8 d’ag. 2013

Viatges

VIATGE A CERDENYA (JUNY-JULIOL 2013)

DISSABTE 22 DE JUNY


Tot avui hem estat preparant les coses per tal de poder marxar. Ha estat un dia intens. Bé, de fet fa uns dies que són intensos, i que més que mai tenim ganes d’agafar les coses i marxar uns dies de vacances.
Sortim de casa a les 6 de la tarda en direcció a Barcelona per agafar el ferry Grimaldi que ens ha de dur fins a Porto Torres. El ferry surt amb retard (de fet, ja ens han avisat via correu electrònic) i entre pitos i flautes acabem embarcant vora mitjanit. Estem molt cansats i ens dirigim a la cabina tan bon punt entrem al vaixell. Al cap de poc d’haver agafat al son notem com es posa en marxa.

DIUMENGE 23 DE JUNY
Ens llevem vora quarts de nou del matí. Hem pogut descansar bastant. Ens dutxem i agafem les coses per anar a esmorzar. Aquesta vegada, i havent vist l’experiència anterior a Livorno, hem decidit portar-nos el menjar.
Després d’esmorzar comencem a divagar una mica pel vaixell. La veritat és que no hi ha massa res a fer i el matí se’ns fa força llarg.
Arribem a Porto Torres vora la 1 de la tarda, amb moltes ganes de baixar i començar a fer la nostra via. Per sort, com que vam ser els últims d’entrar, ara som gairebé els primers a sortir.

Porto Torres no té cap mena d’atractiu. Té un port força gran però dóna molt la sensació de centre industrial i portuari. Ens dirigim, per tant, cap al nord-oest, al Capo del Falcone. Abans d’arribar-hi, ens parem en un racó de la carretera, prop de Stintino, i dinem. Després de dinar, anem caminant fins a una platja molt solitària que hi ha a prop d’aquí i on finalment tant en David com jo ens hi acabem banyant. No hi ha gaire ningú, i hi ha una passarel·la d’accés que, tot i que diu que és de zona privada, ningú no ens diu res per utilitzar-la. L’Arnau decideix que l’aigua és massa freda i que vol jugar però no banyar-se.

A mitja tarda ens dirigim cap al Capo del Falcone, una mica més al nord, i ens anem a banyar a la Spiaggia della Pelosa. La guia la descriu com la imatge de la platja perfecta: una franja de sorra blanca com la sal acariciada per aigües poc profondes de color turquesa. I és ben bé això. Banyar-s’hi és com estar al paradís. Al fons hi ha un illot amb una torre de vigilància catalano-aragonesa.
Hi ha força gent, però aconseguim trobar un racó per passar-hi una molt bona estona.

Com que ja hem arribat fins a la part més al nord de la costa oest, decidim baixar i ens dirigim fins a Argentiera. Ens parem, però, abans, en una caleta on decidim aparcar-hi l’autocaravana i passar-hi la nit. Estem vora un xiringuito, a prop d’una cala en la qual hi bufa fort el vent i on hi fa força onatge. Hi passem una nit molt tranquil·la, només amb el so del vent i del mar de fons.

DILLUNS 24 DE JUNY
Durant la nit ha fet força vent i ara al matí continua fent-ne. Un cop llevats i esmorzats ens dirigim cap a Argentiera, un antic nucli miner que avui en dia sembla més un poble desert. Hi ha vàries edificacions que recorden l’activitat extractiva de plata que va estar activa fins més o menys els anys 60. Tot i que no hi ha cap edificació que es pugui visitar per dins (dubtem si mai la restauraran perquè així sigui), fem un volt per entre els carrers que hi ha entre els edificis fantasmagòrics. Visitem també la platja enmig d’un fort vent i onatge que fa que quedem una mica molls i tot!

Continuem avançant i ens dirigim cap al Lago Baratz, l’únic llac natural de Cerdenya, i finalment fins a Porto Ferro. Aparquem l’autocaravana al final de la zona d’accés per vehicles (bé, de fet hi ha cotxes que decideixen tirar més enllà), i agafem un camí que porta fins a la platja de Porto Ferro. Aquesta platja és una de les més llargues de l’illa. Fa força vent i es fa difícil pensar en quedar-nos-hi gaire estona. Així doncs, i com que no volem pas marxar, decidim caminar un tros més per la platja fins a unes roques que ens resguarden una mica. Hi ha altra gent que ha decidit fer el mateix (2 o 3 famílies més, no massa gent). Allí l’Arnau s’ho passa bomba pensant que les restes de coses que hi ha a la platja són part de tresors pirates, i també fent lluita de troncs amb el seu pare! Acaba baldat!!!


I és que el temps passa volant perquè no ens n’adonem i ja són gairebé les dues quan arribem a l’autocaravana. Ha estat un matí intens. Dinem amb moltes ganes i després fem una bona migdiada!

A mitja tarda ens dirigim cap a Porto Conte primer i després cap a Cappo Caccia. Volem aprofitar per visitar la Grotta di Nettuno però per sorpresa nostra ens la trobem tancada per la mala mar que hi ha. Ens diuen que decideixen si obrir-la o no depenent del temps que fa i que de cares a demà no sembla que el vent hagi de minvar. Això fa que decidim canviar de plans i anar cap en direcció l’Algher. Entrem a la ciutat però com que veiem que no hi ha massa opcions per aparcar, ens n’anem cap a una àrea d’autocaravanes que hi ha prop de l’aeroport (I platani). És una àrea que està prou bé però que també considerem un pèl cara (16 euros la nit però tenint en compte que el transport a la ciutat va a part...).


DIMARTS 25 DE JUNY
Ens llevem vora quarts de nou. Ben bé que quan estem de vacances ens fem un fart de dormir que realment és reconfortant!


Esmorzem, aprofitem per netejar l’autocaravana i per fer canvi d’aigües, i després ens n’anem cap a l’Algher (decidim passar del transport que ofereix, pagant, l’àrea ja que ho considerem car i poc pràctic a nivell d’horaris d’anada i tornada). Aparquem en una zona prop del port (no al mateix port perquè no ens volem arriscar a col·leccionar multes) i anem caminant fins al centre de la ciutat. Passem el matí visitant el centre històric i tota la zona de fora muralla, prop del mar. És una ciutat interessant i pintoresca, però potser no tan espectacular com la pinten algunes guies de viatge. Aprofitem també per comprar alguns regals típics (imants, adhesiu, tassa) i finalment sucumbim als plaers d’una bona pizza.

Després de dinar, tornem a l’autocaravana i ens dirigim altre cop cap a Capo Caccia, esperant trobar la Grotta di Nettuno oberta. I sí, està oberta! El vent ha minvat i avui es pot visitar. A la cova s’hi accedeix per l’Escala del Cabirol, una vertiginosa escala de 656 escalons que descendeix 110 m per un escarpat penya-segat fins a la

Grotta di Nettuno. Tot i que la cova és més extensa, la zona que es pot visitar només és d’aproximadament 250 m. És força impressionant i plena de construccions interessants i on tothom pot imaginar diferents figures. L’Arnau, enmig d’unes estalactites i estalagmites troba una ampolla amb un mapa del tresor pirata. Quina emoció!!! Els propers dies hem d’anar trobant pistes en diferents punts del nostre recorregut fins a trobar, finalment, l’esperat tresor. La tornada és durilla ja que hem de remuntar els 656 esglaons fins a dalt de tot. Això sí, les vistes són espectaculars i fan que tot plegat sigui més portable! L’Arnau com un gran campió ha fet tots els esglaons tant de baixada com de pujada.


