Viatges

VIATGE A LA COSTA OEST DELS ESTATS UNITS AGOST DE 2014

Divendres 1 d’agost

Com cada any costa molt arribar a les vacances. Han estat dues setmanes esgotadores. Els nens han estat malalts, hem hagut de fer coses de darrera hora, la feina a tope i els nervis a flor de pell davant aquest viatge tan impressionant.

Però per fi ha arribat el dia. Ens llevem ben d’hora ben d’hora i ens n’anem cap a l’aeroport. La mare ens hi porta i ens acomiada amb llàgrimes als ulls. I és que estarem un mes fora de casa!

El viatge és i es fa llarg. Són dues hores d’avió fins a Zurich i després 12 hores fins a Las Vegas. Tot i així, els nens es porten molt bé i ens ho posen relativament fàcil. Ben bé que tenim dos angelets!

Arribem a Las Vegas a mitja tarda, al sortir de l’aeroport la calor és asfixiant. Estem molt cansats però intentem aguantar. La ciutat no ens agrada massa. És molt extensa, amb poc encant, només destacar els grans hotels-casino de les pel·licules. El nostre hotel és dels petits a la ciutat tot i tenir 800 habitacions. L’habitació, com tot en aquest país, és immensa. De fet crec que deu ser fins i tot més gran que el primer pis que varem tenir. Ens posem tots quatre al jacuzzi i ens ho passem d’allò més bé. Després sopem una mica i a les vuit estem tots dormint.

La nit és llarga pel tema del jet lag. Però ja se sap, el peatge de les nou hores de diferència s’ha de pagar i el que cal és paciència per quan et despertes a mitja nit sense son. Ho trampegem prou bé!

Dissabte 2 d’agost

Ens llevem, esmorzem el que podem, i deixem l’hotel amb ganes de començar l’autèntic viatge fora d’aquesta ciutat tan impersonal.

Amb penes i treballs, el pobre taxista d’origen etíop ens porta fins al local on hem de recollir la furgoneta. Fem els papers i comencem a conduir la nostra “Fine China” una Ford E150 pintada amb motius xinesos de color blanc i blau, i que és prou gran.

Avui toca conduir, i molt. Travessem de est a oest el desert del Mohave. El paisatge és àrid, solitari i immens. Tot i que el valorem, no és el que més ens agrada i per tant anem conduint amb ganes fins al proper destí que esperem que sigui més verd. Passem per petits pobles de servei de carretera (benzineres, botigues, restaurants...però ni un habitatge a la vista) i ens preguntem on deu viure la gent.

Finalment al vespre arribem a Visalia, prop de l’entrada del Parc Nacional de la Sequoia, i acampem en un càmping. L’Arnau està emocionadíssim de viure una experiència com aquesta.

Diumenge 3 d’agost

La nit ha estat encara llarga perquè els efectes del “jet lag” encara pesen sobre els nens que s’han despertat a les 4 i ha costat que tornessin a dormir. Ens llevem, ens dutxem, esmorzem i enfilem camí cap al Parc Nacional de Sequoia. És el primer Parc Nacional que visitem.

Inicialment és força sec i molt ple de gent, però a mesura que ens hi anem endinsant el paisatge és cada cop més verd i hi ha menys gent. La part més rica en sequoies és impressionant. Són majestuoses columnes arbòries que s’alcen al costat de la carretera. És impossible poder-les fotografiar senceres! Ens parem en una zona on n’hi ha força, i sobretot el que anomenen el General Sherman, i fem una caminada per l’entorn. Ens sorprèn veure un os a pocs metres. És impressionant! I pensar que està molt a prop d’on hem aparcat el cotxe. El dia passa ràpid i ja són gairebé les dues del migdia. Continuem avançant a veure si trobem un lloc per dinar, però no tenim massa èxit. Finalment, i amb una gana descomunal, decidim parar en una mena de pícnic vora la carretera per improvisar un dinar. Ja no queda massa tarda per endavant, és per això que decidim buscar un lloc per dormir. Trobem lloc lliure al Dorst Creek, un campground típic americà. Es tracta de explanades al mig del bosc, on a cada una d’elles s’hi ubica una taula de picnic, una barbacoa i una caixa antiossos.

Les dues primeres són necessàries per l’estil de vida genuïnament americà i la tercera és necessaria si no vols que els ossos entrin a dormir amb tu a la furgoneta. No nomès cal deixar-hi el menjar, també el sabó, desodorants, i fins i tot les cadiretes dels nens. Els rangers són molt estrictes en això, i de fet el pitjor que li pot passar a un ós, és que s’acostumi a buscar menjar amb els humans, perquè es torna una mena de reincident i la solució que li apliquen és matar-lo.

Els vespres són freds. És per això que decidim sopar aviat i també anar a dormir aviat. En David continua tenint febre. La té des que vam marxar de Barcelona. La situació comença a ser preocupant. A més a més, està força aixafat i té tos.

Dilluns 4 d’agost

Ens llevem i decidim que avui en David ha de veure algun metge perquè continua amb brots de febre i molta tos. Almenys intentem descartar la pneumònia que fa unes setmanes va tenir l’Arnau.

Després d’esmorzar continuem el camí i entrem a Kings Canyon que és el Parc Nacional que està annexat al Sequoia. El primer tram discorre per un paratge alpí més sec i per una carretera serpentejant. Arribem fins a la zona del canyó i parem al final de la vall per fer un volt per la zona. Reculem i pel camí ens parem a veure les Roaring River Falls i les Grizzly Falls. Parem pel camí en una zona de pícnic i dinem. Sortim del parc i ens n’anem direcció Fresno. Pel camí truquem al RACC per concertar una visita mèdica. Ens envien al Medical Community Centre de Fresno.

Hi entrem a les 5 i en sortim a les 10 de la nit. Tota una odissea! Les urgències estaven pleníssimes de gent, la majoria hispans, i el servei mèdic no donava l’abast. Improviso un sopar pels nens i els poso a dormir a la furgo, mentre espero que en David surti. Finalment, a les 10, quarts d’onze surt amb l’informe que diu que no té pneumònia i que es tracta d’un procés víric. Quin alleujament!

Ja de fosc, conduïm fins a un poble proper a l’entrada al Parc Nacional Yosemite.

Dimarts 5 d’agost

Ens llevem amb un sol radiant. Ens dutxem, esmorzem i enfilem camí cap a Yosemite. Abans d’entrar al parc, i en previsió dels preus que hi haurà allí, decidim parar en un supermercat i comprar provisions.

Entrem al Parc per l’entrada sur, per Wawona. Dediquem el que queda de dia a visitar el Mariposa Grove. Agafem un bus que ens porta fins a la zona on comencen els recorreguts per aquest indret ple d’espectaculars sequoies. Personalment creiem que fins i tot són millors o se’n veuen més que al Sequoia National Park.

Agafem el bus de tornada que ens porta on tenim la furgo. Important, cal agafar roba d’abric per anar amb aquests busos. La temperatura a dins probablement era de 15ºC o menys. Una barbaritat! En general a EE.UU. abusen dels aires condicionats amb temperatures extremes.

