31 de jul. 2012

Sortides


COMA DE VACA I NÚRIA

En motiu de l’aniversari de l’Arnau, i continuant la familiar tradició de celebrar els seus aniversaris fora de casa, aprofitem el cap de setmana per començar a sospesar la possibilitat d'iniciar les caminades de muntanya amb ell.

Aquest cop hem escollit la ruta que va de Queralbs fins al refugi Coma de Vaca, a 2020 metres d’alçada. Ja ho teníem reservat des de fa alguns dies i hem estat patint fins a darrera hora per la previsió de tempestes. Iniciem la caminada a la Farga, casa de colònies a un quilòmetre de l’estació del cremallera a Queralbs. En un inici l’Arnau col·labora i decideix no carregar la sacrificada esquena de la seva mare. Però la corda se li acaba aviat, i davant de les primeres rampes, ja sol·licita suport logístic!

El camí, que ascendeix primerament pel marge dret del riu Freser, és suau en un inici, però desprès de canviar de costat comença a pujar força més i es veu obligat a enfilar-se de valent fent ziga-zagues per evitar les parets força engorjades ja prop del refugi. Prop del refugi, per cert, hi ha uns gorgs que conviden al bany amb la forta calor que patim, però que som plenament conscients de la fredor de les seves aigües. Un cop més hem fet curt d’aigua i en reservem un cul per l’Arnau, que alterna caminar en zones planeres i reclama ajuda a les pujades.

Tot i que no és massa recomanable, en arribar a un petit torrent m’aboco a l’aigua com si fés tres dies que no la provés. Deixo anar la primera que recullo amb les mans, juntament amb el capgròs que he atrapat! Hagués estat un glop proteínic!!! El refugi de Coma de vaca es troba renovat de no fa gaires anys, i tot i ser petitó és molt acollidor i amb uns guardes d’allò més atents i amables. La vista de la vall del Freser, que en aquest punt s’eixampla notablement, és d’allò més bonica. Al capvespre un ramat d’isards fan acte de presència i es senten els xisclets de les marmotes.

Poc abans d’arribar al refugi, la bota de la Laura decideix que ja ha patit prou a la vida i es separa la sola de la resta de la bota. Hem de fer una reparació d’emergència i just en aquest moment descobrim que les quatre botes estan esparracades. Ja és casualitat que es trenquin les meves i les seves a la vegada.

Passem el que queda de tarda al refugi, bàsicament descansant. A fora comença a fer fresca i la veritat és que estem millor dins. A partir de les 7 de la tarda es pot accedir a les habitacions, i el sopar és a les 8.
En un estricte ordre i coordinació militar ens aixequem per recollir el sopar: llenties estofades i patates a l’all amb pollastre rostit, i de postres la contundència d’una mena de brownie. Si menjaves massa podia ser una bomba de rellotgeria per l’estómac, i més pensant que al cap de poca estona ja tots cap al llit. Sopant, aprofitem per xerrar una mica amb la gent i adonar-nos que el món és molt petit quan apareixen en escena amistats comunes. L’Arnau està trinxat i quasi s’adorm a taula. Tot i així, menja de tot i amb ganes! De fet, tots tres estem cansats i no triguem gaire a anar a dormir.
La nit, com sempre als refugis, està plena d'interrupcions ja sigui pel tràfic de gent amunt i avall o pels ronquets d'altres.

Ens llevem d'hora i, després d’esmorzar, iniciem la tornada cap a Núria pel camí dels enginyers i amb l’Arnau acomiadant-se de tothom amb la frase: “hala, tinc tes anys”. Per representar-ho, hi posa molt d’esforç, mentre estén tots els dits d’una mà, amb l’altre se’n agafa dos per mantenir-los recollits mentre diu allò de “un moment”.
El camí dels enginyers té algun punt una mica aeri, que en circumstàncies normals no tenen gaire complicació però portant l’Arnau te’ls mires dos vegades. Fa pitjor dia que ahir tot i que les previsions indicaven una millora del temps. El camí és distret. Trobem forces isards i marmotes i també algun rapinyaire que no sabem identificar. L’Arnau atura a tothom amb la  seva simpatia habitual. I és que té un encant innat que fa que tothom se l'estimi!

Arribem a Núria amb la única novetat del suïcidi definitiu de les meves botes. Les de la Laura han aguantat bé amb la cinta americana. Després de fer un dinar exprés a l'autoservei, decidim agafar el cremallera per tornar a Queralbs. Tenim temps però de, durant el dinar, posar una espelma que hem portat de casa sobre una magdalena i fer-li bufar a l'Arnau. Com sempre cal encendre diverses vegades l'espelma perquè li encanta bufar-les!!!.