De tornada a l’autocaravana decidim buscar un lloc per aparcar i passar la nit. I ho fem no gaire lluny d’allí, en una platgeta del mateix Capo Caccia des d’on surten alguns vaixells per anar a la Grotta di Nettuno. Passem una estona a la caleta que hi ha, provant de pescar amb la xarxa que li hem comprat a l’Arnau. Quina pau i quina tranquil·litat!



DIMECRES 26 DE JUNY
Al matí ens llevem enmig de la pau de la cala on hem passat la nit. Després d’esmorzar anem a caminar una estona per un camí que voreja la costa i que duu fins a una de les múltiples torres de vigia que hi ha per tot el tram que portem fins ara visitat.

Després, a mig matí, comencem a tirar i ens dirigim altre cop cap a l’Algher però aquest cop només per parar a comprar algunes provisions en un supermercat.
Cap al migdia comencem a conduir pel tram de carretera que va de l’Algher fins a Bosa i que voreja la costa. És un tram força espectacular en alguns punts pel fet de passar vora penya-segats i també per poder gaudir de vistes del litoral que són magnífiques. A més a més, és una carretera poc transitada i que invita a conduir amb calma i tranquil·litat gaudint de cada tram. Tot i que tenim la intenció de parar-nos en alguna platgeta que hi hagi pel camí, no trobem cap lloc que sigui accessible.
És per això que pels volts de l’hora de dinar arribem a Bosa. Ens dirigim cap a Bosa Marina on aparquem l’autocaravana al costat de l’enorme platja i hi dinem. Després de dinar, decidim anar a la platja. I la veritat és que, tot i que la guia parla meravelles de Bosa i els seus entorns, a nosaltres no ens convenç gens ni mica: la platja és molt vulgar (no té cap encant especial) i l’aigua del mar no és del tot neta; i pel que fa el poble no té gaire res destacable (potser només el Ponte Vecchio i les cases de colors, però ni molt menys res que sigui de gran bellesa ni encant). Per tant, tot i que inicialment volíem quedar-nos-hi a passar la nit, decidim tirar una mica més i buscar un lloc que ens agradi més.

Anem baixant en direcció sud i arribem a la península de Sinsis. Allí, i després de buscar una mica, trobem un lloc força maco on passar la nit, prop de Su Pallosu, en un indret on hi ha una platja d’aquelles que té molt d’encant. La nit és tranquil·la i agradable. Dormim en un pàrquing, al costat d’un xiringuito, on teòricament s’hauria de pagar però on no hi ha res ni ningú que et convidin a fer-ho!


DIJOUS 27 DE JUNY
El dia es lleva radiant. Després d’esmorzar decidim anar a fer un volt per la platja de Su Pallosu i, després de caminar una estona i adonar-nos que això sí que és una platja d’ensomni i no la de Bosa, ens decidim a fer una banyota. L’aigua és freda però és cristal·lina i hi ha zones que semblen ben bé unes piscines naturals. La sorra, a més a més, és lleugerament granelluda i per tant no tendeix a enganxar-se tant al cos. En resum, un lloc idíl·lic que estem molt contents d’haver trobat. Ben bé que encara queden llocs per descobrir i que et sorprenen de forma inesperada.

A mig matí, agafem l’autocaravana i ens n’anem en direcció el següent destí: la platja de Punta is Arutas. Trobem lloc per aparcar en una zona on no cal pagar els preus prohibitius de 100 m més enllà, i ens equipem. La platja és de sorra blanquíssima. De fet, llegim que fa uns anys s’agafava sorra d’aquesta zona per posar en platges de la costa Esmeralda. Hi ha gent però no massa i s’hi està realment molt bé. L’aigua és molt neta i un pèl freda. Tot i així, ens hi banyem tots tres. Sí, sí, l’Arnau a la seva manera també s’hi banya... El temps passa molt depressa i quan ens n’adonem ja són quarts de tres.  Tornem a l’autocaravana per dinar i, després, fer una merescudíssima migdiada.

Jo em llevo al cap de poc menys d’una hora de migdiada. S’està molt bé. Fa molt de sol però fa una brisa encantadora que fa que no tinguem ni mica de calor. Mentre estic fent algunes coses a l’ordinador, de sobte sento com una moto derrapa al costat nostre i cau enmig del camí. Són una parella d’italians que han tingut un accident. En David es desperta i sortim a demanar si els cal ajuda. El noi té una ferida profunda al turmell però sembla que no s’ha trencat res. Jo em quedo glaçada quan diuen que han caigut per evitar una serp que hi havia enmig del camí (és a dir, al costat de la nostra autocaravana). Ens quedem amb ells mentre esperem que arribin la policia i l’ambulància.

Després de l’incident, i com que ja són gairebé les sis, decidim tirar un tros més en direcció a Tharros. Aparquem el cotxe a San Giovanni di Sinis i anem caminant fins a una de les torres de vigia del Capo San Marco, des d’on es tenen vistes espectaculars de la posta de sol sobre les ruïnes de Tharros i de tot el  Golfo di Oristano. Senzillament genial... D’aquells entorns en els quals el temps s’atura.



Tornem caminant tranquil·lament a l’autocaravana i conduïm fins a un nucli residencial proper on podem aparcar molt aprop de la costa i des d’on podem admirar el mar. Encara no hi ha massa gent per enlloc (no ha començat la temporada alta) i això s’agraeix, i molt.

 

DIVENDRES 28 DE JUNY
El matí ben d’hora, i després d’esmorzar, anem fins a l’aparcament de les ruïnes de  Tharros. De fet, evitem el pàrquing “estàndar” ja que com sempre aparcar a 100 m implica no haver de pagar els preus força alts. Caminem fins a l’entrada tornant a contemplar les vistes que el vespre abans ja ens havien meravellat.

Tharros són unes ruïnes corresponents a un port fundat pels fenicis el segle VIII a.C. Estan encarades al mar i per tant gaudeixen de vistes espectaculars. S’hi poden admirar construccions de diverses civilitzacions que durant els segles han anat fent petja en aquesta zona. Potser hi trobem a faltar una mica més d’informació, en el cas que s’opti per la visita sense guia.


A mig matí, tornem a l’autocaravana i conduïm fins a Marina di Torre Grande, un poble-urbanització al costat d’Oristano. Passem el que queda de matí a la platja la qual, tot i que no té res especial, sí que és molt tranquil·la. Dinem, i després anem direcció Oristano on parem en un centre comercial a fer algunes compres. Quan en sortim, i com que ja és un pèl més tard del que prevèiem, decidim buscar l’àrea d’autocaravanes per tal de fer canvi d’aigües. La trobem sense massa dificultat. És una zona molt cutre, moltíssim, només apta per parar i fer recanvi, però en cap cas per quedar-s’hi a dormir.
Tot i que inicialment volíem visitar Oristano, veiem que ja és una mica tard i per tant decidim avançar una mica més en el camí. És per això que conduïm fins a Ottana, prop de Nuoro, al centre de l’illa.


DISSABTE 29 DE JUNY
Tot i que inicialment volíem fer parada en algun lloc del centre de l’illa, el que hem anat llegint a la guia i el que també hem comprovat és que no hi ha massa res que sigui imprescindible. I com que a més a més, el que ens atrau més és tota la part de cosa, decidim passar-ho de llarg. Això sí, la única visita que volem fer, perquè considerem que pot valer la pena, és Tiscali. És per això que de bon matí ens dirigim en direcció Dorgali i d’aquí cap al Parc del Gennargentu on, tot i no haver-hi massa indicacions, aconseguim arribar al lloc de sortida de la caminada de Tiscali (lloc compartit també amb la caminada cap a la Gola su Gorruppu).