Anem a fer un cafè i comencem a buscar un “campground” on hi hagi lloc per passar la nit. Trobem lloc al Bridalveil Creek. En David, fruit d’haver passat fred al bus torna a tenir febre. Sopem aviat i ens n’anem a dormir cap a les 9.

Sort que tenim un bon nòrdic perquè les nits són fresques, molt fresques. El contrast amb les temperatures diürnes és molt important.

Dimecres 6 d’agost

Avui és l’aniversari de l’Elna. La nostra petitona fa 1 any!!! L’Arnau va fer el seu primer any a Jasper i ella el fa a Yosemite. Quin parell d’aventurers!

Com que ens llevem aviat, a dos quarts de nou ja estem en marxa conduint per les carreteres de Yosemite. Anem fins al Glacier Point. Es tracta d’un punt des d’on es tenen impressionants vistes dels punts més emblemàtics de Yosemite: el Half Dome, el North Dome i la Washington Columne. La imatge és espectacular, de postal, per quedar-te mirant embadalit. A més a més, com que és aviat no hi ha massa gent i es pot estar tranquil. El Half Dome és l’emblema de Yosemite, es tracta d’un bloc granític gegantí amb la forma típica que tenen en aquest parc, la cúpula arrodonida, el més interessant és que li falta la meitat fruit d’alguna falla que la va tallar. Al parc és molt famós per les grans escalades que s’hi practiquen, de fet el Capitan és una de les parets més llargues del mon, amb més de 900 metres de desnivell.

Fem el camí de tornada des de Glacier point i baixem a la vall. Està pleníssim de gent, massa pel nostre gust. Busquem lloc per acampar però ens diuen que fins les 3 no assignen llocs lliures. Per tant, decidim fer el dinar, descansar una mica i després anar a veure si hi ha sort. I sí, tenim sort. L’assignació de places la fan un voluntari jubilat (com la majoria de voluntaris del parc) i un ranger amb ulleres de sol tipus Top gun, 100% americà tot plegat!. Durant l’estona de dinar, l’Arnau veu un cèrvol, però ens ho diu unes hores després.

Ens assignen lloc per acampar al campground Upper River. S’hi està força bé tot i estar totalment ple. És curiós que tan ple de gent encara hi ha prou silenci. No cal dir que novament la rutina de la caixa d’ossos.

Dijous, 7 d’Agost

Nomès llevar-nos, seguim amb la rutina diària d’esmorçar, recollir i deixar la furgoneta preparada a punt de marxa, de fet avui hem de fer una petita excursió i el temps és just pel check out.

L’excursió ascendeix el riu Merced fins assolir dos salts d’aigua, el primer el Vernal Fall i el següent el Nevada Fall. El camí comença suau però s’enfila de seguida i just abans d’arribar al primer salt d’aigua hi ha un llarg tram d’escales que l’Arnau fa a una velocitat que quasi ens deixa sense ale a tots.

Els salts d’aigua són força impressionants, sobretot el segon i quan decidim tornar, ens trobem amb tota una allau de gent de pujada. La vall del Yosemite és molt concurreguda, de fet la majoria de la gent nomès deu anar directament a la vall sense visitar altres parts del parc. De baixada trobem el ranger del campground possant-nos una invitació al vidre del cotxe per tal que l’anessim a veure a la seva caseta. La Laura se’n surt força bé demanant-li disculpes, ens volia fotre el sermó per deu minuts de retard.

Abandonem la vall i ens dirigim cap a la Tioga Road, una carretera panoràmica que travessa el parc. Per nosaltres, aquest trajecte és imprescindible en una visita a Yosemite, juntament amb la vall i el Glacier point. La carretera recorre parts més elevades del part i es poden veure una varietat de paisatges que fins i tot et sap greu que s’acabin els més de 80km que hi ha. Hi ha frondoses pinedes, roquissars capritxosos que s’aixequen entre els boscos, zones planeres d’antics llacs i rius, i si tens sort algun animal prop de la carretera, en aquest cas varem veure un coyote i cèrvol. És especialment bonic un indred anomenat Tuolumne Meadows.

La carretera acaba baixant de forma brusca (erem a 3030mts) en direcció a Lee Vining, un poblet molt autèntic al costat del Mono Lake. Mono Lake és una mena de llac de Banyoles, s’omple per sota, tot i que actualment està molt amenaçat per l’explotació dels aqüifers que fa la ciutat de Los Angeles.

Trobem un càmping molt acollidor i barat a la població, per primer cop, la parcela té gespa, tot un luxe. Els serveis són de primera en comparació al que hem vist fins ara.

Divendres, 8 d’Agost

Avui, just després d’esmorçar desfem un tall de carretera per dirigir-nos al sud, al complex hivernal de Mammoth Lakes. Es tracta d’un animat centre turístic tan d’hivern com d’estiu, perquè ara mateix multitud de gent es divertia fent descensos de mountain bike. És també un bon punt de partida de nombroses excursions per la gran quantitat de llacs que conté la zona. Nosaltres hem triat realitzar una excursió (realment petita, ja que la major part del trajecte es realitza amb un bus) a les devil’s postpiles. Són unes columnes basàltiques, algunes d’elles curvades en totes direccions, molt espectaculars. Aquestes columnes són fruít d’un refredament relativament lent d’una massa important de lava que es va acumular en superfície.

Aprofitem també per visitar la Rainbow fall, una cascada propera. De tornada a l’estació de Mammoth lakes aprofitem per fer un cafe i l’Arnau es llença per una supertirolina!!!.

De tornada conduïm pels impressionants paisatges de Sierra Nevada, tot i que els trobem espectaculars no dediquem ni un minut a fer cap fotografia, sabem que després no fan justícia sobre el que han vist els nostres ulls i preferim guardar el record en la memòria.

Decidim parar a l’antiga població de Bodie, que té una història singular, ja que fou la segona població en importància de tot California durant la febre de l’or, va tenir 10000 hab. Després de la febrada, vull dir de no trobar gaire res i algun hivern més que rigorós, la població va quasi desaparèixer. Avui dia és patrimoni història dels Estats Units degut a que s’ha conservat gran part de les seves edificacions i estructures mineres. Tot i que la guia deia que tancaven a les set, resulta que ho fan una hora abans i com que arribem just, directament ens han convidat a sortir de forma immediata i gens amable.

Arribem a un campground de la carretera 395, avui comprem una mica de llenya i decidim fem una barbacoa. Sopem un pel tard però la carn cuita a la llenya té un gust especial. A part acabem tots ben fumats.

Dissabte, 9 d’Agost

Avui és una jornada de tràmit. Ens dirigim per la carretera 108 en direcció est, destí San Francisco. L’objectiu és poder arribar a la ciutat amb l’objectiu de visitar-la el dia o dies següents. La carretera 108 és podria classificar com de muntanya i es fa de forma força agradable si condueixes, perquè hi ha més corbes que la collada de Tossa.

