els peus fan mal. És fosc i per tant ja ens posem el frontal. Travessem Girona. La gent ens mira preguntant-se què fan quatre persones vestides d’esport, amb dorsals i frontals. Per un moment penso que estic a prop de casa i que tinc les claus. És molt temptador pensar que puc anar a casa, dutxar-me i estirar-me al llit... però hem vingut a assolir un repte i ara no toca pensar en això!

Agafem el bici carril a Emili Grahit, en direcció a Quart. De moment la lluna, que és de les més grans que s’han vist en aquesta època de l’any, continua amagada darrera els núvols. En Carlos i la Rosa van davant, i van bé, i en Jordi i jo, una mica més tocats, anem darrera. El camí és fosc, sense cap al·licient i tot i que intentem anar parlant l’avenç es fa més dur que quan era clar i també anàvem més frescos.

En Jordi i jo estem tocats i es nota. Cada vegada ens costa més parlar. En Jordi em diu que necessita Reflex i jo, que estic forçant músculs de cuixes per culpa dels peus, crec que també em pot ajudar. Sort que he agafat els pals perquè m’estan ajudant molt. Trobem en Quim abans d’arribar a Quart i ens acompanya fins a Llambilles. Però en Jordi i jo estem una mica “ratllats” perquè necessitem el Reflex i no el podem tenir fins a Llambilles. Arribem com podem i una mica abans del poble, l’Anna i l’Amanda ens el vénen a portar. Són unes autèntics sols! Ens baixem els pantalons i ens ruixem les cuixes. Quina frescor més bona! Ens acomiadem d’en Quim i continuem avançant.

La nit és dura, molt dura. I els peus cada cop fan més mal. Costa arribar fins a Cassà, molt. I costa pensar que encara queda tant... Fem el trajecte junts amb en Jordi i tots dos som conscients que estem força fotuts i que cada pas, tot i ser un menys per la meta, també fa cada cop més mal. L’últim tros abans d’arribar a Cassà de la Selva el fem en silenci. Dins meu hi ha un àngel que diu “continua, ningú ha abandonat, estàs aquí per això, és un repte”, i un dimoni que diu “et fan mal els peus, en David et pot venir a buscar quan vulguis, estàs cansada, per què arriscar tant?”... Tot això fa que quan arribem al pavelló de Cassà, després de passar per un polígon industrial d’allò més avorrit, li digui a en Jordi que què li semblaria abandonar. Crec que em dirà que sí, però em sorprèn i em diu que esperem fins a Llagostera i llavors, allà, decidim què fer. Jo no n’estic convençuda i per això truco en David. I sorprenentment em diu que continuï, que sóc a Cassà i no falta gaire. Que no falta gaire??? Falten 30 Km... i això és una eternitat pensant en els meus peus! Tot i que no tinc massa forces, tots els motius em condueixen a prendre una decisió: continuar endavant! Som un equip i tots ens alegrem de continuar a la Trailwalker tots quatre.

Vinga va, anem a afrontar com puguem aquests 30 Km! Ens els plantegem en 3 petits reptes: Llagostera, Sta. Cristina d’Aro i St. Feliu de Guíxols.

El primer objectiu és arribar a Llagostera. Just quan sortim de Cassà ens assabentem que en Russet i l’Oriol de l’equip de CEYC han abandonat (i aquests sí que estaven ben entrenats), però que tota la resta de companys continua endavant amb més o menys entrebancs. Sortim de Cassà vora la una de la matinada.

El tros fins a Llagostera és llarg i es fa llarg. En Jordi es coneix bé el tram perquè fa just una setmana que el va fer amb la seva família en bicicleta. I em va dient què ve en cada moment. Ara ja sí veiem la lluna i en alguns moments no cal obrir el llum del frontal. Realment, si no estiguéssim passant-ho físicament malament, seria maco caminar de nit sota la lluna plena, al costat dels camps florits. Però ara mateix tot això que seria agradable no ho és. Els quilòmetres van caient lentament i la última recta fins arribar a Llagostera es fa eterna. Sembla que tot i fer estona que veiem el poble, no hi arribarem mai. A més a més, quan hi arribem, encara hem de caminar un bon tros fins al pavelló. La Rosa i en Carlos ja els hem perdut suposo perquè han avançat més ràpidament. Sóc conscient que si en Jordi abandona jo també ho faré, perquè em veig incapaç de seguir el ritme dels meus altres dos companys.