La guia diu que amb 1-1,5 hores es pot arribar a Tiscali però tal i com ja he comentat, les indicacions són molt pobres en informació. Nosaltres amb l’Arnau tardem unes dues hores. El camí discorre primer per una pista força assolellada, després per una mena de camí de cabres que s’enfila de forma important, després per un camí molt agradable enmig d’un bosc mediterrani i amb certa baixada, i finalment per un altre camí feréstec enmig de les roques i pedres fins arribar a Tiscali.
Tiscali es troba amagat en una cova i representa una de les meravelles arqueològiques de Sardenya. El poble fou descobert a finals del segle XIX i havia estat habitat fins l’època romana. Queden vestigis dels antics habitacles i tot l’entorn té cert aspecte fantasmagòric.  Ens sorprèn que a l’entrada de la cova hi ha un senyor ben assentat esperant que paguem l’entrada. Durant tot el camí havíem estat pensant on es devia pagar el tiquet i ja pensàvem que no existia tal lloc. Però sí, un senyor que vivia dia sí dia no al mig del poblat, ens esperava per explicar-nos característiques de l’indret i per cobrar-nos el preu simbòlic de l’entrada (per cert, a mi em fa una reducció pel fet d’estar embarassada). En certa manera em recorda el guardià del Sant Greal de la pel·lícula de l’Indiana Jones!

Després de la visita fem una mica de parada per menjar. Estem força cansats bàsicament per la calor que fa. L’Arnau com un campió ha pujat fins a dalt! I ara toca la baixada, que anem fent mica en mica i, a trams, amb l’Arnau a l’esquena perquè pobret està força exhaust!


Quan arribem a la part final del trajecte, no ens resistim a les aigües cristal·lines del riu que passa per allí a la vora. I d’aquesta manera acabem tots tres fent una bona banyota! Això sí que és un d’aquests petits grans plaers que té la vida!!!

De tornada a l’autocaravana, i ara ja més refets, ens hidratem bé a base de líquids, fruita i iogurt i ens dirigim cap a Cala Gonone, el nostre proper destí.

Passem la tarda passejant pel poble i informant-nos sobre els creuers que es poden fer pel Golf d’Orosei. Anem a prendre alguna cosa i després, amb molta emoció, anem a buscar l’ansiat tresor dels pirates a la platja. L’Arnau està emocionadíssim i més quan troba enterrat el seu tresor: un puzzle!

Estem força cansats ja que el dia ha estat intens. Tornem a l’autocaravana, fem el puzzle i sopem un bon plat de macarrons! Per acabar el dia, escoltem, des de la llunyania, el concert per la llibertat que fan a Catalunya. Quina emoció veure que som ciutadans d’aquest meravellós petit però gran país!


DIUMENGE 30 DE JUNY
Després d’esmorzar ens n’anem cap al port per agafar el vaixell que ens ha de portar a fer el mini creuer pel Golf D’Orsei. Sortim a les 10h i la primera parada és la Grotta del Bue Marino. Es tracta d’una cova que rep el seu nom de l’antic habitant d’aquest indret: la foca monge. Es pot fer un recorregut a peu d’aproximadament un quilòmetre al llarg del qual es poden observar formacions típiques però no menys espectaculars. La cova només està oberta d’abril a octubre ja que la resta de l’any es troba, en part, inundada. Tot i que les formacions potser no són tan espectaculars com a la Grotta de Nettuno, el trajecte, pel fet d’endinsar-nos més a la cova, és una mica més interessant.




Després de la visita a la cova, que dura una hora aproximadament, ens recull el vaixell per dur-nos a fer un recorregut pel golf. Passem per cales d’ensomni com cala Luna que es diu així per la forma de mitja lluna que té, i la qual està envoltada per penya-segats força alts. Tot aquest primer tram està ple de coves més o menys grans i d’espectaculars penya-segats.









La propera parada és cala Biriola on el vaixell ens deixa 2 hores i, on després de gaudir d’un bany en una cala espectacular d’aigües turqueses, aprofitem per dinar. A les 2 el vaixell ens torna a recollir i iniciem el tram fins a la part més sud del golf, la cala Goloritzé que de fet és espai natural protegit. Ja de tornada, ens parem durant un parell d’hores més a la cala Mariolu. Es tracta d’una cala igualment bonica i d’aigües igualment transparents i turqueses. Ens resguardem entre unes roques i l’Arnau s’ho passa pipa empaitant les onades. Uns russos que tenim al costat són protagonistes de l’anècdota (negativa) del dia. Un d’ells, aficionat a l’snorkel, agafa una morena amb les mans i la porta fins a la platja. Enlloc de deixar-la a l’aigua immediatament, la passa a tots els seus col·legues perquè s’hi puguin fer fotos. Ens sembla una acció despreciable i que denota molt poc respecte pel món animal. El pobre peix, finalment, torna a l’aigua però tenim seriosos dubtes de si serà capaç de sobreviure. Ben bé que alguns “humans” són més animals que els propis animals.


Ja de tornada, estem força cansats. Ha estat un dia intens, de molt de sol i molta platja. El trajecte de tornada fins a Cala Gonone el fem a l’ombra del vaixell, i el remor del motor ens fa venir una son d’aquelles tan bones.


Quan arribem al poble, tornem cap a l’autocaravana i decidim conduir una mica per anar avançant camí. Trobem un lloc per quedar-nos a la Caletta, prop de Budoni, en un pàrquing vora la platja amb altres autocaravanes.


DILLUNS 1 DE JULIOL
El dia es lleva radiant, com passa gairebé sempre en aquesta illa. Ben bé que és un gaudi llevar-se i veure el cel radiant i el sol que ja de bon matí enlluerna.

Després d’esmorzar enfilem camí en direcció a la costa Esmeralda. La nostra intenció és anar-nos a banyar a cala Brandinchi però és impossible. I és que no hi ha lloc per aparcar i l’únic que s’ha habilitat fan pagar 4 vegades més de taxa a les autocaravanes, cosa que ens sembla una injustícia en majúscules. És per això, que decidim anar a un altre lloc. En concret, ens anem a banyar a la Spiaggia La Cinta que tot i que plena de gent ens sembla espectacular. Es tracta, tal i com diu el seu nom, d’una cinta de sorra blanquíssima que s’extén entre el mar blau i l’estany de San Teodoro. Aquí l’Arnau és feliç perseguint i saltant onades!


Després d’una estona a la platja (la justa per gaudir del bany ja que fa força vent i això fa que la finíssima sorra s’enganxi al cos com un autèntic rebossat), continuem el camí. Ens parem a dinar a Porto Istanta, un indret coster molt tranquil i amb magnífiques vistes de la Isola Tavolara, una roca gegant que emergeix de les aigües turqueses.

Després de la migdiada de rigor, ens dirigim cap a Olbia on parem a comprar al supermercat i on intentem, sense èxit, trobar una àrea d’autocaravanes. Continuem en direcció nord, ja en plena costa Esmeralda, i ens parem al mític Porto Cervo. La guia descriu aquest poble com un indret totalment artificial construït a mercè de la gent rica que estiueja en aquesta zona. I és ben bé això. El poble està farcit de galeries comercials de les marques més selectes. El petit port està ple de iots espectaculars. I pels carrers s’hi passegen gent amb més o menys fortuna, però amb les mateixes ganes d’aparentar. Total, un lloc que val la pena veure però que queda molt lluny del que considerem un lloc idíl·lic.


Acabem de fer el recorregut per la costa Esmeralda. No hem volgut dedicar-hi massa temps perquè com ja prevèiem és força inaccessible i amb uns encants que, tot i que hi són, no són massa més espectaculars que d’altres que hem vist al llarg del viatge.