Al acostar-se a la costa, el terreny es torna força àrid i el color torrat de l’herba domina el paisatge. Sorprenentment, l’entrada a la megalopolis de San Francisco resulta agradable, extensions d’urbanitzacions dominen els quilòmetres propers a la ciutat i el paisatge es torna de cop molt més verd i boscos. Potser la culpa de tot plegat la té la omnipresent boira que rodeja la ciutat i que ens va sortir a saludar al capdamunt d’un turó. Tot i estar en ple més d’agost, el forro polar no feia nosa.

Ens deixem portar pel GPS en busca d’una de les tres arees o campings que marca la guia. La única que varem trobar va ser un camp de RV’s que costava un ronyó i mig de l’altre. Al vespre continuava fent vent i fred.

Diumenge, 10 d’Agost

Després d’uns problemes domèstics amb l’assecadora del càmping, ens enduem la roba tota xopa cap al centre de San Francisco, ens dirigim a la zona del Fisherman Warf, o el que seria l’antiga zona portuaria, que es troba dividit en diversos molls (Pier) reconvertits amb centenars de botigues de restauració i espais públics. Portser perquè és diumenge, la zona és molt concorreguda.

Tenim dificultats per aparcar, però al final pagant s’aconsegueix tot. Visitem l’Aquàrium, a l’Arnau li encanta perquè pot veure taurons per un passadís de vidre que recorre l’interior de grans aquaris. Després de passejar llarga estona contemplant antics vaixells que restauren i vaixells de guerra i submarins reconvertits en museus, parem per dinar. Com sempre ens intentem deixar seduïr per les especialitats autòctones (si es pot considerar que els americans en tinguin, clar) i provem alguns peixos, tots passats per la fregidora.

A mitja tarda prenem la dura decisió de marxar de San Francisco. Tot i que ens agrada molt, necessitem trobar lloc per dormir i això fa que ens haguem de dirigir força al nord per trobar un càmping. Tornar a la ciutat és una pallissa de més d’una hora i tot i que ens han quedat coses per veure, no hi tornarem.

Dilluns, 10 d’Agost

Ens trobem en un camping a la població de Petaluma, a uns 75km de San Francisco, com que portem molts dies conduint, hem decidit agafar el dia de relax i recuperació. Tot i això em passat el dia enfeinats, rentant per segon cop tota la roba, anar a comprar al poble i buscant desesperadament un DVD per l’Arnau, ja que el seu es va espatllar.

Tot i ser un poble mitjanet, l’ús del vehicle és indispensable per moure’s, estan tan acostumats a ocupar territori que tot s’esten durant quilòmetres. Acabem de passar la tarda descansant i preparant la ruta pels següents dies. Hem de fer prop de 2000 quilòmetres per arribar a Yellowstone i cal planificar una mica les etapes.

Avui per sopar Barbacoa!!!!.

Dimarts, 11 d’Agost

Avui ens dirigim en direcció nord, la intenció és realitzar un tall de costa i continuar pujant per l’autovia fins al parc nacional de Redwood. Parem un parell de vegades a les feréstegues platges del nord de Califòrnia. Tot i ser agost, anem força abrigats i de fet la poca gent que gaudeix de l’aigua ho fa amb neoprè i una taula de surf o un kaiak. Parlem amb un noi que porta tres peixos de mida considerable al kaiak, a nosaltres ens sobtem força perquè no els havíem vist mai.

Ens comenta que ahir mentre pescava, un lleó marí li va “robar” la presa, de fet nomes aparcar ja ens havia semblat sentir-los esbufegar.

L’Elna cau de nassos a la sorra i ens passem bona estona intentant netejar-la, de mentre l’Arnau juga amb les onades i acaba amb els pantalons molls per variar. Viatjar amb nens és molt divertit però la feina es multiplica per atendre’ls.

Després de dinar en un restaurant de la marca Denny’s, seguim tota la tarda conduint al nord.

Amb la Laura, concloem que a Estats Units es pot menjar bé, però també és molt fàcil caure en la provocació de menjar malament.

Al aproximar-nos al parc nacional de Redwood, cada cop són més freqüents els boscos frondosos de sequoies. De vegades, la carretera els travessa i sembla que es faci de nit i tot. Al sortir d’una corba ens parem per admirar dos grans cérvols mascles que pasturen arran de carretera.

Ens aturem en un campground després de fer 7 milles per una pista no asfaltada, no hi ha lloc. Decidim quedar-nos a dormir al pàrquing però quan just ja estàvem amb pijama, apareixen els rangers i amablement ens fan fora. Després de conduïr una estona més de nit, trobem lloc al tercer campground. Justet.

Dimecres, 13 d’Agost

Desfem una mica el camí que varem fer ahir per visitar Prairie Creek Redwoods State Park, una part del parc on els arbres són realment inmensos. Tot i que ens semblen diferents als de Yosemite o Sequoia national park, aquests arbres també són de la familia de les sequoies. Aquí visitem el big Tree, el més gran de tot el parc, d’una edad de 1500 anys.

Una mica més tard també amb la recomanació dels rangers del parc, ens endinsem per una pista anomenada Howland Hill Road. És realment impressionant, la quantitat d’arbres gegants aquí és enorme i semblen ben bé els escenaris de Jurasik Park. Abandonem ja el parc nacional de Redwood per dirigir-nos per la carretera 199 en direcció a Crater lake National Park. Tot i que els parcs són espectaculars, els paisatges que gaudim mentre anem d’un a l’altre, són dignes d’admiració. Sovint comentem la quantitat d’espai verge o no habitat del que disposa aquest país, i que segurament hi ha molts llocs que fa molt temps que no trepitja un home.

Arribem d’hora a Craters Lake i tenim sort de trobar lloc al campground, ha plogut molt i fa fresca. El camp és molt bonic i cuida’t.

Dijous, 14 d’Agost

Per no faltar al costum, esmorzem d’hora, rentem plats i recollim la furgo en un temps record, cosa que a dos quarts de nou ja estem en marxa en direcció a la vora del cràter.

La vista des del cim és espectacular, caminem seguint un petit recorregut per la vora del cràter fent moltes fotografies. Hi ha uns planells explicatius que relaten l’erupció de un volcà de diversos cons i com posteriorment, degut al buidament de la càmara magmàtica que els alimentava, va col·lapsar  el mateix volcà provocant el que ha quedat avui dia, una immensa caldera volcànica reomplerta de l’aigua de les precipitacions de molts milers d’anys.

Es pot observar a l’interior del llac volcànic un petit conus d’una erupció posterior, així com alguna fumarola encara activa.

Pel fons del llac s’hi fan excursions en barca, però com que anem una mica justos de temps declinem l’opció. L’Arnau ha esgotat la bateria de la seva càmera de tan fotografiar tots els ocells que troba.

La resta del dia el dediquem a travessar l’estat d’Oregon, tot i que són moltes milles, el trajecte es fa força distret. Pel que hem vist, sembla que l’estat té una activitat principalment ramadera. Ens crida l’atenció el fet que a moltes granges (ranchos) tenen caravanes mida estàndard americana, o sigui gegants.