A Llagostera hi arribem tocats. En Jordi em demana parar una estona però jo em veig incapaç de tornar a arrancar si em paro ni que siguin 10 minuts. Em sap greu per ell perquè potser ho agrairia, però és que físicament no puc. Altre cop ens ruixem de Reflex per mirar d’aguantar. Tot i que no tinc gana, menjo fruita i una barreta per almenys no decaure per culpa de la falta de menjar. I començo a caminar. Són les tres i la Rosa m’acompanya. En Carlos es queda amb en Jordi i van una mica més enrere.

El camí a partir de Llagostera no és massa atractiu. Molt fosc i en alguns trams al costat de la carretera. La Rosa m’anima contínuament. Jo li dic que no se senti malament si no la contesto però és que dedico tots els meus esforços a caminar i se’m fa difícil fer res més. És molt bona companya. Intenta distreure’m explicant coses, cantant, animant... i quan ja no queda res més, tot i que té poca bateria a la Blackberry, posa la música dels Manel. Que bé que entra sentir aquelles lletres tan ben elaborades i aquella música tan reconfortant!

La Rosa i en Carlos es van trucant per saber com anem uns i altres. Ells van tirant una mica més enrere que nosaltres. En Jordi es veu que està força tocat i que el genoll i quàdriceps li fan força mal.  Durant el camí envio un missatge a en David: “vaig fosa però acabaré”. Ara sí, no hi ha altra opció. Si hem arribat fins aquí, arribarem a la meta ni que sigui a cops de cul!

Finalment arribem al penúltim control, Sta. Cristina d’Aro. Aquí la gent ja gairebé no parla, ni els del control. Tothom, en més o menys grau, està exhaust i fos. No puc parar gaire perquè tinc els peus que ni me’ls sento, com quan se t’adormen. I si paro tan sols cinc minuts em costa ben bé mitja hora o tres quarts tornar a caminar en mínimes condicions. A vegades, dins la paranoia, amb en Jordi diguem “tan de bo no ens sentíssim els peus/cames durant una estona... així no farien mal”. Torno a menjar per no decaure tot i que ja fa unes hores que, després e menjar, se’m regira tot a l’estómac.

Faig l’última tirada amb en Carlos. Se’l veu cansat, però molt millor que jo. Parlem poc perquè ja no tenim forces, però de tant en tant ens donem ànims. Es fa de dia, tot i que hi ha força núvols. S’acaba la nit, la llarga nit. I finalment arribem a St. Feliu de Guíxols. En Jordi i la Rosa vénen per darrera tot i que no els veiem. A dins a St. Feliu, però, encara ens queda un circuit inacabable de carrers fins arribar a la meta. Trobem a l’Amanda i ens diu que falta molt poc. Ella es queda a esperar en Jordi que va fos. Jo continuo passet a passet amb en Carlos. La Rosa se’ns afegeix tan fresca com el seu nom! Ells tenen ganes d’arribar a la meta corrent i jo els dic que ho facin, que no quedin si es veuen amb forces (jo si pogués també ho faria). Però no puc i vaig caminant ben a poc a poc tota sola, exhausta!

Última baixada i ja veig la meta. És aquí però encara és molt lluny. Ben a poc a poc, però hi arribo. I quan creuo l’arc d’Intermon Oxfam m’emociono. La Rosa, en Carlos, l’Amanda i l’Anna m’esperen i em cauen les llàgrimes. No hi ha gaire gent, però hi ha els que han de ser-hi. Al cap de poc d’haver creuat la meta, arriba en David i ens abracem. Al cap de no res, arriba en Jordi tan o més emocionat i cansat que tots nosaltres. Els Hipra Llebres hem aconseguit finalitzar tots junts el repte en 20 h i poc més de 20 min! Són un quart de vuit del matí i hem acabat. Fosos i exhausts però hem acabat. I hem acabat com a equip, el més important.

Ens posen les medalles, ens fem una foto i ens donen una ampolla de cava. I no gaire temps per res més... Ens acomiadem perquè tots tenim ganes d’agafar el cotxe i que ens portin fins a casa.

Ha estat una GRAN experiència, plena de bons moments, de solidaritat, d’emoció, d’amistat, de treball en equip... i també òbviament de dolor. Però el dolor, després d’un temps, s’oblida, i només queden els moments positius. I al final, tot és poc per posar el nostre granet de sorra per una causa tan important com aquesta.