Així doncs, acabem el dia a Palau, ja més al nord. Busquem un càmping per passar la nit ja que hem de fer canvi d’aigües i no hem trobat cap àrea de servei. Al càmping, anem a buscar un parell de pizzes per sopar i ens les mengem d’allò més contents a l’autocaravana. Un altre dia genial!


DIMARTS 2 DE JULIOL
Després d’esmorzar i fer canvi d’aigües, ens dirigim cap al port. Allí, agafem un ferry que ens duu, en menys de 20 minuts, fins a La Maddalena. La nostra intenció és passar un parell de dies en aquest arxipèlag, un dels llocs més bonics de Sardenya. Podem visitar dues illes amb l’autocaravana: la Maddalena i Caprera que estan unides per un pont no massa llarg.

En arribar, decidim passar a la Illa Caprera i després de conduir uns quants quilòmetres pels boscos de pins, arribem a una cala al sud de l’illa. És una zona maquíssima, d’ensomni. La sorra és finíssima i blanquíssima, i les aigües turqueses i gens fredes. Passem una bona estona nedant, jugant i fins i tot trobant alguns tresors arqueològics (o no...). L’Arnau cada dia gaudeix més de la platja i s’ho passa d’allò més bé. Això sí, queda arrebossat com una autèntica croqueta!
Ens quedem a dinar aquí i fem una mica de migdiada.

Quan ens llevem de la migdiada, tot i que volem anar a visitar el punt més alt de l’illa, pel camí sucumbim als encants d’una petitíssima cala amb una aigua encalmadíssima. Ens parem i només agafem les tovalloles per anar-hi a fer una capbussada. Quina pau, quina tranquil·litat! I que bé que estem tots tres gaudint d’aquests paratges idíl·lics!
Tornem a l’autocaravana i com que ja són quarts de set decidim anar cap a la Maddalena per tal d’informar-nos sobre com fer la ruta en barca per l’arxipèlag. Anem a fer un volt pel port i pel centre i després, ja cap al tard, tornem a l’autocaravana per preparar el sopar, fer una mica de sobretaula, i anar-nos a dormir. Per cert, hem trobat un lloc per aparcar prop del port on hi ha 4 autocaravanes més. Decidim que demà la deixarem aquí tot el dia i anirem caminant fins el centre.


DIMECRES 3 DE JULIOL
Avui ens llevem una mica abans del normal perquè volem anar aviat al port per sortir amb la barca. Finalment hem decidit llogar una barca tipus “zodiac” que ens permeti fer més la nostra. Sortim vora quarts de deu. Fa molt bon dia i el mar està força encalmat. L’Arnau de seguida reclama que ell també vol conduir la barca, i en David el va guiant en el seu maneig.

La nostra primera parada és a l’Isola Spargi, concretament en una cala que ens meravella de seguida, la cala Granara. Les aigües són d’un color turquesa impressionant. Cap de nosaltres s’ho pensa dues vegades i de seguida estem tots tres a l’aigua. Nedem amunt i avall i fins i tot arribem fins a una platgeta que hi ha, on l’Arnau, que té unes ganes boges de jugar, queda arrebossat de sorra com si fos una vertadera croqueta!


Després d’una estona a l’aigua, tornem a la barca, ens eixuguem una mica, i continuem el trajecte. Ens dirigim cap al nord, a Isola Budelli, tot vorejant altres cales igualment boniques. Ens volem aturar a la zona que queda entre les tres illes (Budelli, Razzoli i Santa Maria) ja que és una de les àrees més impressionants i concorregudes ja que és com una piscina d’aigües poc profundes i turqueses. I és ben bé així. Tot i que hi ha força barques, trobem un lloc per clavar l’àncora i capbussar-nos a l’aigua. Ens ho passem d’allò més bé i gaudim d’allò més d’aquesta zona paradisíaca. És impressionant com l’Arnau no dubta ni dos segons a posar-se els “manguitos” i saltar de la barca per nedar en aquesta mena de piscina natural. Ens estem força estona aquí, però quan ja se’ns obre la gana, decidim anar a una zona amb menys bullici i per això ens dirigim a l’oest de l’Isola Razzoli, més concretament a cala Lunga. Allí, i després d’alguns intents en va, ancorem la barca i ens mengem el merescudíssim plat de pasta que portem preparat.


Després de descansar una estona, continuem el camí i anem calejant fins a cala Santa Maria que, tot i que és molt típica, a nosaltres ens sembla que té poc encant.


Després travessem un tros de més mar obert fins arribar al nord de l’Isola Maddalena, i ens aturem a la zona d’Stagno Torto on en David fa una altra capbussada i l’Arnau una bona migdiada. Ens quedem una bona estona estirats a la barca gaudint de l’airet i del sol.

Ja és mitja tarda i el mar comença a estar més remogut. És per això que decidim començar a tornar. Anem vorejant el cantó oest de l’Isola Maddalena que no té massa llocs aptes pel bany ja que és una zona molt rocosa. Hi ha trams un pèl difícils de fer perquè el marejol cada cop és més intens.

Finalment, a dos quarts de sis, arribem al port de la Maddalena. Han estat 8 hores en barca que han valgut molt i molt la pena. Estem contents d’haver decidit llogar una barca i fer la nostra. Ens ho hem passat molt bé! Ara bé, ara estem molt cansats i només tenim forces per anar a fer un petit volt pel centre del poble i comprar algunes coses que ens calen per sopar.

Tornem a l’autocaravana, ens dutxem (ho necessitem i molt ja que avui més que mai semblem unes anxoves en conserva!) i ens relaxem una estona. Ha estat un dia genial!


DIJOUS 4 DE JULIOL
Aquesta nit ha passat un mini front pel nord de Sardenya i ens ha semblat que fins i tot han caigut quatre gotes (tot un rècord en aquesta època de l’any!). El matí es lleva amb alguns núvols, però res massa important. Després d’esmorzar, decidim començar la volta a l’illa Maddalena. Ens dirigim cap al nord i parem a cala Lunga, a la costa est. És una cala petita i que queda molt arrecerada  del vent. L’aigua és molt encalmada i permet fer un bon bany i una bona nedada. Ah, i la petita platgeta també ens permet trobar moltes petxines i cargolines. Passem el matí tranquil·lament aquí.

Cap a l’hora d’anar a dinar, tornem a l’autocaravana i enfilem cap al nord i oest de l’illa. Ens aturem a dinar en una zona de mirador des d’on es tenen esplèndides vistes de la ciutat de la Maddalena, el port, i les illes Spargi, Budelli, Razzoli i Santa Maria.
Després de dinar, acabem de completar la volta i a les tres en punt estem a punt per agafar el ferry que ens ha de tornar cap a l’illa de Sardenya, a Palau. Han estat dos dies i mig immillorables. L’arxipèlag de la Maddalena ens ha agradat molt i ens ha permès gaudir d’indrets inoblidables, de platges d’ensomni!

Ja de tornada a Palau, avancem camí i ens dirigim cap a Santa Teresa Gallura. Volem anar a veure el Capo Testa però al final ens conformem només amb un volt pel centre del poble ja que el sol pica fort i a més a més, hem de deixar l’autocaravana un pèl lluny del centre i de la zona d’accés al cap. Això sí, ens deleitem amb un bon cappuccino en una terrassa. I és que els italians en saben molt de fer cafè!

Continuem avançant cap a l’oest tot resseguint la costa. Finalment, decidim acabar el dia a La Marineda, al costat de Isola Rosa, a la Costa Paradiso. Aparquem l’autocaravana al costat de la platja i hi passem la nit. Com gairebé sempre, hi ha molta tranquil·litat.