Acabem dormint en un campground prop de la carretera 26, el Yellow Pines, avui, nomès costa 5$.

Divendres, 15 d’Agost

Sortim del campground en direcció oest, avui ens toca travessar l’estat de Idaho. I el paisatge que observem es podria descriure com força àrid, malgrat tot els americans se les empesquen per treure aigua de sota les pedres i poder mantenir grans parceles verdes que serveixen de rebost de palla per la ramaderia pel llarg hivern. Circulem per llargues carreteres sense gaire més alicient que el paisatge semiàrid que ens acompanya.

L’Elna dorm força estona, però les estones que es troba desperta es mostra molt inquieta i amb ganes de moure’s. L’Arnau és un devorador de DVD’s, no mostra problema en mirar un cop darrera un altre Ice Age, fins a saber-se els diàlegs.

Com que hem conduit molta estona, a l’hora de dinar parem en un centre comercial, però com que no ens atreuen les hamburgueses, decidim quedar-nos sota un pi fent un picnic. Després d’una estona més de conducció, arribem al monument nacional de Craters of the Moon. Es tracta d’un parc volcànic on es poden observar cons volcànics, colades quilomètriques i potser el més interessant de tot, caminar uns centenars de metres per dintre d’un antic tunel de lava.

L’Indian Tunnel, com així l’anomenen es va formar per la circulació de lava per la superfície d’un pendent, la part superior es refredava ràpidament, formant la cúpula del que seria el tunel. Un cop van parar les emanacions, la lava es va buidar deixant l’estructura actual.

En sortir, ens dirigim a un càmping proper, un KOA. Molt similar als que ja haviem estat. Com que és relativament d’hora, aprofitem per fer una barbacoa que quasi acaba amb tragèdia. L’Arnau en un excès de llençar fusta, fa que el foc se surti del recinte metàl·lic i comenci a cremar matolls.

Dissabte, 16 d’Agost

Per fi avui arribem a Yellowstone. Avui no hem de conduïr massa, degut a que ho hem fet molt els dos dies anteriors. Aprofitem per fer turisme de supermercat i carregar bé la furgoneta a Rexburg. Com sempre passa, quan t’acostes als centres turístics els preus pugen i cal ser previsor, per això hem comprat el que creiem necessari per quatre dies. Durant el trajecte la Laura ha pensat que potser seria bó intentar reservar lloc en un campground i sort que ho hem fet perquè el parc està saturat i hem pogut agafar un dels darrers llocs disponibles. Ho reservem per quatre nits, que és el que preveiem que necessitarem per visitar Yellowstone en condicions.

Abans d’entrar al parc visitem un poblet fet i vestit per vendre souvenirs, hi fem una passejada per estirar les cames.

Al entrar al parc comencem a veure paisatges molt pintorescos, ja feia moltes milles que els boscos de pins tornavem a dominar els paisatge fins allà on arribava la vista, i ara a més apareixen planures travessades per rius de verda herba.

Arribem al campground on em realitzat la reserva, aquí no hi ha caixa d’ossos per tothom i em de deixar els queviures dins del cotxe. Trobem una familia americana amb els que hi parlem una estona. Ens expliquen que fa tres setmanes que no veuen ossos al campground i que segurament han pujat a més alçada per la calor. També ens comenten que fa tres anys un òs va matar a tres persones en una tenda.

També anem a fer una volta pels voltants i ja podem veure els primers animals, dos exemplars de Cèrvol, uns ànecs i fins i tot una petita serp típica del parc.

Diumenge, 17 d’Agost

Ens llevem a les 8h, fa dies que ens fem uns farts de dormir, quasi deu hores diàries. Hem decidit que avui realitzarem el bucle superior del gran vuit que dibuixen les carreteres que travessen el parc.

Ens dirigim a Norris Junction, però abans visitem de camí les Gibbon falls i diverses zones de sorgències sulfuroses al llarg de la carretera. També els Gibbon meadows, una gran zona planera de pastures on el riu gira continuament formant infinitat de meandres.

En direcció nord, arribem al Norris Geyser Basin, una enorme zona de sorgències hidrotermals on realitzem els dos recorreguts sobre pasarel·les que passen molt properes a geysers i basses d’aigües calentes.

Tot i que la zona és extensa i les basses tenen colors molt variats per l’activitat microbiana, els geysers són impredictibles. No tenen una regularitat marcada i alguns d’ells poden trigar anys a tenir una erupció. També és casualitat que el que escopia aigua cada 60 segons, va quedar malmès per culpa que la gent hi llençava rocs i altres objectes.

Seguint pujant, admirant la immensitat del paisatge, i també la immensitat del foc que el 1988 va cremar quasi la meitat del parc nacional. Ja fa anys que els boscos s’estan recuperant, però encara falta perquè recuperin la maduresa que van tenir abans del foc. Yellowstone és un parc molt gran, sobre el planell supera els 10000 km quadrats, i és que realitzar la volta superior del vuit significar fer més de 200 quilòmetres.

Sobre migdia arribem a les Mammoth Hot Springs, abans de realitzar la visita hem dinat. Les Mammoth Hot Springs és una gran muntanya formada per la precipitació calcàrea que en baixa per la pendent, va formant un seguit de piscines unes sobre les altres. Evidentment amb l’activitat de tants anys, la majoria d’aquestes piscines ja són fòssils, però n’hi ha d’actives de gran bellesa, com les Canary Springs.

Seguim en direcció a Tower-Roosevelt, visitem les Undine falls i les Wraith falls. Agafem una pista de 6 milles de distància que passa per una cota superior a la carretera per tal de poder divisar animals, que fins el moment són força escasos. No hi ha sort.

Visitem també el Petrified Tree, un fòssil de dos metres d’alçada d’un tronc d’un arbre que va quedar fossilitzat per una colada de lava i que ha quedat en la mateixa posició en la qual estava en vida.

També veiem el Calcite Springs, un tall geològic creat per l’erosió del riu que deixa veure diversos episodis de les erupcions volcàniques que van crear Yellowstone, primer dipòsits de cendres i a sobre colades de lava. Finalment parem a les Tower falls i aprofitem per fer un cafè, que fa dies que no en feiem cap.

Mule Deere

De tornada cap al campground, ja molt cansats i sense esperança de veure animals, sorpresa, dos bisons i dos cèrvols. El bisó és molt impressionant en directe per la seva corpulència. Els nostres veins del campground ens informen que a la vall de Lamar n’hi ha moltíssims de bisons i demà serà el nostre objectiu. Avui toca barbacoa, i tenim la inestimable ajuda de l’Arnau per atendre el foc, encara que cal vigilar-lo perquè és més perillòs que una caixa de bombes.

Dilluns, 18 d’Agost

El dia d’avui el volem dedicar a la vall de Lamar, on ens han dit que s’hi veuen forces animals. El trajecte dura unes dues hores i durant el camí ens desviem per les Virginia cascade road, una variant que t’acosta fins a uns salts d’aigua.

