Sortides

COMA DE VACA I NÚRIA

En motiu de l’aniversari de l’Arnau, i continuant la familiar tradició de celebrar els seus aniversaris fora de casa, aprofitem el cap de setmana per començar a sospesar la possibilitat d'iniciar les caminades de muntanya amb ell.

Aquest cop hem escollit la ruta que va de Queralbs fins al refugi Coma de Vaca, a 2020 metres d’alçada. Ja ho teníem reservat des de fa alguns dies i hem estat patint fins a darrera hora per la previsió de tempestes. Iniciem la caminada a la Farga, casa de colònies a un quilòmetre de l’estació del cremallera a Queralbs. En un inici l’Arnau col·labora i decideix no carregar la sacrificada esquena de la seva mare. Però la corda se li acaba aviat, i davant de les primeres rampes, ja sol·licita suport logístic!

El camí, que ascendeix primerament pel marge dret del riu Freser, és suau en un inici, però desprès de canviar de costat comença a pujar força més i es veu obligat a enfilar-se de valent fent ziga-zagues per evitar les parets força engorjades ja prop del refugi. Prop del refugi, per cert, hi ha uns gorgs que conviden al bany amb la forta calor que patim, però que som plenament conscients de la fredor de les seves aigües. Un cop més hem fet curt d’aigua i en reservem un cul per l’Arnau, que alterna caminar en zones planeres i reclama ajuda a les pujades.

Tot i que no és massa recomanable, en arribar a un petit torrent m’aboco a l’aigua com si fés tres dies que no la provés. Deixo anar la primera que recullo amb les mans, juntament amb el capgròs que he atrapat! Hagués estat un glop proteínic!!! El refugi de Coma de vaca es troba renovat de no fa gaires anys, i tot i ser petitó és molt acollidor i amb uns guardes d’allò més atents i amables. La vista de la vall del Freser, que en aquest punt s’eixampla notablement, és d’allò més bonica. Al capvespre un ramat d’isards fan acte de presència i es senten els xisclets de les marmotes.

Poc abans d’arribar al refugi, la bota de la Laura decideix que ja ha patit prou a la vida i es separa la sola de la resta de la bota. Hem de fer una reparació d’emergència i just en aquest moment descobrim que les quatre botes estan esparracades. Ja és casualitat que es trenquin les meves i les seves a la vegada.

Passem el que queda de tarda al refugi, bàsicament descansant. A fora comença a fer fresca i la veritat és que estem millor dins. A partir de les 7 de la tarda es pot accedir a les habitacions, i el sopar és a les 8.
En un estricte ordre i coordinació militar ens aixequem per recollir el sopar: llenties estofades i patates a l’all amb pollastre rostit, i de postres la contundència d’una mena de brownie. Si menjaves massa podia ser una bomba de rellotgeria per l’estómac, i més pensant que al cap de poca estona ja tots cap al llit. Sopant, aprofitem per xerrar una mica amb la gent i adonar-nos que el món és molt petit quan apareixen en escena amistats comunes. L’Arnau està trinxat i quasi s’adorm a taula. Tot i així, menja de tot i amb ganes! De fet, tots tres estem cansats i no triguem gaire a anar a dormir.
La nit, com sempre als refugis, està plena d'interrupcions ja sigui pel tràfic de gent amunt i avall o pels ronquets d'altres.

Ens llevem d'hora i, després d’esmorzar, iniciem la tornada cap a Núria pel camí dels enginyers i amb l’Arnau acomiadant-se de tothom amb la frase: “hala, tinc tes anys”. Per representar-ho, hi posa molt d’esforç, mentre estén tots els dits d’una mà, amb l’altre se’n agafa dos per mantenir-los recollits mentre diu allò de “un moment”.

El camí dels enginyers té algun punt una mica aeri, que en circumstàncies normals no tenen gaire complicació però portant l’Arnau te’ls mires dos vegades. Fa pitjor dia que ahir tot i que les previsions indicaven una millora del temps. El camí és distret. Trobem forces isards i marmotes i també algun rapinyaire que no sabem identificar. L’Arnau atura a tothom amb la  seva simpatia habitual. I és que té un encant innat que fa que tothom se l'estimi!

Arribem a Núria amb la única novetat del suïcidi definitiu de les meves botes. Les de la Laura han aguantat bé amb la cinta americana. Després de fer un dinar exprés a l'autoservei, decidim agafar el cremallera per tornar a Queralbs. Tenim temps però de, durant el dinar, posar una espelma que hem portat de casa sobre una magdalena i fer-li bufar a l'Arnau. Com sempre cal encendre diverses vegades l'espelma perquè li encanta bufar-les!!!.