DIVENDRES 5 DE JULIOL
Aquesta nit hem dormit més que mai. Això de la bona vida s’agafa molt aviat!
Després d’esmorzar, fem una mica el ronso per l’autocaravana, i vora quarts d’onze ens equipem per anar a la platja. Es tracta d’una platja força oberta i on hi ha una mica d’onatge. Aquest tret és ideal per l’Arnau a qui aviat haurem d’anomenar “el caçador d’onades”! Tot i que quan arribem l’aigua no és massa neta (hi ha molt material flotant), a mig matí canvia el vent i com per art de màgia l’aigua esdevé immaculada. El bany és molt agradable ja que la temperatura de l’aigua també ho és.

El temps passa volant, i quan decidim plegar veles per tornar cap a l’autocaravana, ens adonem que ja són les dues! Avui per dinar mengem els típics gnoccis sards això sí, amb salsa bolonyesa catalana! Ben assolellats i ben tips, la tarda la dediquem en part a fer una mica de migdiada. Fa un ventet molt agradable que fa que estar a l’autocaravana sigui un petit gran plaer.

Cap a mitja tarda decidim començar a fer el tram de costa que ens ha de dur fins a Porto Torres. Tot i que inicialment teníem previst parar en algun punt intermig, el fet que sigui complicat i que també ja sigui tard, ens en fa desdir. Això sí, ens és molt agradable trobar un senyor que,que mentre estem parats, ens ve a oferir la seva ajuda i ens diu que si som catalans. Sí, i tant que ho som! Per fi algú que no ens pregunta si som espanyols. És més, em tira el millor “piropo” que m’han tirat mai: fas cara de catalana! Es veu que està casat amb una catalana i fa molts anys que viuen a Sardenya.

En arribar a Porto Torres, una ciutat sense cap mena d’encant, anem a comprar les darreres provisions en un supermercat i ens dirigim cap al port per passar la nit el més propers al lloc on demà al matí a les 6 hem d’embarcar.

Últimes hores a l’autocaravana...


DISSABTE 6 DE JULIOL
El dia d’avui comença molt aviat, concretament a quarts de cinc quan ens llevem per començar els tràmits d’embarcament. Tot i així, hem d’esperar força perquè com sempre el Grimaldi va tard.

Embarquem vora les 7. El dia el passem descansant al camarot, donant voltes dins la ratonera que és el ferry Grimaldi, i menjant quan toca.
Com a punt negatiu, la mort d’un passatge que va caure a l’aigua per raons desconegudes. Això a més a més fa que arribem a Barcelona més tard de l’hora prevista.

Arribem cap al tard al port de Barcelona. Fi d’un viatge que ens ha agradat molt i que ens ha sorprès molt positivament. Sardenya és un petit paradís enmig del Mediterrani, en el qual hem descobert racons meravellosos i plens d’encant. Hem passat uns dies junts i hem gaudit moltíssim de totes les estones de platja, de descans i de descoberta de nous indrets. En resum, un destí molt i molt recomanable.

Ah, i hem viscut una aventura pirata... què més es pot demanar?

18 de maig 2013

Sortides


CAP DE SETMANA A LA CATALUNYA NORD I RIPOLLÈS

És divendres i ja ho tenim tot a punt per marxar de cap de setmana amb la nostra estimada autocaravana. Des de Setmana Santa que no l’agafem i la veritat és que en tenim moltíssimes ganes. Aquest cop decidim, i aconseguim, endur-nos el mínim de coses per tal de no anar tan carregats. De fet, a la nostra utu ja tenim força de tot.
Sopem a casa, i després enfilem camí cap a França. Després de conduir aproximadament una hora i quart, parem a dormir a Amélie les Bains. Com que estem cansats de tota la setmana, dormim com uns troncs!

El dissabte al matí ens llevem a quarts de nou després d’haver dormit gairebé 10 hores. Que bé que estem! Fa un dia molt maco i, després d’esmorzar (en David ha sucumbit a uns deliciosos croissants francesos), anem a carregar de làctics al supermercat més proper que trobem: iogurts, llet i formatge.

Després ens dirigim al nostre primer destí, i la raó principal per la qual hem vingut a aquesta zona: les Gorgues de la Fou. Es tracta de l’encanyonat més estret d’Europa i que discorre a través del riu Fou. Es pot fer el trajecte d’uns 1,5 km a través d’una passarel·la que permet entrar al fons de l’engorjat i contemplar les magnífiques construccions que el riu, al llarg de milers d’anys, ha anat excavant. La part final és força espectacular amb algunes rampes i salts d’allò més sorprenents. També hi ha una part de l’itinerari que conté cartells explicatius sobre la diversitat botànica present en aquest indret. Per cert, els cartells estan en francès i en català.

Fem tot el trajecte d’anada i tornada més les parades pertinents en unes dues horetes. Ha anat bé perquè com hem arribat d’hora no hem trobat massa gent. I és que tornant, a la part final, ja començava a haver-hi força marabunta i es feia difícil poder caminar i observar els diferents paisatges.

Decidim conduir un tros més fins arribar a Prats de Molló i allà ens hi parem a dinar. Com tots els pobles francesos és molt tranquil. Sembla ben bé que no hi hagi ningú... Després de dinar, caiem en l’efecte utu i tots tres fem una migdiada de dues hores! Que bé que va de tant en tant parar del ritme trepidant del dia a dia, i d’alguna manera fer que el temps, senzillament, flueixi a poc a poc.
Quan ens despertem, berenem una mica i anem a visitar Prats de Molló. Pugem fins a la part més antiga i recorrem part de les muralles. No pugem fins al castell perquè ja hi vam estar fa un temps i també perquè l’Arnau va amb la bicicleta i el que vol és pedalar.

Al cap d’una estona tornem a l’autocaravana i ens dirigim cap a Camprodon. El camí fins a Camprodon és d’aquells que a mi tan m’agraden. Un coll de muntanya (el coll d’Ares) amb vistes magnífiques de tota la zona del Rosselló i també del Ripollès, poc concorregut, i amb una verdor intensa fruit de les pluges dels darrers dies. Tot i així, la primavera, en algunes espècies d’arbres, encara és molt primerenca.

Arribem a Camprodon vora les set de la tarda. Aprofitem per anar a donar un volt pel centre que, com sempre, està molt ple de gent.
Cap a quarts de nou tornem a l’autocaravana que hem deixat aparcada al pàrquing de l’altre costat del riu on també hi ha força més autocaravanes. Mentre preparem el sopar escoltem la històrica remuntada del Girona contra l’Alcorcón (3-2).
Després de sopar ens estirem i gaudim com nens mirant, amb l’Arnau, la Partida de TV3!


El diumenge ens llevem vora les 9. Ben bé que estem carregant les piles perdudes durant la setmana! El dia és molt assolellat i aprofitem per anar fins a Llanàs a passar el matí. Anem al parc, l’Arnau va en bicicleta, veiem la cavalcada de Sant Antoni, etc. i sobretot gaudim d’aquest esplèndid dia a l’aire lliure.
A l’hora de dinar tornem al pàrquing de Camprodon i ens mengem, com ja és habitual en les nostres sortides, el típic plat de macarrons del diumenge. Que bons!
I després, doncs poca cosa més... Comencem a recollir les coses perquè hem de tornar a Girona aviat ja que en David va a veure el Barça al Camp Nou.

Ha estat un cap de setmana de relax en el qual hem aprofitat també per veure coses i paisatges molt interessants i bonics. I sobretot hem aprofitat per gaudir del temps, aquest ésser eteri que normalment se’ns escapa de les mans...