Al arribar a la vall de Lamar decidim baixar de la furgo per remullar els peus en el cabalòs riu Lamar, afluent del Yellowstone. L’aigua no és massa freda però les pedres es claven com punxes a les plantes dels peus.

Poc després avancem i trobem els primers antílops, poc després enmig de la planera vall, un ramat enorme de bisons, els comptem per centenars.

Ens aturem diverses vegades per fotografiar-los i en una d’elles decidim acostar-nos a pocs metres per observar-los de ben a prop. Són impressionants. Després de dinar una mica, desfem la carretera del matí per acostar-nos a la zona del Canyon, un dels altres punts forts del parc.

Hi ha diversos trails, però decidim per realitzar el del costat sud del riu. És una caminada de 3 o 4 quilòmetres que passa vorejant l’engorjat. El riu, que presenta dos magnífics salts d’aigua, les upper falls i les lower falls, ha excavat la roca tova durant milers d’anys per formar aquest engorjat formidable. Degut als materials d’origen volcànic de les roques, es presenten uns colors que varien dels grocs i ocres a vermells. Un dels miradors dels salts d’aigua que realitzem és el Uncle Tom’s point, on hem pogut comptat 306 graons. Al final del camí s’arriba a l’Artist Point, un mirador de luxe de l’engorjat amb les lower falls al fons omnipresent.

De tornada parem al Visitor Center de Canyon, fent un cafetó esperant veure si al final plou o no, finalment no ha plogut tot i que el cel estava molt negre. Comprem algun souvenir i visitem un dels museus del parc. Es fa tard i decidim tornar al campground. Quan hi arribem, ja fosqueja, tothom ja ha sopat i nosaltres com sempre a toc de pitu.

Dimarts, 19 d’Agost

Hem decidit anul·lar la darrera nit que teníem a Yellowstone per una qüestió logística, el que volem veure avui està al sud del parc i preferim dormir ja al Grand Teton, ja que es troben molt propers un parc de l’altre.

Avui centrem les nostres visites a la zona d’activitat termal des del Lower Geyser Basin fins al Old Faithful. La presència de surgències hidrotermals al parc es troba quantificada en un nombre d’uns 10000, essent les més nombroses que es troben concentrades en un punt del planeta.

En les diverses parades que realitzem trobem guèisers i basses d’aigües a altes temperatures.

Algunes d’elles presenten uns colors molt espectaculars derivat de l’activitat microbiana. La zona del centre de la bassa presenta un color blau molt intens, degut a la gran puresa de l’aigua que permet a la llum penetrar-hi molt bé i que nomes el blau és el color reflectit. A les vores, diferents tipus de microorganismes creixen concèntricament donant colors verds, marrons, ocres i grocs.

Els guèisers, tenen una activitat molt intermitent i de difícil caracterització, de forma que és quasi casualitat veure’n algun en plena activitat. El més popular de tots, i “fastigosament” turístic, és l’Old Faithful, que justament és el més regular de tots i que presenta un flux d’aigua que arriba als 55 metres, vessant a cada expulsió més de 50000 litres d’aigua. Al voltant d’aquest guèiser, s’hi ha construït diversos edificis de serveis i hotelers que atreuen a autèntiques rierades de gent. Són tan predictibles les expulsions del l’Old Faithful que fins i tot s’anuncia la propera mitjançant uns cartells.

Per fi arriba el moment de deixar Yellowstone, un parc que ha merescut la visita i que ofereix una varietat paisatgística i de fauna difícils de trobar en un altre lloc. De totes formes, pensem que després de visitar-lo ens ha trencat alguns tòpics que portàvem preconcebuts, però que a la vegada ens ha sorprès molt.

Conduïm en direcció sud una mica tremolosos per si trobarem lloc facilment en el camprground de Colter Bay, just al costat del Jackson lake. Per sort l’afluència de turístes no és tan gran com al parc de Yellowstone i no tenim massa problema, avui toca barbacoa i l’Arnau nomes baixar de la furgo ja arrossega la caixa de llenya. Ben bé que la carn feta al foc no té el mateix gust que cuinada.

Reflexionem sobre l’estil de vida americà, això d’acampar enmig del bosc, poder fer un foc per cuinar una mica i esperar que es faci fosc tot mirant les estrelles per poder anar a dormir, mai més tard de les deu. Potser nosaltres, els europeus em perdut una mica les arrels.

Dimecres, 20 d’Agost

Després de la rutina diària del matí, conduïm unes 20 milles fins a Jenny Lake, un dels llacs que té el parc i des d’on surten més trekkings. Arribem a l’embarcador que hi ha prop de l’aparcament i comencem a rodejar el llac fins al punt d’arribada de les embarcacions. L’excursió que té molt poca dificultat transcorre per uns boscos més variats que a Yellowstone. Tot i que no fa massa bon dia, plou una estoneta i tot, la bellesa del contrast entre els alts cims nevats d’aquesta part de les rocalloses i els boscos verds és espatarrant. Les aigües tranquil·les de llac li donen el punt d’espectacularitat.

Al arribar a l’embarcador del costat oposat del llac, iniciem el petit ascens fins a les Hidden falls i un mirador que dona una bona perspectiva del Jenny Lake. L’Arnau aprofita la baixada per començar a iniciar-se en el món de les curses de muntanya, tot i que calcula malament la distància i a un quilòmetre de la tornada ja no pot més.

Ens havíem plantejat donar la volta al llac, però veiem que ningú realitza aquesta travessia i la presència d’ossos a la zona fa que no ho tinguem massa clar, més que per nosaltres, pels nens. I justament al tornar ens assebentem que durant el matí han vist un ós negre en aquesta zona.

A la tornada lloguem un kaiak amb l’Arnau i realitzem una excursioneta aventurera pel llac, baixem en tres o quatre punts per “investigar” i recollir llenya. El tema acaba anant a la furgoneta a canviar-nos perquè tornem xops. Això si, després de recollir un altre caputxino a la botiga.

Però tot i els 10 quilòmetres que hem caminat avui, l’aventura del dia comença quan decidim anar a rentar la roba. En tenim tanta, que fem dues rentadores, però per error una no l’engeguem i això obliga a estar-hi mitja hora més. Després fiquem tota la roba en una assecadora industrial, però ni amb una hora s’asseca res, per acabar de complicar el tema es fa fosc i comença a ploure amb ganes.

L’Arnau agafa un atac de caguetes, l’Elna té gana, la roba continua molla, diluvia...quina merda!!!...Al final acabem al restaurant de Colter Bay, on es menja de pena mentre la roba continua assecant-se i l’Arnau cada 5 minuts al lavabo, per apuntar-se a la festa l’Elna emplena el bolquer fins que ja li surt per l’esquena...finalment amb la roba seca i els nens nets anem cap al campground a dormir i sorpresa ens han ocupat la plaça. Amb el meu anglès macarrònic provo de fer entendre a les dues noies ocupes que és la nostra plaça. Al principi em prenen per boig però al final ho entenen i compartim la plaça perquè torna a diluviar. Al final dormim.