15 de jul. 2012

Sortides


TOUR DE FRANÇA (13 i 14 de juliol)

Ha estat una setmana dura i complicada, i estem força cansats. Per això i per un sopar d’última hora el divendres, decidim marxar el dissabte al matí. Ens llevem més o menys d’hora, agafem les coses mínimes i necessàries per passar el cap de setmana i ens embarquem a la nostra estimada autocaravana que tota ferma ja ens espera a peu de carrer. El destí? Anar a veure, després de 3 anys, una etapa del Tour de França. La última vegada va ser molt èpica ja que jo estava embarassada, em faltaven 15 dies per tenir l’Arnau i a més a més el Tour passava per Catalunya. De fet en aquella ocasió vam estar 3 dies seguint les etapes de Girona, Ordino i Port d’Envalira, i encara hi pedalava el meu idolatrat Lance Armstrong.
Aquest any és un pèl diferent perquè no hem tingut massa temps de seguir la cursa i no coneixem massa bé els corredors. Però bé, el Tour en sí és una experiència d’allò més interessant, divertida i, per què no, molt francesa!
El dissabte el matí ens parem a comprar la nostra ja típica ració de làctics francesos (llet, iogurts i formatges). Després de dinar, enfilem cap al  nostre destí, el coll de Portel que està prop de Quillan i que té una alçada de 601 m. Quan hi arribem, trobem, com també ja és habitual, una multitud d’autocaravanes ja aparcades. Després de mirar-nos-ho molt, trobem un forat i ens aparquem entre la marea autocaravanista.
El dia no acompanya massa i a fora fins i tot hi fa una mica de fred. Com que vaig endarrerida de son, només arribar demano poder fer una mica de migdiada. Mentrestant, en David i l’Arnau se’n van a caminar pels voltants i també aprofiten per parlar amb altra gent que ronda per allà (l’Arnau fins i tot intenta fer amics amb la seva autopresentació tan particular!).

L’endemà diumenge és el gran dia, el dia en què la cursa passa per aquí. L’etapa que veurem és la catorzena i va des de Limoux fins a Foix. Nosaltres ens trobem ubicats en el primer port que està catalogat com de categoria 2.
Ja de bon matí hi ha molt d’ambient, i de fet ens adonem que durant la nit han arribat moltes més autocaravanes que han aparcat vora la carretera i en llocs encara més “complicats”. També hi ha molts cotxes aparcats i tendes de campanya de gent que hi ha passat la nit. El port, a aquestes hores, ja es troba tancat i només hi poden passar cotxes de l’organització.
Està previst que la caravana comenci a passar a les 11 aproximadament. Mentrestant, anem a caminar una mica per tal de copsar tot l’ambient que s’està generant. I és que l’ambient és únic i particular. S’ha de viure per entendre’l! A nosaltres ens agrada molt i ens parem cada dos per tres a observar escenes pintoresques de gent que decora la carretera o les seves autocaravanes amb tota mena de detalls de suport als seus equips.
La caravana comença a passar a l’hora prevista. Passa molt ràpid, massa, i de forma a vegades una mica imprudent. Tot i així, aconseguim pescar alguns “gadgets” dels que tiren, i l’Arnau està d’allò més content. És un moment divertit que et fa més suportable l’espera a ple sol.

Després d’això, cal esperar fins vora la 1 de la tarda per tal que passi la cursa. Com que estem ben assentats amb les nostres súper cadires, l’estona passa bé. Vora l’hora prevista, comencem a notar la cursa a prop. Diversos helicòpters van sobrevolant la muntanya, fet que indica que els ciclistes estan a prop. Quina emoció! L’Arnau va preguntant perquè no entén massa res. Nosaltres li anem explicant mentre ell ens observa amb uns ulls de sorpresa. Passen molts i molts de cotxes (tots súper cotxes) de periodistes, equips, organització, etc. I finalment arriben els més esperats... els ciclistes!!! Com que és el primer port del dia, van encara en pelotó i per tant passen força junts. Déu n’hi do que ràpid que van... i mira que és el final de la pujada!!! Alguns pocs van darrera, ja una mica fosos, i són precisament aquests els que reben més suport i ànims de la gent.
I res, que ja està. Algú pot pensar que no val la pena esperar tant per una estona tan curta, però segurament aquest algú no entendrà o sabrà que de fet el més maco és tota la festa prèvia i l’ambient que es respira. A nosaltres ens agrada i de sempre ens ha enganxat molt el Tour de França, i estem contents de, després d’un temps ja massa llarg, tornar a veure’l en directe.
Després d’això, dinem i comencem la tornada tranquil·la cap a Girona. Molts autocaravanistes segurament faran via cap al proper punt de la següent etapa. I és que hi ha molta gent que segueix la cursa durant totes les setmanes que dura. I és que com he dit, el Tour enganxa!