Viatges


SETMANA SANTA A LA PROVENÇA



Dissabte 23 de març
Per fi han arribat les vacances de Setmana Santa. Després de molts anys de no fer tota la setmana de festa, aquest any ens hem decidit a fer-la. I tenim moltes ganes de marxar, tots tres!
El destí escollit és la Provença. Fa un any vam estar a la Camargue i ens va agradar molt. De fet, la Camargue és la part més occidental d’aquesta regió que aquest any volem explorar més a fons.
Tenim l’autocaravana llesta, plena de provisions, una bona guia de la Lonely Planet, i moltes ganes de gaudir d’aquests dies! Per tant, tot a punt per marxar!!!

Sortim de casa a les 10 del matí i conduïm fins a l’hora de dinar. El dia no acompanya massa i a mesura que ens anem endinsant més a França va empitjorant. Continuem conduint fins ben bé mitja tarda en què arribem ja a la zona de la Provença més occidental. Ens parem a comprar algunes provisions que ens falten, i aprofitem per berenar una mica.

Vora quarts de sis de la tarda arribem al nostre primer destí: Pont du Gard. Es tracta d’un monument declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. És un aqüeducte romà de tres pisos excepcionalment ben conservat que formava part d’un sistema de canals de més de 50 km, construït l’any 19 abans de Crist, per moure aigües des de Uzès fins a Nîmes.

El pàrquing val 10 euros, però ho trobem excessiu i més pensant que a partir de les 6 de la tarda és només per estacionar ja que el museu i centre de visita estan tancats. És per això que com a bons catalans decidim “no pagar” i aparquem l’autocaravana una mica abans d’arribar a l’amagat pont. Així, també aprofitem per caminar una mica després de tot un dia conduint i estant dins l’autocaravana. Realment és impressionant i molt ben conservat.

Després de la visita, enfilem camí cap a Avignon on passem la nit en un pàrquing (molt senzillet) d’autocaravanes, prop de la ciutat emmurallada.


Diumenge 24 de març
Com que ahir ens en vam anar a dormir d’hora, avui també ens llevem aviat, en concret cap a quarts de vuit. Ha plogut gairebé tota la nit, i ara al matí sembla que només ruineja una mica.

A les 9 ja estem a punt de marxa. Agafem els paraigües, la bossa, els gores i la bicicleta de l’Arnau i ens dirigim cap al centre d’Avignon. El primer que visitem és el Palau Papal, el palau gòtic més gran del món i declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. De fet, el visitem des de fora, perquè la visita a l’interior és força llarga. També entrem a la Catedral de Notre Dame des Doms al cim de la qual hi ha una estàtua de la Verge Maria d’or, de 4,5 tones, els braços de la qual semblen abraçar la ciutat. Durant la visita a la catedral, l’Arnau es sorprèn quan veu una calavera esculpida en una paret. De l’emoció fa un crit d’esglai, i això provoca que el capellà de l’església, molt cordialment, ens vingui a veure i a demanar d’on som... És diumenge de Rams, i com a bons cristians, li desitgem una bona diada.
Després ens dirigim als jardins de Rocher des Doms des dels quals s’albiren vistes magnífiques de la ciutat i els seus entorns, i sobretot del Rhône. L’Arnau va amunt i avall amb la bicicleta i s’ho passa d’allò  més bé.
Quan tornem a la Place du Palais plou més i decidim parar una estona i fer un cafetó. Ens refem, i després ens dirigim al Quartier des Teinturiers, un barri ple de carrers estrets i amb molt d’encant, i en el qual encara es conserven 4 molins d’aigua en funcionament.
Ens adonem que estem a l’altre cantó de la ciutat emmurallada i per tant, per tornar cap a l’autocaravana, fem gairebé tota la volta resseguint les muralles. L’Arnau és feliç perquè durant el camí pot anar passant pels immensos bassals amb la seva bicicleta. Déu n’hi do la caminada que acabem fent! Arribem a l’autocaravana a quarts d’una força cansats, però contents de tot allò que hem pogut veure, i també contents perquè el temps encara ens ha permès fer turisme.

Decidim tirar una mica més fins a Les Baux de Provence, on dinem. Continua plovent a estones, però cap a les 4 de la tarda decidim sortir i anar a veure el poble. Per arribar a dalt cal pujar i fort, però s’ho val. El poble està ubicat i envoltat per tot de roques calcàries que conformen un paisatge d’allò més curiós i bonic. Al cim de tot hi ha el Château des Baux, del segle X i que va ser destruït en bona part el 1633. Les ruïnes són motlt extenses i en alguns llocs molt ben conservades. Ens sorprèn la zona interior que encara queda intacta, i també les meravelloses vistes que es tenen des de les parts més altes del castell. Realment una visita que val molt i molt la pena.

Després d’això, tornem a l’autocaravana, berenem una mica i ens dirigim cap al proper destí. Entrem a la regió del Luberon i passem la nit al Fôret des Cedres, que volem visitar demà.


Dilluns 25 de març
Ens llevem d’hora i veiem que la boira encara no ha escampat tot i que fa força vent. Tot i així, decidim sortir a explorar el Bosc dels Cedres. Ens enduem la bicicleta de l’Arnau, però ben aviat l’hem de carretejar perquè els camins no són massa aptes per tal que ell vagi pedalant. Fem un dels circuits proposats, el dels cedres, i mica en mica el dia es va obrint. A les zones més obertes hi fa força vent. El circuit discorre a trams per dins de densos boscos de cedres, i en altres trams per zones més obertes i aèries des d’on es pot observar una bona panoràmica de les muntanyes del Luberon. Al cap d’una hora i mitja aproximadament tornem a l’autocaravana i decidim reprendre la ruta.

Conduïm per les zones més rurals de la Provença enmig d’un dia que cada cop s’està obrint més i més. Es veuen els immensos camps de lavanda, encara no florits, i també zones de collita ja amb una verdor que presagia un imminent començament de tot allò que implica la primavera. Realment un paisatge espectacular i que val molt la pena veure’l!

A l’hora de dinar arribem a la part més nord del Parc Natural del Luberon, concretament al nostre proper destí, el Colorado Provençal. Aparquem l’autocaravana al pàrquing habilitat, després de pagar els pertinents 6 euros, dinem i després agafem les coses per començar la ruta per aquesta zona. Es tracta d’una zona d’argiles i roques sorrenques on l’extracció de ferro ha deixat un paisatge que ben bé sembla el del Grand Canyon del Colorado. Evidentment, aquesta extracció actualment no està activa (ho va estar des de 1880 fins a 1956), però ara es poden fer tres itineraris des dels quals es poden observar extraordinàries formacions rocoses de colors ben llampants.
Nosaltres decidim fer la ruta 1, la més llarga (5,5 km), i l’Arnau gairebé els camina tots per ell mateix. De fet, ens ho passem molt bé perquè en alguns trams de camí sembla ben bé que estiguem fent cursa d’obstacles (camins estrets, plens de pedra, enfangats, etc.). En les zones de desert, ens divertim també escrivint i dibuixant coses a la sorra-fang. Tota una aventura enmig d’un paisatge que sembla ben bé d’un altre món!

De tornada a l’autocaravana, berenem una mica (en David es reserva per dos croissants que comprem durant el camí), i enfilem camí cap al següent destí i on passarem la nit: el Parc Natural del Verdon.