Dijous, 21 d’Agost

Tota la nit ha plogut i continua al matí. Descartem fer cap més excursió perquè a part, no es veu res. Arribem fins a Jackson  on anem a comprar pels propers dies, si tot va bé ja no haurem de comprar gaire més. Se’ns fa tard i cap a les dotze anem a dinar en un restaurant BB. Dinem bé, en general es menja bé, però si no ho demanes, els americans t’inunden el plat amb salses, i a sobre encara te’n porten més.

Durant la tarda travessem l’estat de Wyoming en direcció a Vernal on dormirem. A mesura que avancem cap al sud, es perden les extensions de boscos de coníferes per acabar amb els paisatges de matolls típics de zones àrides. Però tot just arribar a l’estat de Utah, el paisatge canvia radicalment per començar-nos a oferir l’espectacle geològic més característic de l’estat. Durant el camí travessem un parell de tempestes espectaculars, dignes de fotografia, i es que aquí els paisatges són inacabables.

Utah concentra els millors parcs nacionals a nivell de formacions geològiques dels estats units, que culminen amb el Gran Canyon (tot i que es troba a Arizona).

Al capvespre hem de sopar ràpid perquè s’acosta una forta tempesta elèctrica, tot i que després quatre gotes i cap a casa.

Divendres, 22 d’Agost

Nomès aixecar-nos i tot just després d’esmorçar, anem amb l’Arnau a fer un minigolf al camping mateix. El càmping de Vernal ha estat molt bé, tenia parcel·les amb gespa i els banys eren amplis i nets.

Avui ens dirigim al monument nacional dels dinosaures, es tracta d’una amplia zona on afloren gran quantitat de fòssils de dinosaures, i en especial una paret que han protegit construint-hi un edifici al cim. La visitem i fem una petita caminada on es poden veure quatre fòssils més. Els ossos de dinosaure varen quedar atrapats en els sediments sorrencs d’un antic riu i s’han fossilitzat i conservat fins al dia d’avui, on degut a les elevacions del terreny per factors orogènics han aparegut a la superfície. El parc és molt extens i s’han de fer moltíssimes milles per poder observar altres jaciments, per tant decidim fer camí perquè pretenem arribar a tocar del parc nacional dels Arches.

Dinem pel camí i fem camí cap al sud amb una petita incursió a les carreteres de l’estat de Colorado. El paisatge és molt àrid, llevat dels punts on travessem algun port de muntanya on les muntanyes verdegen dins de l’entorn semiàrid que l’envolta.

A l’aproximar-nos als Arches, agafem el que aquí anomenen una scenic byway, o sigui una carretera panoràmica. És la 128 i realment no defrauda.

Al cap de poc, la carretera travessa el cabalós riu Colorado i segueix el seu curs encalaxant-se en un bonic canó. Durant quilòmetres observem les verticals parets vermelles del canó i observem en la llunyania les torres i pinacles que formen aquestes roques vermelles.

Després d’un parell d’intents, al final trobem lloc en el tercer campground al costat de la carretera, el sol es comença a pondre i els colors de les muntanyes guanyen intensitat, el contrast amb el cel blau és espectacular. Llàstima que el riu Colorado presenti un color argilós que fa impossible esbrinar la seva profunditat, no es veu a més d’uns centímetres.

Dissabte, 23 d’Agost

Ha plogut tota la nit i durant el matí continua. Teniem un cubell a l’exterior i veiem que la pluja recollida és 10 vegades la quantitat mitjana de tot el mes d’Agost, suposem que deu ser un episodi força extraordinari. Esmorzem dins i decidim seguim els plans establerts, avui visitarem el parc dels Arches.

El parc dels Arches no és excessivament gran i es pot recorrer tot en un sol dia. L’entrada al parc és realment espectacular, amb diverses estructures de roca vermella que s’alcen sobre una planura verda, totes han estat batejades, com la torre de Babel, l’orgue i les torres bessones. Més endavant la carretera continua per dirigir-se al diferents punts on es troben els arcs, símbol del parc. Els arcs es van formar per l’erosió de capes de roques que es troben a un nivell inferior que d’altres més resistents.

Realitzem un petit trekking al fons del parc per anar a veure un dels arcs emblemes del parc, el Panoramic arch. Tot i que no podem acabar el bucle perquè les roques són molles i hi ha una mica de timba. En sortir podem veure tres arcs més, encara que no de les dimensions del primer. Dinem just en una area de picnic prop del pàrquing, encara que ens hem d’afanyar perquè torna a ploure. El temps canvia molt ràpid, durant el matí han caigut tres ruixats, però també ha fet força estona de sol.

Després de dinar ens dirigim a la zona on es troba el Delicate Arch,  aquest és realment espectacular per l’alçada que es troba i la situació de delicat equilibri d’un dels seus braços. Al principi trobem la carretera d’accés al pàrquing tancada per inundacions, però al cap de poc ja la reobren. El trekking per veure l’arc és molt bonic i just abans d’arribar-hi es passa per un camí natural de roca que passa a la vora d’un penya-segat.

Estem cansats, sobretot l’Arnau, que es comença a acostumar a les pallisses de caminar que li apliquem, sortim del parc amb molt bon regust de boca, és petit però mereix passar-hi el dia. Després de posar benzina ens dirigim cap a l’entrada del parc nacional de Canyonlands. Acampem en un campground just abans de l’entrada, perquè el que es troba a dins ja està ple. Avui toca barbacoa!.

Diumenge, 24 d’Agost

Ens llevem aviat, abans d’entrar al parc nacional de nou, realitzem el curt trajecte del parc estatal de Death Horse. Aquest si que toca pagar-lo, fins ara havíem entrat gratuïtament a tots els parcs i espais estatals gràcies a la targeta que per 80 dòlars dona accés a la gran majoria d’ells.

El parc estatal del Deaht Horse, igual que el nacional de Canyolands, desenvolupen les seves principals visites des del cim d’un altiplà que dona unes vistes sobre els canons dels rius Colorado i Green River que tallen la respiració. Deaht Horse és el nom del mirador que es troba en un extrem de l’altiplà que dóna una privilegiada visió sobre una corba del riu Colorado. Per arribar a aquesta punta, s’ha de passar un pas força estret que utilitzaven els cowboys de la zona a mode d’estable natural, on el pas estret barrat per troncs i les cingleres que l’envolten servia per tancar el bestiar. El mal nom que rep, es deu a que es desfeien dels cavalls que no volien llençant-los per la cinglera.

No gaire lluny queda l’entrada del parc de Canyonlands, la visita es realitza en vehicle i hi ha alguns petits trekkings per aproximar-se als diferents miradors que hi ha. També en realitzem un que porta fins al Mesa arch, un petit arc a tocar del precipici.

Les vistes des dels dos miradors principals sobre el canó del riu Colorado i sobre el riu Green River són espatarrants, la visió de l’efecte del riu que ha excavat milers de quilòmetres quadrats de roca de les formes més capritxoses i que posen en relleu els diferents estrats de roca que ha travessat.

Un cop acabades les visites, dinem en una àrea de picnic del parc, on han posat fins i tot unes carpes de fusta per protegir-se de l’efecte del sol. A la tarda ens dediquem a conduïr per milles i milles de terreny àrid, pretenem anar a comprar en un poble i ens sobta que estigui tot tancat, després ens adonem que avui és diumenge i per tant tot tancat. Estar de vacances té aquestes coses. Travessem dos poblets més d’estil americà, petits, dispersos i mal endreçats.

Al final entrem a Capitol Reef, com que tot és tan àrid, patim per l’aigua que ja no ens en queda. La carretera segueix el curs d’un petit riu, que corre engorjat per unes parets que cada cop més guanyen vermelló. Arribem al campground del parc i tenim la gran sorpresa d’arribar en un dels millors que hem estat fins ara, verd, cuidat, amb aigua potable, espaiós i fins i tot amb una granja on pots recollir fruita. Hem decidit que a partir d’avui toca barbacoa cada dia.

Dilluns, 25 d’Agost

Ens llevem a l’Oasi de Fruita, i el nom és així perquè gràcies al riu Freman, representa un oasi de vida verda dins del desert. En el passat un grup de Mormons es van instal·lar aquí i van plantar gran quantitat de fruiters, van construir una escola i diversos edificis que encara avui s’han mantingut. La religió mormona els obliga a compartir tot el que tenen, per això encara deixen agafar fruita de determinats arbres que encara tenen, això si, a canvi d’una petita quantitat econòmica.

Al matí ens dirigim cap a una scenic drive que surt del mateix campground on hem passat la nit. L’objectiu és realitzar un petit trekking molt fàcil al Grand Wash. Es tracta d’una caminada pel fons d’un canó, on normalment no hi corre aigua i que té algunes parts molt estretes amb nomès uns pocs metres entre les dues altes parets de l’engorjat. Durant la caminada l’Arnau empassega per enèssima vegada i ja porta les cames fetes un cromo. Li busquem un pal en forma de serp perquè calli.

Al tornar, tot i que nomès són les 11 del matí, ja fa força calor i decidim no caminar més amb els nens. Sortim de l’engorjat i continuem la carretera escènica fins que acaba l’asfalt, a partir d’aquí continua per un camí nomès recomanable amb 4x4. Tornem enrera i parem a dinar en un picnic de Fruita. Però abans veiem l’anomenat Castell i uns petroglifics dibuixats a la roca per una antiga comunitat Anasaci.

A la tarda conduïm per la carretera 12 de l’estat de Utah, considerada pels propis americans la millor carretera escènica del païs. La veritat és que s’ho val, però sense desmerèixer moltes altres que hem realitzat. Té la particularitat de mostrar uns canvis de paisatges molt marcats i discorrer per llocs força inusuals. Al cap de poc de sortir de Capitol Reef la carretera comença a ascendir cap a un massís muntanyós que presenta uns boscos de bedolls immensos, al capdamunt de tot, hi ha un parell de miradors d’on es té una vista extraordinària del sudest de Utah. La carretera torna a baixar en direcció al parc regional d’Escalante, hi ho fa per sobre d’una cresta de roca que obliga a conduïr amb mota precaució perquè hi ha un precipici a cada costat. Al final d’aquest tram la carretera torna a baixar al fons d’un canó per posteriorment tornar a ascendir cap a una zona boscosa on abunden els “ranch” en modalitat de open ranch (ni tanques, ni filats). Arribem al camping de Cannonville que no passarà a la història.

Dimarts, 26 d’Agost

Tot i que s’aixeca el dia clar de núvols, la previsió és que a la tarda plogui, i aquí el tema previsió és força encertat. Decidim fer-ne havia per cobrir les poques milles que ens separen del parc nacional de Bryce Canyon. Nomès entrar-hi, ens dirigim cap al sector de Sunrise point per realitzar el trekking del Queens Garden en combinació amb el Navajo loop trail. Com que ens trobem altre cop en un altiplà, no es veuen les millors vistes del Bryce Canyon fins que no et trobes ben bé a la mateixa vora de l’engorjat.

L’erosió de l’aigua i els elements han creat unes estructures geològiques úniques. Nomès veure-les te n’adones que és un lloc espectacular, les formes de xemeneies i torres i els colors vermellosos ens deixen bocabadats durant uns instants. Allí mateix comença el trail que recomanen les guies i diverses persones amb qui em parlat, com que ja som a la cota més alta, comencem baixant, serpentejant entre el que aquí anomenen “hoodoos”. La càmera treu fum després de cada corba en descobrir nous punts de vista, sense haver anat més lluny del primer quilòmetre ja decidim que potser és el trail mes espectacular que hem realitzat. Acabem la volta d’uns 5 quilòmetres pujant quasi pel dret amb un camí molt ben trobat pels rangers del parc.

Avui hem pogut lligar les activitats de dijous, descartem conduir fins al Gran Canyon perquè realitzarem aquesta visita des de l’aire, i és que la Laura s’ha marcat el detallàs de contractar per tota la família una visita amb avioneta a Bryce Canyon i Gran Canyon de dues hores i mitja. MOLTÍSSIMES GRÀCIES!!!!.

Reservem el campground per no patir al vespre, dinem i dediquem la tarda a recórrer la carretera que travessa de nord a sud el Bryce Canyon i que té diverses parades (View points) per observar diferents facetes del Byce Canyon, cal remarcar-ne el Natural Bridge, que és un arc extraviat del parc dels Arches i sobretot molt recomanable i imprescindible la parada al Bryce Point.

Anem a buscar un cappuchino super ensucrat americà, en mida litrona. Tenim problemes amb l’Elna, aliment que veu, aliment que vol provar, i es clar, es torna addicta al cappuchino. L’Arnau veu el DVD de Ace Age per vint-i-tresena vegada durant les vacances, se sap els diàlegs de memòria. Torna a ploure, de fet o ha anat fent tota la tarda, tal com indicaven les prediccions, un cop acaba tornem a la rutina de les BB’s.

Dimecres, 27 d’Agost

La nit ha estat llarga, ha estat ploguent durant algunes hores i ha costat de dormir pensant en si al matí ja hauria passat tot. Al final un dia radiant a les sis del matí, que és l’hora que em decidit llevar-nos per poder estar a l’aeroport de Bryce Canyon a dos quarts de vuit. Els nens es moren de son, sobretot l’Arnau i fa fresqueta a fora.

Aeroport és una paraula massa gran per la pista, l’angar i el petit edifici de serveis de l’aeròdrom de Bryce Canyon. Ens atén el mateix senyor d’ahir i ens confirma que el seu fill serà el pilot.