Tenim un trajecte d’aproximadament 100 km que, amb les carreteres secundàries d’aquesta zona, impliquen unes 2 hores. Tot i així, el paisatge és tan maco que fa que passi tot molt ràpid.
Arribem vora quarts de vuit al poble de Moustiers Ste. Marie, a l’inici del Parc, i trobem una àrea d’autocaravanes per passar-hi la nit.


Dimarts 26 de març
El dia es lleva esplèndid. Fa un sol que peta i no hi ha ni un núvol al cel!

Després d’esmorzar fem canvi d’aigües i una mica d’endreça i neteja, i a les 10 comencem la ruta nord de les Gorges del Verdon. De fet, també es coneixen com el “Gran Canyon d’Europa” i aquest apel·latiu no és ni molt menys gratuït. La carretera discorre per un engorjat espectacular, que en alguns llocs arriba fins als 500-700 m d’alçada sobre el riu Verdon (es diu així pel color verdós que té?). Es poden fer dos trajectes, tots dos segurament igual d’espectaculars. Nosaltres, per les indicacions que hem vist a tot arreu, decidim agafar la carretera de dalt (nord).

Hi ha diversos punts en els quals val la pena aturar-se i sortir a meravellar-se del paisatge i a fer fotos. D’entre els més destacables hi ha la zona de la Ruta de les Crestes, el Belvédère de l’Escalès (no apte pels que tinguin vertigen) i el Point Sublime. En aquest últim punt, hi ha l’opció de baixar fins a poder tocar el riu i nosaltres ho fem. Amb l’Arnau anem a tirar pedres al riu que discorre enfurismat per aquest tram. Dinem aquí enmig d’engorjats i sentint en tot moment el soroll que fa l’aigua intentant obrir pas entre les roques. 

Després de dinar, continuem la ruta pel Parc Natural que ara ja discorre en un paisatge menys engorjat. Trobem molts càmpings (tots ells tancats) cosa que ens fa pensar que això a l’estiu deu estar pleníssim de gent. Finalment, i com a punt més oriental de la ruta arribem al poble de Castellane que té la peculiaritat de tenir una mena d’ermita penjada d’una roca de 184 metres d’alçada. Tot i que el poble en sí no té massa res d’especial, com que fa una bona tarda decidim anar a fer-hi un volt. En David sucumbeix als plaers d’una “boulangerie” i després ens apropem a l’oficina de turisme a demanar algunes coses que ens volten pel cap.

Com que estem entrant a la Reserva Geològica de l’Alta Provença, i tenim un plànol (amb moltes limitacions) sobre tot allò que s’hi pot veure, decidim fer una primera aproximació per anar a veure “amonites”. Comencem a caminar cap a quarts de sis. El camí està molt enfangat i en alguns trams ple de neu i tot. Anem avançant però els “amonites” no apareixen. És per això que quan portem tres quarts d’hora de camí, l’Arnau i jo decidim començar a tornar enrere perquè ja cau el dia. En David ens diu que farà un tros de camí més i que intentarà arribar-hi. De tornada ell ens atrapa i ens diu que estava molt a prop. Ens hem de conformar en veure les fotografies que ell ha fet de la paret coberta per un vidre, tota plena d’aquestes cargolines prehistòriques. Arribem a l’autocaravana quan ja comença a fosquejar. Fa força vent i fred, tot i que el cel és ben clar i es veu una lluna plena magnífica.

Encara no tenim massa clar què fer l’endemà, però sí que sabem que volem estar per aquest zona. És per això que decidim passar la nit a Barrême, un altre poble d’aquests que sembla que estan deshabitats. Aquesta vall sembla molt menys turística, almenys si fem cas a l’oferta d’allotjaments que hi ha.


Dimecres 27 de març
El matí es lleva, altre cop, radiant. Una de les primeres idees que teníem era agafar el tren que enllaça Digne les Bains amb Nice, i fer un petit recorregut per les muntanyes. Ara bé, canviem de plans perquè ens estimem més explorar tota la riquesa geològica d’aquesta zona.

Així doncs, amb el plànol difícil d’entendre que ahir ens van donar a l’oficina de turisme de Castellane, ens dirigim a Digne les Bains i continuem avançant fins al primer destí, una altra paret, molt arran de carretera, tota plena d’amonites. Realment espectacular com estan concentrats en aquest filó de roca.

Continuem avançant i ens parem al següent punt que ens interessa. Es tracta d’una ruta que discorre per un bosc al costat del riu, que fa aproximadament 2 km amb un desnivell de 200 m, i que al final permet arribar fins a les restes fòssils d’un ictiosaure, un peix de l’era prehistòrica. Tot i que val la pena, considero que el camí ho val més. L’Arnau, com un autèntic campió, camina ell sol els 4 km totals més el desnivell que representa.
No hem trobat ningú pel camí. La pau que es respira per aquesta zona és immensa. Ens quedem a dinar al pàrquing on comença aquesta ruta, i hi estem d’allò més bé. Després de dinar, l’Arnau va en bicicleta i juga a pilota, fins a estar ben rebentat.

A la tarda, decidim acabar d’explorar aquesta vall al nord de Digne les Bains fins on físicament podem, ja que hi ha un túnel que per alçada no el podem passar amb l’autocaravana. La vall està plena de formacions geològiques interessantíssimes i que fan que ens anem parant tot sovint a contemplar el paisatge i a fer fotos. És una carretera d’aquelles que s’ha de fer amb molta calma, sense pressa, i sense gaire gent al voltant. A més, el dia és radiant i encara fa més bell tot el que ens envolta.

Finalment, arribem a Digne les Bains i anem a comprar al supermercat. Ens hi estem una bona estona perquè ens decidim a comprar una cafetera de càpsules. Quan sortim ja fosqueja i el temps, com ja es preveia, ha començat a canviar: hi ha força més núvols i plovisqueja. Passem la nit a Digne les Bains, en un pàrquing força proper al centre del poble.


Dijous 28 de març
Tal i com apuntaven les previsions meteorològiques, avui plou. De fet, ha plogut tota la nit, i força. Com que ja ho teníem previst, avui passarem el matí a la piscina. Abans, però, anem al Decathlon a comprar un banyador slip per en David, i gorros per tots tres.

A les 12, que és quan obren, entrem a les instal·lacions. Es tracta d’un complex lúdico-aquàtic amb diferents vasos i molt ben ambientat. Això sí, hi ha força gent i es fa difícil poder nedar. Però les 2 hores que ens hi estem ens ho passem d’allò més be nedant, saltant, anant a rius en contra corrent, etc.
Sortim ben baldats, només amb ganes d’arribar a l’autocaravana i dinar.

A la tarda continua plovent. Decidim avançar un tros més i ens dirigim cap a Barrême, St. André les Alps, Annot i Entrevaux. Aquí en David és partidari de quedar-s’hi a dormir però a mi no em convenç massa. Tot i que és un poble emmurallat i fortificat, la zona on ens hem de quedar no m’inspira massa confiança i finalment decidim seguir conduint fins a Valberg.

Per arribar-hi passem per les Gorgues de Daluis. La guia les recomana, però no pensàvem que poguessin ser més espectaculars que les de Verdon. I realment ho són i molt. Les parets són molt escarpades, abruptes i espectaculars. La carretera discorre tota l’estona vora el precipici i des de dins l’autocaravana es pot veure la timba importantíssima que hi ha. Realment talla la respiració. Tot i que ja comença a fosquejar encara ho podem contemplar tot amb la seva gran immensitat. La carretera en sí també és una gran obra de l’enginyeria. Està plena de túnels i de desdoblaments dels dos carrils, i també hi ha força miradors des dels quals pots parar a contemplar el paisatge i fer fotos. Una meravella que se’ns fa molt curta!