Després d’esperar una estona, apareix el fill que diguem que no és massa de dialogar i ens dirigim a buscar el Cessna de cinc places on volarem. L’avió ja té uns anys i es veu una mica veteranu. No havíem volat mai en una avioneta i les sensacions són força diferents als avions grans, no té tanta velocitat i l’enlairament i l’aterratge són molt més suaus i progressius. El vol és molt agradable, tot i que el pilot no parla massa. L’Arnau s’ha assegut en el lloc del copilot i no triga gaire a remenar el timó de l’avió, tot i que el pilot li retira la ma tres o quatre vegades perquè no li canvi el rumb de vol.

Passem per sobre del Bryce Canyon on tornem a admirar els espectaculars Hoodoos. A la llunyania es veu l’engorjat de Zion, proper destí, i al cap de una hora de vol, ens acostem al parc nacional del Gran Canyon del Colorado. Amb les imatges aèries ho hem definit com una gran i profunda cicatriu sobre la terra. I és que l’altiplà on es troba excavat el Gran Canyon presenta una coberta arbòria que contrasta amb els estèrils i esglaonats vessants excavats pel riu Colorado. Coincidim a destacar que la panoràmica que es té des de l’aire, és impossible tenir-la des de cap mirador, començant per la impossibilitat de veure’n el fons des de qualsevol dels dos costats.

Fem un parell de voltes per sobre d’aquesta meravella natural i enfilem el camí de tornada molt satisfets amb l’experiència. Hem tingut sort que l’Elna ha dormit tot el camí i l’Arnau ha aguantat força bé el trajecte, fins que ha hagut de fer pipi a l’ampolla de l’aigua. L’aterratge és molt suau i ens acomiadem del pilot amb una propina de 25$. Més per l’obligació moral, ja que hi ha havia molts cartells recomanant deixat propina, que no pas perquè pensem que s’ho hagi guanyat.

Són les 11 del matí i enfilem camí de Zion, parem en un restaurant de carretera a menjar una mica, una pita vegetal, una hamburguesa amb patates i fish and chips, o sigui força estil americà. El que és d’agraïr, i que creiem un bon costum, és que sempre et porten aigua de l’aixeta gratuïtament.

Arribem a ben dinat al parc nacional de Zion.  Localitzem plaça en un dels dos campgrounds, que ja e troba força ple, ens dirigim a comprar carn i llenya per la darrera barbacoa i anem a buscar el bus gratuït que entra a la vall més emblemàtica del parc.

L’entrada per l’est de Zion ens confereix una vista molt espectacular de les vessants rocoses del parc, es troben totalment llauradas per l’acció d’antigues glaceres, nomès les parts altes més abruptes, mantenen algun tipus de vegetació, ja que a les pendents polides no s’hi  agafa res. La vall de Zion la més popular del parc es manté tancada al trànsit general per evitar-ne la contaminació (es veu que hi entraven 5000 cotxes al dia). Es tracta de l’engorjat d’un riu amb unes parets verticals que en algun punt superen els 200 metres d’alçada i que a mesura que anem entrant-hi es tanquen progressivament. Al final de tot, entre parets vermelloses altíssimes, el corriol desapareix dels marges i comença un trekking que passa directament per la llera del riu, travessant-lo constantment. Aquí és nosaltres parem la nostra excursió de la tarda ja que no volem acabar xops.

Fem la darrera barbacoa i muntem per darrera vegada el llit, ara comencem les darreres vegades i ens fa una mica de pena, tot i que erem conscients que cada cop s’acostava més la data de la tornada.

Dijous, 28 d’Agost

Ens llevem al matí amb la intenció de fer la darrera excursió, una senzilla i molt prescindible visita als emerald pools, s'anuncien com unes magnífiques gorgues allò que no passa de rierol mig sec amb quatre basses.

Sense més comentaris, agafem el bus de tornada al pàrquing i busquem un lloc tranquil on dinar. Aprofitem per recollir i deixar la cuina tal com l'haviem trobada i acabar de llençar tot allò que no poguem consumir l'endemà. 

Abans de realitzar el curt viatge de tornada a Las Vegas, trobem una familia francesa amb una autocaravana màtricula francesa que realitza un viatge de sud a nord per tot el continent en un any i mig!. Parem a conversar amb ells, mig en francès, mig en castellà (l'home és d'origen argentí) i mig en anglès, de com s'ho fan amb els nens, com van traslladar el vehicle...

De camí a Las Vegas tornem a trobar aquell paisatge i clima hiperàrid que varem trobar a l'arribada i que no em trobat en cap punt del viatge, la calor és abrasadora. Ens dirigim al mateix hotel que varem estar fa gairebé un mes, realitzem el check in i disposem la resta de la tarda a relaxar-nos i desfer les maletes per tornar-les a comprimir de nou. 

Arribat el vespre, no sense menys calor, decidim passar la darrera nit als USA passejant i sopant per la megalítica avinguda llumínosa de Las Vegas, allò que ells anomenen the strip. Hotels, casinos, restaurants i botigues de luxe acaparen la llargada d'aquesta avinguda que arriba als 10km. Els hotels competeixen entre ells en espectacularitat, n'hi ha que imiten la ciutat de Nova York, altres tenen atraccions, montanyes ruses, circs o fins i tot un llac artificial amb un espectacle de fonts, música i llum integrat.

Altres ofereixen espectacles gratuïts o de pagament i quasi tots tenen un casino integrat en els baixos del mateix. L'entrada als casino és gratuïta pero no teniem clar si hi podiem jugar amb els nens, per tant no hi varem deixar ni un dolar. 

Varem escollir un lloc a l'estíl ranxo americà per realitzar el darrer sopar i la veritat no ens va decebre, això si, els plats eren gegants i no varem poder acabar-nos tot el menjar. El camí de tornada es va fer llarg, els dos petits dormien abraçats al mateix cotxet. 

Divendres, 29 d’Agost

Ens relaxem durant el matí a la piscina de l'hotel, com no podia ser de cap més manera, l'aigua tenia una temperatura tropical. Acabem de fer les bosses i abandonem l'hotel. Abans de tornar la nostre estimada Ford a la casa de lloguers, fem el darrer dinar en un Denny's, la veritat és que hem pogut menjar bé en aquesta cadena de restaurants. Menjar als USA té algunes particularitats, nomès es sol demanar un plat, a l'estil plat combinat d'aquí, les quantitats són en general abundants però el preu és una mica més barat aquí. Si no demanes beguda, sempre et serveixen aigua de l'aixeta amb mooooolts glaçons, i si te l'acabes, en porten més. Els postres són de vegades tan grans com el plat principal. Ah, i un cop servits, ja tens el compte a taula.

Tornem la furgoneta i agafem un taxi cap a l'aeroport, no mire'm bé l'hora i arribem amb tres hores d'antelació. El viatge de  tornada es fa menys passat que el d'anada pel fet que transcorre de nit. 19h després de la sortida, arribem a Barcelona.

Aquí acaba el que ha estat de moment el viatge més llarg i segurament un dels més espectaculars de les nostres vides. I pels temerosos de viatjar amb nens, cal dir que han estat més feliços que mai i sense ni un trist refredat!!!.