Arribem a Guillaumes, posem benzina i fem el darrer port de muntanya per arribar a Valberg. I quina sorpresa quan veiem que està tot molt i molt nevat. Trobem el pàrquing per autocaravanes (altre cop sols) i hi passem la nit. Això sí, com reis, ja que tenim corrent i ens podem permetre el luxe de fer fins i tot un cafetó amb la nostra nova cafetera!


Divendres 29 de març
Una de les coses bones que té arribar als llocs de nit és que no veus res de l’entorn i quan et despertes al matí, el fet d’obrir la persiana es converteix en un moment màgic. I avui més que mai experimentem aquesta sensació ja que en llevar-nos contemplem com estem envoltats de muntanyes nevadíssimes enlluernades per un sol radiant. Valberg és un poble basat bàsicament en el fet de ser estació d’esquí. Ens sorprenen dues coses: la quantitat de neu que hi ha, i la poca gent que s’hi veu. Esmorzem tranquil·lament, ara ja sense el neguit d’ahir el vespre perquè veiem que la neu que va caure a la carretera, està fonent.

Després d’esmorzar deixem l’àrea d’autocaravanes. Intentem pagar però altre cop no trobem a ningú a la que se suposa que és l’oficina. Bé, almenys ho hem intentat! És sorprenent que tots els llocs habilitats, almenys en aquesta època, siguin gratuïts!

Ens dirigim a l’aparcament de pistes i en David se’n va a esquiar. Mentre ens estem equipant amb l’Arnau el dia canvia radicalment. Surten tot de núvols i comença a ploure. Tot i així, ens vestim per anar a la neu i sortim amb el trineu. Ens n’anem a fer algunes baixades i també algunes boles de neu, i quan ja estem ben molls i enfredorits anem a comprar per dinar i tornem cap a l’autocaravana on s’hi està d’allò més calentó! Juguem una estona i després, mentre preparem el dinar, arriba en David. Ens explica que ha esquiat gairebé sol (un gaudi!), amb molta neu (tot i que en determinats trams ja molt primavera). Arriba ben enfredorit. Dinem i ens recuperem del tot.

Després de dinar sembla que el temps torna a millorar. Decidim deixar Valberg i comencem a baixar en direcció les Gorgues de Cians. Tot i així, no hi podem passar perquè hi ha un túnel massa baix que ens ho impedeix. Continuem, doncs, fins a St. Sauvenin a través de diversos colls que ofereixen un espectacle alpí d’allò més bonic. Després de molts revolts, arriben fins a la zona d’Utelle, i aquí comença la nostra petita odissea...

No tenim massa clar el proper destí. Descartem Nice bàsicament perquè ja hi hem estat i perquè no tenim ganes de complicar-nos la vida entrant en una gran ciutat. Però no sé per què, si per culpa nostra o del GPS, acabem a les rodalies de Nice sense saber massa bé com sortir-ne. Després de molt d’agobio, trobem la sortida i ens dirigim cap a la zona de Vence. Sembla que és una zona amb atractiu paisatgístic (segons el plànol), però la realitat és que és una àrea muntanyosa molt urbanitzada, plena de pobles que es toquen els uns als altres, units per unes carreteres estretes i sinuoses. Després de conduir una bona estona, arribem a Vence i ens hi parem. No té massa atractiu, però tots tres necessitem estirar les cames i anem a fer-hi un volt. Ja un pèl reconfortants, tornem a l’autocaravana i conduïm fins a trobar un lloc on parar per dormir. En concret ens aturem a Pont du Loup, vora les Gorgues de Loup.

Dormim amb el rerefons del soroll d’aigua de les gorgues i de la pluja que cau intensament durant bona part de la nit.



Dissabte 30 de març
Quan ens llevem continua plovent, però mentre esmorzem consultem la previsió meteorològica i sembla que hi ha d’haver una escletxa de bon temps entre finals del matí, migdia i principis de la tarda. És per això que decidim aprofitar-ho.

Avancem en direcció la part sud de les Gorgues del Verdon. Pel camí ens aturem en un poblet, Comps-sur-Artuby en el qual hi ha una petita ruta a peu, amb cert desnivell, que discorre per tres ermites. Caminem durant aproximadament una hora (l’Arnau alterna bici i cames), i després tornem a l’autocaravana.

Cap a migdia, arribem al principi de l’itinerari sud de les Gorgues del Verdon. Realment val molt la pena fer l’itinerari complet ja que en aquesta part sud es poden veure coses que són inaccessibles a la ruta nord, per exemple tota la part del “loop” que en el seu moment vam trobar tancat quan vam fer la ruta nord. Els punts més impressionants són els Balcons de la Mescla, diferents terrasses amb unes vistes de vertigen sobre l’engorjat, i el majestuós Pont de l’Artuby, que és el pont més alt d’Europa i que quan es veu de lluny fa mitja basarda pensar que has de passar suspès per allà amb la teva autocaravana... Durant tot el trajecte hi ha molts altres miradors que permeten gaudir d’aquestes gorgues que definitivament tenen una reputació guanyada a pols! Ens parem a dinar a mig camí, amb un sol esplèndid, i després continuem fins a la part final de la ruta que té el gran premi de poder gaudir de les aigües de color turquesa del Lac de Ste-Croix. Una ruta que ens ha agradat molt!

I ara toca decidir quin és el proper destí. Com que de fet ens queda només un dia sencer, demà, decidim que el passarem a Aix en Provence. Però consultant internet veiem que no hi ha àrea per autocaravanes i que la més propera està a uns 15 km en un poblet sense massa res interessant, només unes mines de carbó que ara són museu i que a fora tenen habilitat un pàrquing per autocaravanes (per cert, no se sap massa bé quan obre el museu...). Anem a fer un volt fins l’hora de sopar. Comença a fer vent que està destapant els pocs núvols que encara quedaven.


Diumenge 31 de març
Ens llevem una mica tard per tot el tema del canvi horari. Fa un dia radiant i una mica ventós. Esmorzem, canviem aigües, i abans d’anar a Aix en Provence, decidim anar a comprar al supermercat. Ara bé, ens adonem que tot i ser diumenge, com que és Pasqua, tots estan tancats... Ai que perilla el nostre carregament de làctics!

Cap a migdia arribem a Aix en Provence. Aparquem una mica lluny del centre i ens hi apropem caminant. Visitem el casc antic i al cap d’una estona busquem lloc per dinar. Acabem en una pizzeria amb molt d’encant i amb uns plats gegantins. Ens posem les botes: amanida, musclos, pizzes i pasta. Sortim gairebé rodolant! L’Arnau altre cop ha demostrat la seva destresa i rapidesa menjant musclos!

Acabem de passejar per la ciutat i tornem a l’autocaravana. Decidim conduir una mica per tal que demà la tornada no sigui massa llarga. Parem al lloc on ja s’està convertint en la parada final de les vacances: la zona de costa entre Sète i Cap d’Agde. Ja ens hi hem parat força vegades i val a dir que el pàrquing habilitat per autocaravanes cada cop està més ple i més ple d’autocaravanes aparcades en llocs no habilitats (potser que es plantegin fer-lo més gran...?). Ens n’anem una estona a la platja a fer volar l’estel (sense massa èxit). L’Arnau vol posar els peu a l’aigua i acaba xop de cap a peus, com ja ve a ser costum! Després d’eixugar-lo i canviar-lo, anem a passejar una estona i a jugar a pilota. S’està molt bé perquè ha parat el vent i el dia avui ja és més llarg. La posta de sol és molt maca i s’està molt bé a fora. Cap a quarts de nou tornem a l’autocaravana. Última nit....